El catedràtic de Literatura i escriptor Joan Manuel Soldevilla (Barcelona, 1964) ens trasllada a la Figueres del segle XIX amb la seva novel·la Florence, la indòmita (Columna), que retrata el moment real en què una comunitat anglicana es va instal·lar a la ciutat empordanesa amb un projecte evangelitzador que va actuar en diversos àmbits, des de la literatura fins a la medicina.
Soldevilla posa així la mirada en el personatge històric d’Emily Murray, convertida en Florence Hastings. Una dona visionària que l’autor situa en un dilema moral entre la seva fe, la memòria del seu marit mort i el desig apassionat que sent per un home molt diferent d’ella. Alhora, recrea una Figueres dividida per idees i creences i sotmesa a tensions diverses.
Sembla clar que la figura d’Emily Murray mereixia una novel·la.
Fa anys que estudio el paper de la comunitat anglicana de Figueres; un cop vaig cloure una llarga primera fase de recerca, vaig veure que l’Emily Murray, el pal de paller de la comunitat, era un personatge d’un gran potencial narratiu i que es podia teixir una novel·la al voltant de la missió de Figueres. A partir d’aquí va començar el projecte, però va ser essencial deixar de banda el personatge històric i crear un personatge de ficció; això sí, nodrit per la sòlida documentació acumulada.
Què sabem sobre la comunitat anglicana de Figueres?
Van arribar a Figueres cap al 1880 amb la intenció de convertir els empordanesos a l’anglicanisme; tenien molt de suport econòmic i van dur a terme una tasca en diversos àmbits que va ajudar a transformar la ciutat i modernitzar-la. Ara bé, no van aconseguir el seu objectiu apostòlic, ja que pocs van ser els conversos i, a mesura que van anar morint, el projecte es va extingir
De quina manera t’has documentat sobre Emily Murray? A la xarxa, per exemple, no hi ha pràcticament cap referència que no siguin articles teus.
La tasca ha estat llarga. Vaig descobrir la seva existència a partir de la troballa d’un Quijote editat per l’editorial que tenien, la Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros. A partir d’aquest element m’he submergit en arxius, biblioteques i hemeroteques d’arreu del món -Gran Bretanya, Estats Units, Austràlia- perquè el ressò de la seva feina va ser espectacular. Aquesta fase de recerca la vaig dur a terme gràcies a la Beca de Recerca Ciutat de Figueres i va culminar amb la publicació del llibre L’editorial perduda de Figueres. Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros. Ara bé, en referència al que deies de la falta d’informació, és cert que, passat el temps, no queda pràcticament memòria de la tasca que van dur a terme.
I això que la seva tasca va ser ingent. Murray va tocar diversos àmbits, però com deies, el seu gran esforç no va donar-li els resultats que esperava…
Els anglicans originals, amb l’Emily Murray i el seu marit Luis López Rodríguez al capdavant, i després amb el fill d’ambdós, Luis López-Rodríguez Murray, van fer una feina excepcional. Més enllà del seu projecte missioner -o acompanyant-lo- van crear escoles, centres mèdics, van instal·lar el primer centre de raigs X de la província, van fundar un diari, van editar milions d’exemplars -no exagerem- dels seus opuscles i llibres… Ara bé, no van aconseguir triomfar en el seu projecte evangelitzador.
Entre els àmbits que va treballar hi ha la religió, la literatura, però també el mèdic. La seva tasca va canviar d’alguna manera la societat figuerenca més enllà de la comunitat anglicana?
No hi ha dubte que va ser així, fins al punt que el mateix Ajuntament de Figueres va arribar a pagar una subvenció al seu centre mèdic. Que un ajuntament de la península, on encara l’Església catòlica tenia tan de poder, donés suport a un projecte protestant era quelcom inaudit, però mostra fefaent de com de valorada era la seva feina.
Sorprèn que una dona de l’àmbit religiós d’aquella època tingués un tarannà tan innovador. Podríem dir que era una dona visionària?
És així, però també cal entendre que venia de la societat anglesa, on el paper de la dona -només cal recordar els exemples de dones escriptores del segle XIX- era molt més actiu que a la societat catalana. I que en aquest mateix context anglosaxó, la figura de la missionera compromesa era molt significat.
Joan Manuel Soldevilla / Foto: Eduard Martí.
Murray va treballar també a favor de les dones. Què has trobat de cert que hagis aprofitat per a la novel·la?
Ella va crear una escola per a dones destinada a alfabetitzar-les i fins a tot a donar-los una formació professional; aquesta iniciativa tenia un clar component social i educatiu però també religiós, ja que les mares que sabien llegir i escriure podien esdevenir una via per difondre les doctrines anglicanes en els àmbits familiars.
La seva història d’amor la situa entre la passió i el deure moral, un escenari molt propi del segle XIX. ¿Tenies la voluntat que la ficció al voltant del personatge no s’allunyés gaire de la literatura de la seva època, tenint en compte que ella mateixa era escriptora?
La literatura d’aquells anys centra sovint el nucli narratiu en el conflicte amorós d’una dona, sotmesa a les convencions socials. Els exemples són múltiples: Madame Bovary, Fortunata y Jacinta, Ana Karenina, Pilar Prim, La Regenta… Al dur el protagonisme a un personatge femení situat en una petita ciutat del tombant del segle XIX al XX, va ser inevitable el ressò de tota aquesta tradició.
A l’hora de crear la ficció al voltant del personatge, quines llicències t’has permès?
El que fa referència a la joventut de la Florence està molt inspirat en la vida de l’Emily, entre altres raons perquè és una història molt novel·lesca: nascuda a Bombai amb una germana bessona, filles d’un capità de l’exèrcit que mor, adoptades després per un coronel, el retorn a Londres, l’educació a les millors escoles… Però el que fa referència a la història d’amor, tot és inventat.
Llavors, respecte a aquesta part més íntima, no has trobat cap evidència documental?
Cap ni una. De fet, el personatge històric va morir i va ser el seu marit qui va quedar vidu mentre que a la novel·la ella és la vídua. El personatge històric, en aquest camp, no té res a veure amb la Florence.
Diries que Florence, la indòmita és una novel·la de descoberta dels propis límits i del lloc que es vol ocupar en la societat?
Així és. La Florence, una dona vídua i ja entrada en la maduresa, estava destinada, a finals del segle XIX, a dur una vida casta en record del marit. La irrupció d’un metge castrense, el capità Codina, trasbalsa la vida emocional serena i plàcida que s’imaginava i la fa plantejar qui és i qui pot ser en una societat molt sotmesa a les convencions socials
A la novel·la hi ha tensions socials, però les tensions de llavors eren més polítiques que religioses? És a dir, els anglicans van tenir espai per dur a terme la seva missió sense repressions?
El segle XIX és un període de tensions socials i polítiques, però també religioses perquè l’Església veu en perill el seu poder i reacciona de forma bel·ligerant. Els anglicans, quan arriben a Figueres, troben la complicitat de les forces anticlericals -republicans, lliurepensadors, maçons-, que eren molt importants a la ciutat, però també l’animadversió ferotge dels sectors tradicionalistes i conservadors. Aquesta tensió ha esdevingut un element de gran força en el desenvolupament de la novel·la.
La novel·la fa un retrat d’una Figueres molt viva. Què queda, en l’actualitat, d’aquella ciutat?
Jo diria que tot. Figueres continua sent una ciutat viva i, alhora convulsa. Com al segle XIX, hi ha tensions i conflictes, però això és un privilegi dels llocs vius i creatius, on passen coses, on la societat bull. Igual que abans, tot això no converteix la ciutat en un espai plàcid sinó en un territori canviant, en permanent transformació. I per això, molt atractiu.
