El recentment inaugurat Teatre La Fàbrica a Barcelona presenta una proposta d’Albert Arribas, director que hem pogut gaudir sovint a la sala germana i veïna, La Gleva. L’obra sel·leccionada és Freshwater, de Virgina Woolf, una obra farcida d’àcid i crítica envers ídols, icones i imaginari de la societat victoriana, però que queda reconvertida en una lectura transversal i que ens porta de Balzac a Bergman, de teatre de text a teatre de sons, de tragèdia individual a comèdia col·lectiva.
L’obra ens porta a l’illa de Wight, on es trobava el millor dels artistes victorians en pintura, poesia, filosofia o fotografia, al poble de Freshwater, on viure-hi significa ser algú. Woolf no perd ocasió per presentar els conflictes que defineixen a cada personatge que viu a Freshwater per, també, caricaturitzar-los sense compassió: un pintor obessionat amb pintar un dit de peu (amb reminiscències de L’obra mestra desconeguda de Balzac) i que quan intenta abastar més enllà de la seva praxi i vol jugar a ser filòsof, queda en evidència i exposat en la seva ignorància (com un personatge de Flaubert).
Tenim una fotògrafa que, buscant «la veritat», només parla d’un fèretre que l’acompanyi en el seu viatge a l’Índia, on el seu marit busca alliberar-se del pitjor de ser humà: la higiene, l’ordre i els costums, i on de ben segur no trobaran allò que busquen. També hi ha un poeta hedonista que és incapaç de tenir un pensament original i sempre queda relegat a ser una cita institucional, i quan vol oferir una rima (el que fan els poetes!) no pot evitar que quedi vinculada a la ciència i que no és res més que una realitat que és incapaç d’entendre, intentant arribar a ser l’individu científic i artístic total que Goethe va posar, de nou, a l’idealisme europeu.
La protagonista, però, no és cap d’aquestes figures d’èxit i consolidades: qui mou la narració és la Nell, o Ellen Terry, una actriu que fascinava a Woolf i que va poder escapar de la presó de Freshwater per trobar-se a ella mateixa en el teatre de Londres. Ella també és el centre del que per mi és el millor fragment d’aquesta producció: el segon acte, on Nell (interpretada per una divertidíssima i elegant Marta Ossó) troba un mariner apassionat i ignorant (interpretat per una meravellosament excessiva Paula Blanco) i on Arribas torna a fer teatre de primera categoria, barrejant l’absurd, el grotesc, la cita irònica i l’exageració perquè l’amor entre els dos personatges sigui impossible de creure, i alhora el faci més real i humà que altres interaccions de l’obra.
Dir que Tiziano és un estornut (la ignorància del mariner!), que una dona que porta un barret de paper és un vaixell de veritat, que empassar-se un anell de matrimoni consolida la relació entre un dofí i un humà són les situacions que aprofita Arribas per oferir minuts de comèdia plena d’adrenalina, d’un no-parar de jocs lingüístics i metatext marca de la casa, barrejat amb ganyotes, gestos exageradament dramàtics i fins i tot stunts gimnàstics. Serà difícil oblidar aquesta secció. Actes 1 i 3 (especialment l’1), en comparació, pateixen d’una certa fragmentació (necessària per a donar espai a cada personatge) però que obliga al director a donar sortida a necessitats narratives, més que no a explorar noves maneres de fer-les possible.
Les altres figures de l’obra són també caracteritzats amb glòria i eficàcia per intèrprets habituals en produccions del director, com Antònia Jaume (la fotògrafa), i nous, com Pep Munné (el pintor), Carles Martínez (el poeta), Cristi Garbo (la criada, que ben bé podria ser un personatge de Buñuel o Pasolini), Albert de la Torre (el burgès que no vol estar net), o Míriam Alamany (la Reina Victòria, que sembla treta de La Favorita de Lanthimos). Tots plegats, però, fan real una producció que té talent a raudals i que barregen tradicions, llengua i cultura catalana amb una meravellosa lectura de Woolf de la societat del seu temps i les idees que corrien lliures entre persones ben atrapades.
