El fenomen de Hamnet, la novel·la de la britànica Maggie O’Farrell (1972), continua creixent, gràcies a les nombroses traduccions que se n’han fet, unes vendes sostingudes i el seu salt al teatre i al cinema. Explica la història d’Agnes Hathaway, una dona empoderada que va viure entre els segles XVI i XVII i va lluitar per la seva independència i alhora per mantenir unida la seva família, en un entorn ple d’hostilitats.
Aquesta dona era, a més, l’esposa d’un escriptor que suposadament va donar prioritat a la seva carrera literària i va descuidar en molts moments la seva família. Almenys, segons aquesta versió novel·lada que proposa O’Farrell. La identitat d’aquest home, William Shakespeare, és un dels al·licients d’aquesta història que pretén posar llum, a través de la ficció, sobre l’entorn familiar de l’autor de Romeu i Julieta.
El títol de la novel·la, que és també el nom d’un dels fills del matrimoni, té relació amb la peça de Shakespeare Hamlet. És un vincle que, d’alguna manera, vehicula la història d’O’Farrell i, de fet, en la primera part de la novel·la, el petit és un dels personatges principals, si no el més important. Ara bé, el lector no ha d’esperar que la relació entre l’obra Hamlet i el personatge Hamnet sigui poca cosa més que una anècdota o un recurs de l’autora per estimular la nostra curiositat.
Maggie O’Farrell.
Tampoc s’ha d’esperar, penso, trobar un Shakespeare desconegut, perquè, al capdavall, ell no és el protagonista, sinó l’Agnes. Ara bé, també s’ha de reconèixer que si en lloc de Shakespeare, el personatge hagués estat qualsevol altre home anònim, aquesta novel·la potser hauria passat més desapercebuda. No es pot negar el ganxo de Shakespeare, però O’Farrell ens el presenta d’una forma bastant elemental, superficial fins i tot.
Aquí rau un dels problemes d’aquesta novel·la, que tot queda en un pla massa evident: s’exposen els conflictes familiars, la posició de la dona en aquella època, el dol i el sentiment d’abandonament, però sense obrir gaire joc al lector. És un relat força lineal, amb personatges que considero més estereotipats que complexos. Dit d’una altra manera, no he trobat a Hamnet cap capa de lectura que m’hagi emocionat o m’hagi sorprès. Més aviat, ho confesso, se m’ha fet força feixuga.
No es pot negar, també s’ha de dir, que O’Farrell escriu bé, però arriba un moment en la novel·la que, com a lector, començo a necessitar alguna cosa més que l’argument i els personatges no m’ofereixen. La premisa de Hamnet (que ha publicat L’Altra Editorial en català amb traducció de Marc Rubió i Libros del Asteroide en castellà amb traducció de Concha Cardeñoso) era bona, però crec que l’autora britànica perd l’oportunitat de fer d’Agnes un personatge molt més ric i, si se’m permet, interessant.
