Havent estat embolicat en el món del teatre des de la infantesa i amb algunes obres ja estrenades d’abans, no es pot dir que Àlex Castro sigui un novell en això de l’escriptura dramàtica. D’altra banda, amb la publicació d’El gronxador (Bromera), el seu primer llibre, guardonat amb el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés l’any 2024, potser podem dir que en va rebre ben bé el baptisme. Premiat amb vint-i-dos anys, es tracta, a més, de l’escriptor més jove en haver-lo guanyat mai.
A primera vista, El gronxador es tracta d’una obra senzilla, amb només dos personatges i una escenografia planera, que orbita, per tant, al voltant de l’argument, centrat majoritàriament en la paraula monologada i reflexiva més que no pas en l’acció. La Carme, una dona gran que viu tota sola a la casa on ha viscut sempre, i en Gerard, un jove funcionari local avorrit, frustrat i a la recerca d’un propòsit, en són els protagonistes.
La casa de la Carme, envellida, pràcticament enrunada i abandonada a ulls dels vianants, està ubicada en una zona de la ciutat ara revalorada i ambicionada per l’ajuntament i per altres agents privats que volen disposar del terreny. La Carme n’és conscient; ha anat veient com gradualment les veïnes del barri han anat marxant de les seves cases, pressionades per les immobiliàries que edificaven apartaments de luxe i abandonades en residències pels seus fills que, interessats, cedien gustosament davant les xifres que els plantaven davant. Ara la Carme ha rebut una oferta de l’ajuntament.
Àlex Castro.
Veient-la desemparada i mal aconsellada per cobejosos rapinyaires, en Gerard voldrà ajudar-la. Així doncs, la narració ens mostrarà com els camins dels protagonistes s’entrellacen en la querella per defensar la casa de la Carme i el seu jardí amb el gronxador, l’únic element escenogràfic de l’obra que simbolitza la memòria i la permanència que legitimen el dret de la Carme de lluitar per allò que és seu, per la seva història i la seva dignitat. Anirem descobrint, a mesura que es desplega l’obra, d’altres interessos –de caràcter més íntim– que motivaran també les tràgiques accions dels protagonistes.
D’aquesta manera, la casa esdevé una trinxera, i rere l’argument es va covant una preocupació –sobretot per part d’en Gerard– sobre el que significa de debò la justícia en un món com el nostre: arbitrari, parcial i cada vegada més insolent i desvergonyit en l’abús i les desigualtats. La promesa del futur només es mostra esperançadora pels barruts sense moral ni miraments, mentre la massa està acostumada a parar cristianament l’altra galta. Davant d’aquest sentiment de corrupció general, el fantasma de la justícia és interrogat, des de la seva pell, pels seus damnificats.
Pel que fa l’estil del text, l’autor se serveix d’una escriptura lleugera i d’un llenguatge transparent i quotidià que ressalta la proximitat i la vigència dels temes de l’obra. Seguint el pròleg de Clàudia Serra, a més, el lector pot endevinar en la successió dels actes les empremtes del procés d’escriptura d’aquesta peça, formada quasi íntegrament per monòlegs alguns dels quals en foren les llavors. En definitiva, es tracta d’una obra que es va desplegant lleugerament davant dels ulls del lector, cuidant una tensió que el manté expectant i que el prepara pels sobresalts i les sorpreses de l’argument.
