Laura Anguera Armengol (Barcelona, 1966) ha cursat estudis de Dret i un MBA a IESE. Fa trenta anys que exerceix l’advocacia, professió que l’ha dut a treballar per a un dels més prestigiosos bufets internacionals i a assumir la direcció legal de grans empreses. Però la seva gran passió també ha estat l’escriptura. El 2012, a causa d’una aturada laboral, disposa de temps per escriure la seva primera novel·la: Boom. A aquesta la seguirà Nadie me habló de ti (2022). I l’octubre de 2025 veu la llum la seva tercera novel·la, Cuando mi mano bailaba en su espalda (Contraluz Editorial), una història d’amor i desig amb petites dosis de thriller i amb el tango com a teló de fons.
Per situar els lectors m’agradaria que ens fessis cinc cèntims sobre què és una milonga, ja que així és com es coneixen dos dels personatges principals de la novel·la: Víctor i Elsa.
La milonga és un tipus de música que es considera la gènesi del tango. Són molt semblants, però la milonga té un ritme més animat, un compàs més ràpid. A més, i per extensió, se’n diu milongues a les festes o robades en què es ballen principalment tangos.
Hi ha llocs especialitzats en milongues?
A l’Argentina hi ha moltes sales que són exclusivament milongues, on pots anar a ballar tangos cada dia. Però aquí el normal és que les milongues s’organitzin un dia a la setmana a l’espai cedit per un centre cívic, una casa regional o, com en el cas de la novel·la, a una vella discoteca de barri. Al final, entre uns i altres, a Barcelona els milongueros poden anar a ballar tangos cada dia de la setmana a un lloc diferent. Hi ha qui no se’n perd ni una, de milonga.
Una de les característiques del tango és la sensualitat dels seus moviments. És per aquest motiu que el vas triar com a fil conductor de la relació entre Víctor i Elsa?
Sí, volia que entre els dos protagonistes, malgrat no es coneixen abans de trobar-se, hi hagués una proximitat física immediata, que aquesta mà d’ell recorrent l’esquena d’ella hi fos des del primer moment.
Tal com ho indica el títol…
Sí, volia que la guspira del desig els incendiés molt ràpid i, de forma instintiva, vaig pensar en el tango. Segurament perquè el tango fusiona els dos sentiments sobre els quals -com els dos rails d’un tren- avança aquesta història. I un d’aquests rails és, justament, la sensualitat. El tango és un ball que té una càrrega sexual molt potent, i per això crec que retrata tan bé la passió que esclata entre en Víctor i l’Elsa.
L’altra gran característica del tango són les lletres, autèntics poemes que ens parlen de la tristor i el desamor.
Efectivament, aquest és el segon rail a què em referia. Quan es troben a la milonga, el Víctor i l’Elsa són dues persones que estan en un moment vital molt obscur i trist. Els argentins diuen que tanguejar és ballar la tristesa, i això és exactament el que ells dos van a fer a la milonga: a ballar les seves respectives tristors. Per això el tango, que és tan sensual i tan melancòlic alhora, em va semblar un excel·lent punt de trobada per als protagonistes, i la perfecta banda sonora per a la novel·la.
Parlem d’aquests dos personatges. Víctor, el protagonista, és un actor en atur que ha viscut una època de fama i ha caigut en el consum de drogues i alcohol. Quan apareix a la novel·la s’ha rehabilitat, però el veiem com un home trencat per totes les pèrdues que ha patit. Volies exposar aquesta temàtica de les addiccions?
Sí, tot i que no és el tema principal, perquè per tractar-lo bé es necessita una novel·la sencera i no només unes quantes referències. Per sort, darrerament se n’està parlant més -llibres, sèries, a les xarxes socials-, hi ha famosos que reconeixen que han sofert problemes amb alcohol o drogues i han necessitat tractament i teràpies per sortir-se’n, i això ajuda a visualitzar aquesta malaltia, que és el primer pas per desestigmatitzar-la.
Avui en dia potser tots tenim algun conegut en aquesta situació.
Jo mateixa he viscut un cas de molt a prop, dins de la família, i potser justament per això volia no sols posar aquest problema sobre la taula, sinó també plantejar la necessitat que tenen els ex-addictes de que la societat -començant pel seu entorn més proper-, superi aquest estigma, aquesta etiqueta.
Entenc.
Igual que li succeeix al Víctor, els exaddictes sembla que estan sempre sota sospita d’una potencial recaiguda, han de demostrar constantment que estan bé, i això és molt dur, no passa amb cap altra malaltia. El Víctor ha destrossat la seva vida per culpa de l’alcohol i les drogues, ha perdut la dona i el fill, la feina… però ha aconseguit sortir del pou, i quan troba l’Elsa l’únic que necessita és una oportunitat per començar de nou.
I l’Elsa és una dona casada que viu asfixiada dins un matrimoni que no se sosté, i per motius diferents a Víctor ella també busca, a través del ball, una via d’escapament a aquest ofec. És una novel·la que ens parla de fracassos i de l’intent de cadascú per salvar-se?
Tots necessitem el que jo anomeno ancoratges a la vida, que no són més que lligams amb els altres: una parella, fills, la família, amics de veritat, bons companys de feina… i tant en Víctor com l’Elsa, per motius diferents, estan absolutament mancats d’afecte, han perdut aquests ancoratges. I aquest, segurament, és el major dels fracassos a la vida, el que més requereix. Quan es troben, tots dos veuen en l’altre la possibilitat d’una redempció, de tornar a començar. Això és el que els protagonistes anhelen i el que està en joc al llarg de tota la novel·la.
Malgrat que fins ara hem parlat de dos personatges, ens cal afegir-ne un altre: Félix, el marit d’Elsa. Què ens podries explicar d’ell sense fer espòiler?
Sense fer espòiler, ben poca cosa!
Ja tens raó. Però provem-ho: com és Félix?
Arrogant, pagat de si mateix… es creia un triomfador fins que, de sobte, se li esmicola tot. I no està disposat a replantejar-se la seva escala de valors, el que ell considera tenir èxit a la vida. I, com que les possibilitats d’aconseguir-lo se li han esmunyit quan ja ho tenia a tocar, està condemnat a viure assentat en la ràbia, el desengany, sense més interès pel que l’envolta que el forjar plans per fugir d’aquest futur que no és capaç d’acceptar.
Cosa que em fa pensar que ens trobem davant d’una novel·la que exposa la dicotomia entre la veritat i la mentida, perquè en ella tothom menteix. O com a mínim, ningú diu la veritat en la seva totalitat.
Ja que has parlat d’en Félix, crec que ja podem dir que, el que en principi sembla una història d’amor entre Víctor i Elsa, aviat es converteix en un triangle d’allò més estrany. I en aquest triangle els tres vèrtexs tenen els seus propis plans. Podríem dir que cadascun d’ells busca, a la seva manera, la seva pròpia salvació. I, per assolir-la, no dubten a mentir -o, com bé dius, no dir tota la veritat- per tal de manipular als altres i aconseguir el que desitgen.
I així és com tot es va embolicant.
Per desgràcia, les mentides que diuen i les veritats que callen són fils d’una teranyina, invisible però cada cop més espessa, que, sense ells saber-ho, els va embolcallant i abocant a un final en el que cadascun d’ells haurà de prendre una decisió molt difícil si volen deslliurar-se’n i aconseguir aquesta redempció que tant anhelen.
Tal com has comentat fa un moment, la novel·la s’inicia com una història d’amor, i aquesta continua i es desenvolupa fins al final. Amb tot, no es tracta d’una novel·la romàntica, sinó que té pinzellades de novel·la negra amb crítica social. Hi estaries d’acord?
Absolutament. Crec que és una novel·la molt difícil de classificar, perquè té una mica de tot. Hi ha aquesta part de crítica social, reflectida en la soledat dels personatges al mig de la gran ciutat, l’autoestima que depèn de l’èxit social i professional, el buit interior malgrat tenir-ho tot, les inseguretats, les addiccions de què ja hem parlat abans… són lacres de la societat actual, que colpegen als personatges d’aquesta història. Per suposat, també hi ha amor, però no respon gens a l’estereotip d’una novel·la romàntica.
Ni tan sols en el cas de Víctor i Elsa?
Potser sí que en Víctor i l’Elsa entren a la milonga buscant ser els protagonistes d’una història romàntica en el sentit més clàssic, però aviat es veuen arrossegats cap a paisatges més foscos, més durs, on trobem aquestes pinzellades de novel·la negra que apuntes. Quan es coneixen, en Víctor i l’Elsa són com dos matolls molt ressecs, per això el foc de la passió hi cala amb tanta intensitat. Però fins i tot la més bonica de les fogueres, si es descontrola, pot acabar sent un incendi espantós que ho devasta tot.
M’ha agradat en especial el personatge de Waldo, un secundari de luxe. El vas tenir clar des d’un bell inici o és d’aquells personatges que comencen a créixer a mesura que avança la novel·la?
En un inici, vaig crear en Waldo perquè m’ajudava a mostrar el personatge d’en Víctor i el que sent per l’Elsa, perquè és a en Waldo a qui li confessa la seva obsessió per ella. Però, poc a poc, esdevé una mena de Sancho Panza: davant la rauxa, de l’obsessió del Víctor per aquesta dona desconeguda, ell és el seny.
És el seny i, alhora, pressent alguna cosa.
Intueix que el seu amic s’està embolicant, que hi ha un perill, però no acaba d’entendre exactament quin, sent l’olor de fum però no veu on és el foc. És un escuder, però amb la seva bonhomia i aquell puntet d’ironia que gasta, acaba robant el cor dels lectors (i algunes pàgines al propi Quixot).
La novel·la s’estructura en base a tot un seguit de capítols més o menys breus que ens van oferint la informació en petites dosis, i quan sembla que ja intuïm per on anirà el desenllaç, ens trobem amb un gir de guió. I després amb un altre… Com has treballat aquesta manera de zigzaguejar la trama i, alhora, mantenir la coherència argumental?
Els personatges actuen i prenen decisions que els arrosseguen a situacions inesperades i, efectivament, el gran repte al que m’enfrontava com a escriptora era que la trama no semblés forçada per arribar al desenllaç final, sinó que fos absolutament coherent amb com són cadascun d’aquests personatges, amb la seva manera de pensar i amb la seva situació personal. M’agrada que em diguis que es manté la coherència argumental, perquè per mi vol dir que els personatges estan ben construïts, en el sentit de que les seves reaccions i decisions són creïbles.
Penso que aquesta fita de la coherència l’has aconseguit.
Al final de la novel·la, els dos protagonistes, víctimes de les seves mitges veritats, s’han d’enfrontar a una situació molt dura. El que jo buscava amb tot el treball de creació dels personatges i el seu recorregut al llarg de la història era justificar la decisió que, davant d’aquesta situació terrible, pren cadascú d’ells, que el lector o lectora pogués entendre les raons i, si no disculpar-los, al menys no condemnar-los de forma taxativa, valorar-ne els grisos.
Continua, si us plau.
Si veiem que els personatges són gent normal i entenem les seves raons, és fàcil que el lector o lectora es pregunti: què hauria fet jo en el seu lloc? Perquè quan la nostra vida discorre sense problemes, és fàcil establir categòricament les línies que separen el que està bé del que està malament; però quan ets al fons del pou i necessites sortir-te’n, és molt possible que aquestes línies es difuminin i apareguin aquests grisos dels que parlava abans. Per això, el que més m’agrada és quan em diuen que fa dies que han acabat la lectura de la novel·la i segueixen donant-li voltes i pensant què haurien fet si s’haguessin trobat en el lloc dels protagonistes.
No voldria acabar l’entrevista sense fer esment al punt de vista narratiu. En el cas de Víctor, el podem escoltar parlant-nos en primera persona. I en el cas, sobretot, dels altres dos personatges, el que trobem és un focus narratiu que se centra en ells per exposar-nos el que fan i el que pensen. Per què has optat per aquest recurs?
Sí, no és habitual barrejar dos punts de vista narratius, però em va semblar que en aquest cas era un bon recurs perquè, per un costat, ens permet conèixer bé en Víctor, que ens explica els seus sentiments en primera persona, podem entrar dins del seu cap. Però el segon narrador, que segueix l’Elsa i el seu marit quasi com si fos una càmera cinematogràfica, ens mostra que en Víctor no ho sap tot, que hi ha fils -aquella teranyina de la que parlàvem abans- que se li escapen, i crec que això fa que es mantingui molt bé la tensió -i l’atenció- al llarg de tota la novel·la.
Cert.
Aquest narrador permet al lector o lectora anar unes passes per davant del Víctor però sense saber-ho tot, capítol rere capítol va col·locant peces del trencaclosques, fins que al final les peces encaixen i tot pren sentit.
