Mañana acabará todo (Navona, 2025) és un homenatge a les víctimes de la guerra de Iugoslàvia. Aquesta novel·la de Susana Rodríguez Lezaun (Pamplona, 1967) és protagonitzada per Fiodor, un home de trenta-vuit anys que va estudiar a l’escola de cuina de Belgrad i va treballar de cuiner a països com França i Itàlia. El 1989, un anunci en un diari l’anima a presentar-se a la vacant de cuiner d’un bordell iugoslau.
Aquell lloc inhòspit, on s’ocupava de l’alimentació de la madama i les senyoretes, excepcionalment també d’algun client, es converteix en casa seva. Tot i això, l’esclat de la guerra provoca el tancament de l’establiment i la seva marxa el març del 1991. Després d’anys de guerra, Fiodor torna a aquesta casa per reconstruir-la i començar una nova vida allà, però no s’imagina que algun personatge del passat i altres de nous apareixeran al mateix lloc, com Rita, l’antiga propietària del bordell, o dues dones que tenen cura d’un nadó.
La novel·la comença amb el retorn de Fiodor a la casa, abandonada i tancada des de fa anys. Obrint de nou aquelles portes es corre el risc d’obrir les ferides. Tot i que ja fa un any que allà no cauen bombes, la guerra va més enllà, ja que les cicatrius i les seqüeles perviuen. Fiodor treu valor a l’oci i aposta per treballar tot el temps: «Hai hvia tantes coses per oblidar, tantes coses en què no pensar, que necessitaria treballar de valent fins al dia de la seva mort per poder sobreviure». Aleshores, a les golfes d’aquesta cara, aparentment abandonada, hi troba dos joves i un nadó.
En aquestes pàgines, Iugoslàvia es presenta com un país Frankenstein que l’ONU vol reconstruir, un país ple de Cascos Blaus internacionals, un pastís a repartir ple de «diners, poder i gent sense moral». Una combinació explosiva. Ningú està preparat per a la guerra, i pot tocar qualsevol en qualsevol moment. La guerra impedeix fer plans, pensar un futur i remet al present immediat, a sobreviure cada segon. No obstant això, Fiodor pensa en l’endemà, en l’esperança de la fi de la guerra o almenys un estat intermedi entre la fi i la continuïtat.
Ell sembla protector i bondadós, però també amaga malifetes i rudesa que alerten els qui l’envolten. A la guerra no hi ha cabuda per a la innocència o la compassió, només per a la desconfiança i, potser, el perdó. Mañana acabará todo és una novel·la que aborda l’esperança, l’espera i les noves oportunitats en mig de la guerra, la supervivència i la deshumanització. Hi ha una crítica als conflictes bèl·lics, però també a les normes rígides, estrictes i de doble moral que havien d’obeir els Cascos Blaus per no intervenir en determinats actes. Així i tot, la història m’ha deixat una mica fred, potser per la visió més analítica que narrativa de l’autora.
