L’adaptació cinematogràfica de Cims borrascosos que dirigeix la britànica Emerald Fennell -el guio també és seu- ha aixecat tantes passions com desafeccions. Diria que s’ha estès més la crítica ferotge contra una pel·lícula que prioritza la interpretació personal -i, per tant, certes llibertats argumentals- que la fidelitat del text. Això no hauria de ser estrany, perquè el més important de la novel·la d’Emily Brontë és la manera com ens interpel·la la relació tempestuosa entre Catherine i Heathcliff (avui en diríem tòxica).
Hi ha tantes lectures possibles com lectors, com passa, de fet, amb qualsevol llibre. La directora ha dit diverses vegades que la seva pel·lícula és la versió que ella va imaginar quan va llegir la novel·la per primera vegada, sent ella una adolescent. Amb aquestes edats, penso, les passions de Cims borrascosos semblen encara més desmesurades i doloroses i això és el que veiem en aquesta versió cinematogràfica: tots els sentiments estan portats a l’extrem en una escenografia també exagerada.
I penso que funciona. Emerald Fennell omple de simbolisme aquesta història, no té por de sacrificar personatges, adaptar-ne d’altres als seus interessos i fer les modificacions argumentals que siguin necessàries perquè l’espectador no perdi detall dels autèntics protagonistes, uns Catherine i Heathcliff (molt ben interpretats per Margot Robbie i Jacob Elordi) que viuen un amor malaltís. S’estimen molt, però segurament s’estimen malament (si se’m permet dir-ho d’una manera tan simplificada).
Encara que aquesta és una versió deliberadament lliure, la veig, paradoxalment, profundament fidel al que és essencial en la novel·la: els sentiments, les emocions desfermades d’un amor que no deixa d’obrir ferides, però que no es pot controlar. La música és contemporània i hi ha alguns recursos visuals que podrien allunyar-nos de la novel·la de Brontë, però aquests són efectes coherents amb la lectura que fa la directora britànica i amb el discurs que ens proposa.
Entenc que amb una proposta tan arriscada i personal, i partint d’una novel·la tan estimada per tants lectors, és natural que hi hagi opinions molt dispars, sobretot per a aquells que encara esperen una pel·lícula completament fidel al llibre, però aquesta és una versió ben fonamentada, molt ben pensada, i amb una diversitat de recursos que tenen un sentit. Pot agradar o no, però és una proposta molt sòlida. A mi m’ha convençut completament.
