Maria Bonafont (Barcelona, 1944), és poeta i rapsoda. Va treballar de bibliotecària a la Universitat de Barcelona i ha estat membre activa del Seminari d’Investigació Poètica i Filosòfica de Barcelona. La seva trajectòria literària destaca pels nombrosos premis obtinguts i per haver estat nomenada Mestra en Gai Saber. També forma part del Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya com a Madona de Justícia; de la Reial Acadèmia Pontifícia Bibliogràfico-Mariana de Lleida; i és Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
De les seves obres publicades cal destacar, entre d’altres, De bat a bat, la vida (2010), Aigües profundes (2014) i Versos de forja (2019). El març de 2025 Stonberg Editorial li publica Per les cruïlles del temps, un recull de poemes que aprofundeix en la idea del pas del temps tot jugant amb un ampli ventall d’estils de composició poètica.
El títol del poemari, Per les cruïlles del temps, ja és indicatiu del gran tema que trobarem en aquest recull: el pas del temps.
Efectivament, com bé dius, el tema d’aquest llibre se centra en el pas del temps. Aquest temps que camina amb nosaltres des del dia que arribem al món. El temps que, incansable, ens va modelant any rere any, per poder continuar caminant com a persones conscients i sabedores del tresor que portem a la nostra motxilla. El temps que, en moments crucials, ens convida a aturar-nos davant les seves cruïlles perquè aprenguem a escollir, a dubtar i a decidir.
I referent a l’arquitectura del llibre, com has treballat la catalogació dels poemes en els vuit apartats que presentes?
Quan escric poesia m’agrada, en general, parlar i fer reflexions sobre la vida. És un tema que m’apassiona i per a mi és com un petit examen de consciència. Però a part d’aquests poemes, lògicament tinc el meu particular calaix de sastre amb poesies diverses i de temes diferents.
Sí, és ben lògic.
Un cop revisats, vaig arribar a la conclusió que si en el llibre parlo del pas i de les cruïlles del meu temps, també he de tenir en compte els meus estats d’ànim, la meva alegria, el meu dolor, els meus somnis, les coses trivials de cada dia, la meva rutina, el bon humor… Sentiments adherits que viuen perpètuament amb mi.
Entenc. Així, si ens aturem en el primer apartat, «El temps i jo», format per vuit poemes, és on trobarem de manera més marcada aquesta idea del pas del temps.
Completament d’acord. El primer apartat o capítol, el titulo «El temps i jo». Aquestes paraules ja ho diuen tot: una simbiosi perfecta, un caminar junts, on m’integro totalment amb el temps que visc i que camina amb mi per aquests senders i cruïlles que anem trobant.
De fet, fins i tot arribes a parlar amb el temps.
Li dic al temps, en un d’aquests poemes, que m’agradaria agafar-lo, aturar-lo en els moments feliços i fins i tot acaronar-lo, però és fugisser i no m’ho permet.
A la segona part, «Espurnes del cel», hi trobem sis poemes, i un d’ells és La paràbola del fill pròdig. En ell fas un interessant joc de rimes i em pregunto si és, només, un joc estilístic.
No, no, és una Sextina.
És clar: una Sextina.
Aquest fragment de l’Evangeli de Lluc sempre m’ha fet pensar. Un dia em vaig proposar fer una reflexió poètica sobre el tema, mitjançant una Sextina. La Sextina és una composició que consta de sis estrofes de sis versos cadascuna, sextets, i un tercet final.
Amb versos decasíl·labs.
Sí, els versos són decasíl·labs. Hi ha sis paraules que es van repetint al final de cada vers, tot canviant l’ordre d’aparició. Aquí cal seguir minuciosament les normes imposades en aquesta estructura poètica. El tercet que tanca el poema conté les sis paraules, també en un ordre determinat.
És una composició poètica força complicada.
La Sextina és una estructura que està considerada com la més difícil, perquè el contingut o missatge del poema s’ha d’adaptar a tota aquesta filigrana de paraules que van variant de lloc. Jo l’equiparo a una mena de taula matemàtica. He de fer constar que les matemàtiques no han estat mai el meu fort, però en escriure aquesta composició vaig gaudir de valent tot i que vaig estar hores i hores per arrodonir-ho tot.
I penso que te n’has sortit amb escreix.
La nostra admirada Maria Mercè Marçal n’era una gran experta, i té publicades sextines meravelloses. Dins el marc del Seminari d’Investigació Poètica, que va fundar i dirigir el mestre de poetes Josep Colet i Giralt, vam treballar molt aquestes estructures. Com ja saps, durant més de trenta anys, el Seminari, tan entranyable per a nosaltres, va ser una autèntica fornal on es va forjar la poesia amb el mall de la ploma i de l’entusiasme.
Continuo amb el poemari. Del tercer apartat, «Grisos i blaus», compost per dotze poemes, voldria remarcar que, malgrat el títol, el color que sembla predominar és el blau.
Per a mi el blau és el color per excel·lència, el que emdona pau, el que em dona benestar; ja ho heu pogut comprovar en les meves poesies. Però la vida fabrica grisos constantment i els blaus han de lluitar per obrir escletxes i treure el cap per algun forat… A la meva vida, com en la de tothom, també hi ha hagut tons de gris i alguns grisos més pujats però, afortunadament, sembla ser que els blaus els han guanyat la partida.
I a continuació ens convides a viatjar al teu costat en l’apartat «Petjades», de nou poemes, on ens traslladem a Sevilla, Cantàbria, Astúries… Quina importància tenen els viatges en la teva creativitat poètica?
Viatjar per a mi és com una renovació i un aprenentatge. Agafar el tren i admirar paisatges, o l’avió i veure’ls des del cel, o solcar les aigües del mar i contemplar la natura tal com és, sense pinzellades de progrés. No sempre és possible poder dedicar-te a viatjar, anar d’un cantó a l’altre, visitar ciutats, monuments, vestigis que parlin d’història…
I prens nota del que vius i veus?
Quan tinc el privilegi de viatjar, sempre porto un bloc i un boli per anar prenent nota del que em sembla més interessant. La part inspiració, però, me la guardo, me l’empasso endins, endins, i espero el dia que em reapareixerà feta poema.
No m’aturaré en tots els apartats, però sí que voldria esmentar-ne dos més. El primer és el que duu per títol «Tres pinzellades d’humor», amb tres poemes, on sembla que et deixes anar i ens regales unes peces poètiques de caire més distès, com seria la dedicada a les galetes Maria.
Sí, sí, em deixo anar! Així de clar. Em considero una dona alegre i m’encanta l’humor, el bon humor, ja m’enteneu. Procuro mirar les coses sempre pel cantó bo i si puc posar-hi uns retalls de comicitat, soc feliç.
I aquest poema en concret, com va néixer?
Aquest poema de la galeta Maria va sorgir de sobte, un dia mentre esmorzava. No acostumo a menjar galetes per esmorzar però aquell dia tenia davant meu unes quantes Maria polides i lluents i, ves per on, vaig dedicar el poema a aquella ufanosa galeta que estava a punt de sucumbir. Mai em podia imaginar que un dia gosaria publicar-lo! És evident que en les cruïlles del temps, aquests retallets d’humor també hi poden tenir un petit lloc.
I per acabar amb els comentaris sobre aquests apartats, al final tenim «Collita de haikus i tankes», un petit recull d’aquestes composicions poètiques d’origen
japonès. És un estil poètic de creació habitual, en tu?
M’encanten els haikus i els tankes. Poesia breu, molt breu, però que pot tenir una força immensa. Els tinc en petites collites, com les publicades en el llibre, i també tinc alguns poemes més llargs fets amb haikus, i d’altres fets amb tankes. Sovint els utilitzo també per encapçalar altres poemes, com un petit preàmbul.
Tal com en parles, ja veig que t’agraden en especial.
Sí, i ja que parlem d’aquests poemes japonesos, permeteu-me que us faci un petit comentari d’un tema que em preocupa: Els experts ens diuen que tots els versos de haikus i tankes, a part que no poden tenir assonàncies, han d’acabar sempre en paraula plana. Actualment, he comprovat que hi ha poetes que barregen els versos aguts i els plans en unes composicions que ells, malgrat tot, continuen denominant haikus i tankes. Em sap greu…
Ben cert. No sempre es compleixen les característiques tècniques que esmentes. Però ara que he parlat d’estil poètic voldria remarcar que Per les cruïlles del temps recull tota una amalgama d’estils: versos decasíl·labs, versos alexandrins, vers lliure, rima perfecta… Hi ha, però, algun estil que t’agradi més treballar?
M’agrada molt fer rimes. Vaig començar així. Semblava, en aquell temps, que un poema que no rimava no era poesia. Un gran error.
I després vas canviar la teva manera de fer poesia?
Més endavant vaig descobrir el vers blanc i vaig guardar la rima per als sonets -la poesia amb guants, que deia en Josep Carner-, i per a algun que altre poema que demani una estructura més consistent. La meva poesia, gairebé tota, té mètrica i puc dir que, de poemes lliures en tinc molt pocs. Hi ha qui diu o qui es pensa que la poesia lliure és fàcil… Admiro els poetes que amb poesia lliure saben crear un ritme i una harmonia.
Però de tots ells, n’hi ha algun que t’apassioni més?
En general he tocat tots els estils però el que més m’agrada treballar és el vers alexandrí. Els alexandrins els trobo rics i harmoniosos i admeten molt bé el ritme ternari, el del vals, el meu preferit, perquè trobo que dona molta llum i agilitat a les paraules.
A l’inici de l’entrevista he comentat que el gran tema del poemari és el pas del temps, però el cert és que de retruc també ens parles de l’amor, la solitud, la injustícia, la cultura…
És que jo crec que l’amor, la solitud, la justícia, la cultura, així com el goig i el dolor formen part del pas del temps. Viuen en el pas del temps, amb nosaltres.
Es tractaria d’un bagul on hi va a parar tot.
Tot, tot és dins del nostre bagatge, un bagatge que a voltes és lleuger però que moltes vegades té un pes que ens aclapara. Jo diria que són com un calidoscopi de figures revestides de sentiments i de sensacions que ens donen la mà i ens fan companyia en el camí de la vida.
Si no m’equivoco, aquest és el teu setè llibre. Tens algun nou projecte editorial damunt la taula?
Sí, Per les cruïlles del temps és el meu setè llibre. Els poetes tenim una mena de frisança que ens fa somiar en les paraules escrites. La poesia em marca una part important de la vida: continuo emocionant- me davant d’un poema que crec que m’ha sortit bé i que m’agrada. I quan, amb goig, el guardo a la carpeta, se m’encén una flameta dins la ment i em demana: Faràs un altre llibre?
Doncs jo també t’ho pregunto: faràs un llibre?
No sé quan tindré la resposta… Però estic segura que el temps, ben aviat, em desfarà l’enigma!
