Papallones negres és la novel·la debut de Priscilla Morris. Ha estat traduïda al català per Marc Rubió per a Periscopi i al castellà, com a Las mariposas de Sarajevo, per Begoña Prat a Duomo Ediciones. La novel·la reconstrueix una ficció a partir de diverses històries reals de familiars de l’autora complementades amb un treball documental extens. Ens transporta al primer any del setge de Sarajevo a través de la mirada d’una artista de renom que queda atrapada a la ciutat mentre el conflicte bèl·lic va estrenyent progressivament qualsevol possibilitat de continuïtat vital, fins a convertir la quotidianitat en un exercici de resistència.
La Zora Kočović és pintora i professora a l’Acadèmia de Belles Arts de Sarajevo. Poc abans que esclati la guerra, el seu marit i la seva mare marxen a casa de la seva filla a Anglaterra amb l’esperança que la situació sigui temporal, però el tancament de les vies de sortida deixa la Zora sola en una ciutat assetjada. A partir d’aquí, la novel·la companya la Zora en el seu dia a dia: la manca de menjar, d’aigua, de llum i de calefacció, la por constant als franctiradors i als bombardejos, la lenta destrucció d’un espai urbà i simbòlic que havia estat casa…
Priscilla Morris.
Morris no presenta el setge com una successió de grans esdeveniments, sinó que els desgrana en una erosió constant de la vida quotidiana. El relat s’organitza en grans blocs que es corresponen amb les estacions de l’any, una decisió formal que reforça la sensació del temps suspès i cíclic que imposa el setge. El pas de les estacions comporta l’acumulació de pèrdues i de cansament. Aquesta estructura contribueix a generar una atmosfera de claustrofòbia i d’estancament que transmet amb eficàcia la manera com el temps es desfigura per a la protagonista.
Un dels eixos centrals de la novel·la és la fractura identitària que provoca la guerra en una ciutat històricament diversa i majoritàriament laica. Les diferències nacionals, fins aleshores difuminades, comencen a fer-se visibles: en un context en què les fronteres entre serbi, croat i musulmà havien estat sovint poroses, el conflicte imposa categories rígides i sospitoses. En aquest context, la comunitat que es crea en el bloc de pisos es presenta com una resposta fràgil però efectiva a la lògica del conflicte.
L’art hi ocupa un lloc central com a forma de resistència davant la destrucció material i simbòlica de la ciutat. Papallones negres és una novel·la sòbria i profundament humana que defuig la morbositat per explorar els efectes quotidians i persistents de la guerra, oferint una finestra molt interessant a un episodi recent de la història europea.
