El color de la pèrdua

Patricia Tena. Barcelona

Leo és un adolescent que viu la seva particular etapa inconformista: l’institut li sembla avorrit, odia fer els deures i qualsevol indici de responsabilitat, se sent incomprès pels seus pares, no sap qui serà ni què farà en un futur… Això no obstant, un dia apareix per classe un nou professor a qui els alumnes anomenen El Soñador, un docent que tracta de tu a tu als estudiants i que no els marca el camí que han de seguir, sinó que els permet equivocar-se una vegada i una altra i aprendre dels seus errors. Aquest professor aconsegueix que joves com Leo comencin a plantejar-se preguntes sobre la vida i sobre la possibilitat (o impossibilitat) d’aconseguir els seus propis somnis.

Si alguna cosa ha tingut sempre clara Leo és que les emocions tenen els seus propis colors. El blau és el de l’amistat veritable, perquè la seva fidel companya, Sílvia, té els ulls d’aquest color. El vermell és el de l’amor i de la passió, perquè així són la sang i també els cabells de Beatrice, una jove una mica més gran que ell de la qual està secretament enamorat. I també hi ha el blanc, el color que més odia el protagonista, perquè simbolitza l’absència, la tristesa i la pèrdua. Quan Leo descobreix que Beatrice està greument malalta (i que la seva malaltia està relacionada amb aquest blanc que tant tem) decideix aprofitar al màxim el temps que pugui compartir amb ella i descobrir-li les coses que ha anat aprenent sobre la vida i la mort.

Alessandro D’Avenia és un jove professor de 32 anys que ha ambientat la seva primera novel·la entre passadissos d’institut, adolescents amb les hormones revolucionades i somnis que comencen a definir-se ja que, segons ha declarat, «per la meva feina conec de primera mà els canvis que experimenten els nois entre els catorze i els divuit anys.» Precisament aquesta història d’amor ens l’explica Leo en primera persona, per la qual cosa és fàcil que el seu testimoni navegui entre els arguments una mica confusos d’un adolescent i les vivències pròpies de qui s’està convertint en un adult. No obstant això, en nombroses ocasions m’ha costat creure la veu de Leo, ja que l’estil del llibre és summament poètic.

Tot i que també hi ha alguna situació bastant previsible com el triangle amorós de color vermell blavós, a grans trets és una novel·la amena, ben escrita i que compta amb alguns passatges força emotius. Blanca como la nieve, roja como la sangre (Grijalbo) utilitza els colors per parlar-nos de la pèrdua que, encara que soni paradoxal, també comporta trobada.