Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Ara que David Monteagudo ha paït l’èxit de la seva primera novel·la publicada, Fi (Quaderns Crema/Acantilado), podem aprofitar que acaba de sortir la segona, Marcos Montes (Quaderns Crema/Acantilado), per valorar si aquest autor compleix amb les expectatives que havia generat amb el seu debut. Cal dir, però, que Marcos Montes no és la següent novel·la que ha escrit, després de Fi, sinó que és una d’aquelles obres que ja tenia acabades i guardades en el seu calaix abans d’aquell primer èxit.
Marcos Montes no té res a veure amb Fi. No, almenys, argumentalment, encara que sí té una essència tremendista i existencial que uneixen les dues novel·les. A Marcos Montes l’autor se centra en un ensorrament que té lloc en una mina on queden atrapats diversos treballadors. La novel·la, que té poc més de cent pàgines, relata el que Marcos Montes sent en tot moment, des de la solitud (i, en certa manera, invisibilitat) en la que necessita refugiar-se fins a la seva visió de la societat que l’envolta.
No es tracta d’una novel·la profunda amb aspiracions metafísiques, sinó més aviat sembla un relat llarg que Monteagudo va escriure per a provar-se a si mateix i un cop havia vist unes quantes pel·lícules de terror i intriga, i l’únic gir argumental (ja en el desenllaç) remet, inevitablement, a totes elles. La història, per tant, no resulta original, sinó que més aviat se sustenta en un recurs narratiu massa vegades tocat al cinema (i últimament en sèries de televisió) que fa que el lector pugui preveure fàcilment com acabarà la novel·la.
Però a més hi ha situacions que grinyolen a Marcos Montes: de vegades, sembla que ens deixem portar per un relat juvenil amb una barreja de reflexió solemne que no acaba de funcionar i el ritme, per ser en realitat un relat llarg, ensopega massa vegades amb diàlegs que s’allarguen de forma innecessària que fan que el desenvolupament vagi perdent força progressivament. Aquesta no és, per tant, l’obra d’un autor que ha madurat després de l’èxit d’una primera novel·la, sinó que és una peça d’aquestes que s’escriuen “abans de” i que si no es publiqués sota l’auspici dels més de 30.000 exemplars venuts de Fi, probablement passaria completament desapercebuda. Dit d’una altra manera, David Monteagudo no seria el mateix si en lloc de Fi hagués arrencat amb Marcos Montes (començant perquè potser l’exigent editorial Acantilado no l’hagués publicat). Caldrà estar atents a la tercera novel·la d’aquest autor, però potser hauria de reflexionar si el que té al calaix (aquesta suposada mina d’or literària) ho publicarà l’escriptor o el fenomen editorial. De vegades l’obra pot devorar al creador.
