David Muñoz. Barcelona
Hi ha un moment decisiu que és fàcil de preveure, però que sempre et sorprèn i t’enfonsa. Has fallat i ho saps. Et sents decebut, no tens forces per discutir ni tampoc et queden raons per justificar-te. T’acaben de dir que no t’estimen. Si això et passa, si la frase és tan rotunda, només pots fer una cosa: acceptar la derrota i marxar. Aquest és un dels plantejaments de Tres maneres de no dir t’estimo, un conte brillant de Sergi Pàmies que s’inclou en el seu darrer llibre, La biclicleta estàtica (Quaderns Crema/Anagrama). L’estructura del relat es divideix en tres blocs: un primer on l’autor explica la dificultat d’escriure sobre l’amor, un segon que parla d’una relació fortuïta i un tercer que descriu la separació (inevitable) d’una parella.
A través d’aquests contes, el lector se submergeix en un món de frustracions, conjectures i anhels. És un descens perillós. Si coneixes l’autor, potser ja estàs avesat al seu estil directe i punxant; si, pel contrari, t’hi acostes per primer cop, la sorpresa pot ser majúscula. El món de Pàmies resulta proper, quotidià, tan fàcil de reconèixer que, a vegades, espanta; et veus reflectit en comportaments, actituds i gestos. En el cas de les històries que parlàvem abans, l’efecte mirall no pot ser més evident. Ens passa a tots i a totes: t’enamores, et desanamores i, pel camí, sense saber-ho, t’enfrontes a tu mateix. És una idea simple, però real. També ho pots veure des d’una altra perspectiva: la dels protagonistes de La màscara mortuòria, un home i una dona que viuen al marge dels sentiments, o això creuen ells. Més apassionat és el relat Res, en el qual una veu entratallada estripa el final d’una relació, un adéu inapel·lable. «Les decisions que es prenen, sobretot en un àmbit tan arbitrari com el sentimental, deixen morts, invàlids i ferits», diu el narrador.
A part de les relacions de parella –més o menys intenses–, La bicicleta estàtica trepitja altres indrets. Parla de la família, pero no en un sentit canònic, sinó des de l’anècdota, des del detall més imperceptible. Situem-nos al conte Anar a dormir d’hora: un matrimoni es divorcia, ell ha d’abandonar el pis conjugal i, en conseqüència, buscar ràpidament un lloguer. A partir d’aquest moment, els fills passaran amb ell dues nits per setmana. I què fer per no avorrir-se? Dibuixar a les parets. Els nens s’entretenen fent gargots, línies i taques de colors. Quan no hi són, en silenci, el pare resegueix les pintures amb la mà, com si volgués desxifrar-les. La imatge és potent, expressiva i no necessita més guarniments.
L’escriptura de Sergi Pàmies, de tan sincera, convida a la reflexió. I ho fa d’una manera intel·ligent, sense caure en dramatismes ni estereotips. Per explicar què significa fer-se gran, allò que en diem madurar, parla de l’esforç que suposa deixar enrere les sabates de cordons i posar-se uns mocassins. Per abordar el suïcidi, recorre a les assegurances de vida. Per parlar de psicologia, proposa que un home s’endinsi «dins seu», amb matxet inclòs. I així tots els contes, fent equilibris i capbussant-se en aigües revoltes.
