Una història d’amor en els temps de la intel·ligència artificial

Patricia Tena. Barcelona

En un hotel de Tòquio se celebra una convenció sobre intel·ligència artificial. L’empresa Corporació Gèminis es dedica a perfeccionar uns robots que fàcilment es confonen amb persones de carn i ossos. El senyor Kreutz, director de la companyia, anuncia a un dels seus treballadors, Max, que ell és una peça clau en el desenvolupament d’aquests autòmats. El protagonista no sap si això és una floreta o una funesta premonició, però el que sí té clar és que des de fa dies se sent estrany: el jet lag li està afectant més del que es pensava, uns terribles malsons relacionats amb un accident del passat no el deixen dormir i un seguit de records difusos li fan dubtar de si el que realment està vivint és la realitat o una fantasia. A més, sent que, tot i tenir els instruments necessaris, està incapacitat per comunicar-se amb els que l’envolten, incloent la seva dona.

Un dia, a l’hotel on s’allotja, coneix una cambrera muda anomenada Mai, una jove amb la qual, paradoxalment, s’entendrà a la perfecció. Entre ells sorgeix una relació molt especial en la qual els cossos diuen el que les seves boques callen. El sexe es converteix en el seu vehicle comunicatiu i els fa entendre que en l’amor no cal compartir un codi, sinó tenir la voluntat de crear-lo. A priori, podem pensar que Santiago Roncagliolo ha donat un gir radical en el seu estil ja que sembla que ens trobem davant d’una novel·la de temàtica futurista i ciència-ficció, però això no és més que l’embolcall. L’escriptor peruà parla d’aquests temes, però realment ens torna a fer reflexionar sobre el que ja ha tractat amb èxit en les seves anteriors novel·les, temes sobre els quals s’ha convertit en un expert narrador: la por, la soledat i la incomunicació. La deshumanització de l’home i la humanització dels androides, no són més que l’excusa perfecta per reflexionar per què, de vegades, en plena era tecnològica resulta més difícil que mai comunicar-se.

Tan cerca de la vida (Alfaguara) -títol encertadíssim- és una novel·la rica en matisos que es teixeix també com un trepidant thriller psicològic que ens ofereix falses pistes i diferents finals. Per què és tan important Max per a la Corporació? Per què veu sempre una nena morta a l’ascensor? Què li volen dir les veus que sent a la nit? Pot estar envoltat de robots i no adonar-se’n? O pitjor encara, n’és ell un d’ells? La bona notícia és que Roncagliolo gairebé sempre aconsegueix donar un pas més enllà i sorprendre’ns, o, en el pitjor dels casos, tot i que en algun moment arribem a intuir per on van els trets, la seva excel·lent manera de relatar els esdeveniments aconsegueix emocionar-nos. L’autor diu que encara que no ho sembli, aquesta és una història d’amor. I jo confirmo que ho és i també que ho sembla. Apartant els cables, els ordinadors i l’empresa d’intel·ligència artificial, no hi ha més que un home i una dona paralitzats per la por, que demanen, ja sigui a crits o en silenci, que algú els rescati.