Joanma Tena. Barcelona
El mestre del misteri publica, després de més de trenta anys intentant posar-hi fi, una història que és considerada per molts dels seus lectors més fidels (entre els quals, confesso, no em trobo) l’obra mestra de l’autor. King ens trasllada a Chester ‘s Mill, un poblet de Nova Anglaterra que, sense motiu aparent, queda atrapat per una cúpula radioactiva d’un material desconegut i transparent (que, a més, va ennegrint amb el pas dels dies a causa de la contaminació). Al principi, el pànic s’apodera dels habitants de Chester’s Mill, però a poc a poc l’autor ens va mostrant una galeria immensa de personatges (és una obra coral en tota regla), cadascun dels quals exerceix un paper important en els següents set dies, temps en què transcorre la novel·la.
King ens presenta Big Jim Rennie, el molt religiós segon regidor de poble, que aprofita la histèria general per guanyar-se la confiança de la vila amb falses promeses i es converteix en un dictador sota la cúpula; Barbie, un exmilitar que va lluitar en la guerra de l’Iraq i a qui el president dels Estats Units intenta (en va) posar al càrrec de la situació; Júlia, la directora del Democrat, el diari local; Piper Libby, la reverenda que dubta de l’existència de Déu, i un llarguíssim etcètera. A més de ser un llibre molt extens, durant les primeres pàgines la sensació que la història no avança és molt freqüent, així com la certesa que les similituds entre La niebla i La cúpula, tots dos de Stephen King, són massa evidents.
Ara bé, l’autor, molt experimentat, ja sospitava d’això i elimina des del principi qualsevol dubte d’experiment militar i es dedica a fer gaudir al lector amb les diferents trames dels habitants de Chester ‘s Mill, fins al punt que un s’acaba oblidant per complet de l’existència de la cúpula i atorga més importància a les traïcions de Rennie, els intents d’oposició de Barbie i els seus amics, els suïcidis dels habitants que temen un apocalipsi, els malsons sobre Halloween que comencen a patir tots els nens de la vila i l’asfíxia per falta d’aire sota la cúpula. Tot amb un ritme que creix en cada pàgina i que no s’atura fins al final. I així, amb el valor afegit d’un desenllaç tancat però una mica obert a la imaginació, Stephen King signa, aquest cop al meu parer, si no la seva millor obra, si una d’elles.
