Manel Haro. Barcelona / @manelhc
A hores d’ara ja tothom sap que els nostres moviments a la xarxa són recopilats per les grans tecnològiques per tal de fer negoci. Empreses com Amazon, Apple, Google o Facebook saben moltes coses de nosaltres: per quina zona vivim, quina edat tenim, si som home o dona, el nostre nivell d’estudis i quines són les nostres inquietuds, entre altres qüestions. És a dir, que aquests portals exprimeixen al màxim la nostra experiència d’ús i ho monetitzen. Una lectura superficial de tot això ens pot fer pensar que aquestes dades (el big data) només serveix per oferir-nos uns millors anuncis quan entrem a Internet, però el cert -i això ja s’ha demostrat- és que pot servir per tenir la societat més o menys classificada (m’estalviaré la paraula controlada, perquè té altres connotacions, tot i que alguns experts la utilitzarien sense dubtar-hi). L’exemple pot ser les dades dels usuaris de Facebook que Donald Trump va fer servir, de manera fraudulenta, per a la seva campanya electoral (l’escàndol de Cambridge Analytica, ja sabeu). Més enllà d’això, les empreses utilitzen també les nostres dades per saber quines són les nostres preferències i com poden crear nous productes a la nostra mida, i moltes vegades això implica que les companyies saben com crear-nos una nova necessitat.
Contra tot això van conversar al festival Kosmopolis del CCCB els filòsofs Éric Sadin i Marina Garcés. El francès es va mostrar molt contundent a l’hora de denunciar els perills que aquest domini de les dades suposa per a la societat. “Suposadament aquesta recollida de dades serveix per fer-nos la vida més fàcil, però en realitat serveix per a dirigir-nos, perquè fem allò que les empreses vulguin que fem”, va explicar, i va anar més enllà: “això fa que hagi nascut una mercantilització integral de la vida, les nostres dades s’han convertit en diners”. Sadin va alertar de què aquesta “glorificació de l’economia de les dades és un problema de gran magnitud”. Segons el filòsof francès, “no pot ser que una aplicació et digui si has dormit malament i seguidament t’indiqui el que has de fer, perquè cada vegada hi ha més sistemes d’algoritmes que ens dirigeixen, i això va en contra de la bona actitud de la vida”.
Al mateix temps, Sadin (que exposa les seves tesis al seu llibre La silicolonización del mundo. La irresistible expansión del liberalismo digital) va avisar que la febre competitiva per liderar el mapa de la intel·ligència artificial al món, especialment davant l’amenaça que suposa la velocitat amb la que va la Xina en aquest i altres terrenys, ens pot portar a escenaris com la destrucció de llocs de feina o la manipulació de molts processos electorals. No només això, Sadin va ser categòric respecte a la medecina: “la indústria de la medecina acabarà en mans de Google i Apple”. Ho diu perquè aquestes companyies volen ser els referents d’aquesta “economia de la vida”, motiu pel qual -diu Sadin- “Google també entra en la indústria de l’automòbil, perquè vol tenir alguna cosa a dir aquí també, forma part dels seu negoci, la seva idea de mercantilització de la vida”. Davant de tot això, el filòsof va reclamar que no es pot glorificar aquesta mena d’economia, sinó mobilitzar-se contra ella.
Més optimista es va mostrar Marina Garcés, autora de Nova il·lustració radical, qui va recordar que si bé és cert que aquest poder dels algoritmes és perillós, també és cert que les persones tenim cert avantatge respecte a las màquines. Per exemple, “les màquines tenen molt marge de maniobra respecte a la informació que tenen, respecte al que saben, però les persones podem actuar sobre el que sabem i també sobre el que no sabem”. Més encara, Garcés considera que “tot aquest poder totalitzador de la tecnologia no té capacitat per decidir qui de nosaltres pot parlar en la societat”. Segons la filòsofa, “preguntar-nos qui parla en una època en què la tecnologia ens vol posthumans ens fa agafar consciència de qui som, i això ens exposa a la pluralitat de mons possible i a la pluralitat del món que habitem”. Garcés té clar que “aquesta és una pregunta crítica que trenca amb la ventrilòquia del poder“.
Però les persones tenim encara més marge guanyat, i és que -segons la filòsofa- “l’autoritat és una ficció que nosaltres construïm i se sosté sobre l’atribució que fem d’aquesta autoritat, ja siguin referències científiques, governs o algoritmes”. Garcés es va mostrar més categòrica quan va recordar que la tecnologia i l’economia són “espais impersonals que podem desmuntar, fent-nos preguntes com què pot fer la tecnologia per nosaltres, què espera la tecnologia de nosaltres o què esperem nosaltres de la tecnologia”. A més, la filòsofa va recordar que “la tecnologia ens exigeix competitivitat però també servitud, motiu pel qual és important que tornem a treure les màscares dels nostres déus, cal preguntar-nos quina mirada ens estan imposant sobre el món que habitem i no oblidar que una mirada crítica exigeix resistir la temptació d’il·luminar-nos davant el poder”.
