Una dona tot terreny

Santi Baró

La Maica Solís es troba a frec de complir els cinquanta anys; abandonada pel seu marit ja fa un temps; mare d’una nena adoptada xinesa adolescent, la Xin-Zsé; filla d’una mare patidora i tradicional; neboda d’un escurçó; i amiga d’una famosa presentadora de televisió, la Rossi, una impostora que es guanya la vida donant consell a la gent, professionalment i en la intimitat. Això no és tot, per tancar el cercle d’intimitats de la Maica, ens falta una assistent francesa lesbiana i una hostessa d’ungles franceses i llavis perfilats, la mala pècora que  li va robar el seu marit. Tots aquests personatges i d’altres que m’he deixat van llençant llambregades durant la narració per anar dibuixant una història ambientada a Barcelona que es converteix en una mena de recull de relats o experiències d’una dona paranoica que de cop i volta es troba complint cinquanta anys sense ni adonar-se de com.

-“L’edat és al cor- em va deixar anar amb veu de locutora compassiva.

-L’edat és a tot arreu, Rossi, no fotis. Sobretot quan es tracta de nosaltres: a les arrugues, als fills, als ex, a les que ens van pispar els ex, als malucs, als mitxelins, a la dieta dissociada…”

Brenda H. Lewis (pseudònim) té un estil que ens recorda Sex and the city i Desperated Housewives, que fa que el lector pugui arribar a imaginar-se una barreja de Sara Jessica Parker i Eva Longoria en el paper de Maica. Aquest llenguatge que usa l’autora provoca que  l’humor i la ironia siguin les armes poderoses que atrapen al lector des de la primera pàgina i que ens provoquen, en més d’una ocasió, una sorollosa riallada. I és que només la Maica pot prendre’s les coses i exagerar-les de la manera com ho fa. Ara bé, allò que preocupa a la Maica en complir cinquanta anys i els insuportables fogots, no només pertany a la Maica sinó a qualsevol dona del món.

Mai tornarem a ser les mateixes (Columna/Espasa) és una gran novel·la que busca divertir-nos, sense cap altra pretensió, que no és pas poc, gràcies a uns diàlegs fluïts i intel·ligents i uns passatges genials. Estem davant d’una obra més que recomanable, malgrat el happy end previsible, cantat i gens treballat típic d’aquelles comèdies americanes que sempre acaben igual. L’encert de la traducció de Sílvia Soler ajuda en gran mesura al gran resultat; autora i traductora tenen un estil semblant, cosa que la identificació total de l’una amb l’altra (que de tan compenetrades semblen una) ho acaba celebrant el lector en una expressió genial d’allò que la Brenda H. Lewis ens vol dir.