Júlia Serramitjana (Sant Esteve d’en Bas, 1982) és llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha desenvolupat la seva trajectòria professional en l’àmbit de la comunicació social. Viu des de fa anys a Sant Sadurní d’Anoia i en l’actualitat treballa al departament de premsa d’una ONG. Ha publicat articles, entrevistes i reportatges a diversos mitjans. En l’àmbit literari s’ha format en diversos tallers d’escriptura creativa, un d’ells el que imparteix l’escriptora Muriel Villanueva a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya.
Els dies dels talps (Edicions Saldonar, 2026), obra amb què ha obtingut el Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2025, és la seva primera novel·la publicada. Una història situada en un paisatge postapocalíptic on les persones s’han d’amagar a causa dels efectes del canvi climàtic, i aquesta situació ens aboca a plantejar-nos si és possible un nou començament.
La narració té lloc l’any 2041 en una societat postapocalíptica. En aquest sentit, qui serien, aquests talps?
Són uns éssers que viuen sota terra, pràcticament cecs, que lluiten per sobreviure a unes condicions adverses i que a vegades també dubten i desconfien d’ells mateixos i dels que els envolten. És un element simbòlic que juga un paper molt destacat en la novel·la i el lector anirà descobrint el perquè.
I, sense fer espòiler, ens podries indicar què succeeix perquè es produeixi aquest apocalipsi?
La novel·la té lloc en un moment del futur en que els incendis, les altes temperatures i la calor extrema ja formen part de la vida quotidiana. Els habitants del poble on té lloc la història s’han hagut d’adaptar a la crisi climàtica, però ha arribat el punt en què les condicions ja s’han fet insuportables i són incompatibles amb la vida. I hauran de prendre decisions.
I per què ubiques l’acció en una població vitivinícola?
La història passa a un poble del Penedès, on fa més d’un any que els seus milers d’habitants viuen sota terra. Jo visc a Sant Sadurní d’Anoia, un poble històricament vitivinícola, i em vaig imaginar que una cosa així podria passar aquí. De fet, la vaig escriure per presentar-la al XI Premi de Novel·la Curta Celler de Lletres, que es convoca des del municipi, i la temàtica ha de girar al voltant del món del vi i del cava.
Voldria destacar alguns dels personatges de la novel·la. En primer lloc en Sadurní, el jove que trobarà un brot verd i amb aquesta troballa s’iniciarà l’esperança vers el futur.
Sí, el Sadurní és un dels protagonistes principals de la història. És un noi arrelat al territori, carismàtic, molt estimat i conegut al poble. Poc amant de les normes, una ànima lliure. Ell no suporta haver de viure sota terra, a les caves, per això s’escapa i acaba trobant un cep amb un brot verd. Fruit de la troballa, haurà de prendre decisions que no li seran fàcils i batallar amb els sentiments, sovint contradictoris, que li aflorin. I en això és un noi bastant maldestre.
Al costat tenim l’Aurora, una jove una mica solitària perquè no és del poble i s’ha vist obligada a refugiar-se, com els altres, sota terra. Per què has optat per aquest personatge foraster?
Volia reflectir el sentiment de les persones que no són originàries del lloc on viuen, que crec que també és un tema actual i rellevant. A la novel·la, l’Aurora, malgrat viure al poble des de fa anys, sent que mai serà igual que la resta. Crec que sovint als pobles costa molt sentir-se acceptat i les persones com ella han de fer esforços per fer front prejudicis, judicis…
L’altre personatge que voldria remarcar és l’Artur, l’antagonista. És un home acostumat a manar que, en trobar-se sota terra, continua amb el seu rol autoritari. Però alhora potser és el personatge que evoluciona més al llarg de la novel·la.
Sí, és el personatge més complex en aquest sentit i així volia que fos. Ell vol mantenir l’statu quo d’abans de viure sota terra, però per diferents motius haurà de cedir i afluixar. El que li passa a l’Artur és un clar exemple que a la vida de vegades el que mana és el cor i no el cap i que per molt que ens haguem fixat un objectiu, sovint la sort ens porta per altres camins que no havíem previst.
Aquests tres, però sobretot en Sadurní i l’Aurora, serien els personatges principals. Però encara n’hi ha un altre que, en aparença, pot semblar un secundari mentre que en realitat és vital per al desenllaç de la narració: la Paula, la neta de l’Artur.
La Paula és un personatge secundari però que en la trama té molt pes. És una noia molt jove, una mica fleuma i que no té cap interès en el món vitivinícola, tot i ser de la família d’un dels principals cavistes del poble. És la neta preferida de l’Artur i, tot i que a vegades el fa treure de polleguera, se l’estima molt i faria el que fos per ella. I això serà decisiu pel desenllaç.
Les descripcions de l’espai on viuen els personatges, aquests túnels o galeries subterrànies, que són les caves que ja existien abans de l’apocalipsi en aquesta població, m’han semblat admirables perquè en llegir-les tens la sensació de trobar-t’hi, de palpar aquelles parets, de moure’t en aquella penombra.
Sí, algunes persones del poble també m’han comentat que havien tingut aquesta sensació. Em fascinen les llargues caves i galeries subterrànies sota el poble. Són quilòmetres i quilòmetres. És com si hi haguessin dos mons paral·lels. Des de petita que les he visitat: primer amb l’escola, després amb amics i familiars. I sempre em quedo embadalida amb els túnels foscos, les olors tan característiques, la temperatura, el silenci que hi ha… Crec que són elements molt inspiradors per inventar una història com aquesta.
Tècnicament has triat l’ús del verb en passat i un narrador omniscient, però sobretot m’ha cridat l’atenció la inexistència de capítols: la novel·la avança mitjançant fragments narratius. Per què, aquesta tècnica?
D’entrada, la novel·la la vaig dividir en vint-i-vuit escenes, cada una focalitzada en un dels personatges principals. Un cop acabada, dividir-la en capítols a posteriori em va semblar que no aportava massa valor perquè les escenes no són excessivament llargues. Potser si hagués sigut una novel·la més llarga hauria tingut més sentit, però crec en tenir poc més de cent pàgines no era tan necessari. I així es va quedar.
Per l’altra banda l’avanç és cronològic, fora d’alguns moments concrets en què utilitzes el flashback per aclarir esdeveniments o reflectir el passat d’alguns personatges.
Sí, em va semblar interessant explicar a través de flashbacks com s’havia arribat a la situació que viuen els personatges. Sovint aquestes retrospeccions tenen un component nostàlgic, perquè contrasta amb la desolació del moment actual que estan vivint.
Si haguéssim de catalogar la novel·la, en quina categoria la col·locaries: de ciència-ficció o de denúncia?
Podria ubicar-se en la ficció distòpica i també en la ciència-ficció. La narració té elements fantàstics, inexplicables. També és una novel·la social, perquè denuncia una situació que ens està afectant i a la qual hem de trobar solucions com a societat: la crisi climàtica.
