Desaparèixer, de Maria Stepànova, arriba en català traduïda per Miquel Cabal Guarro a Angle Editorial, i en castellà a Acantilado amb traducció de Jorge Ferrer. La novel·la segueix M., una escriptora d’uns cinquanta anys exiliada del seu país d’origen després que aquest hagi envaït un estat veí. Convidada a participar en un festival literari, emprèn un viatge amb tren que es veu alterat per una vaga ferroviària. El contratemps la deixa atrapada en una ciutat fronterera, sense bateria al mòbil i desconnectada de qualsevol obligació immediata.
Aquest accident logístic obre una escletxa inesperada: la possibilitat, encara que sigui provisional, de desaparèixer. A partir d’aquesta premissa aparentment senzilla, Stepànova construeix una novel·la rica en imatges. Hi ha trama, hi passen coses, però el veritable moviment del llibre és interior. M. divaga, observa, recorda, improvisa i es deixa portar per una barreja d’impuls i deixadesa que acaba definint molt bé el seu estat mental. Les seves reflexions i els seus actes avancen en paral·lel en una sincronia entre consciència i conducta que ajuda a entendre millor encara la protagonista.
Tot i el context evident de la guerra, Desaparèixer no és una novel·la política en el sentit convencional. El país d’origen de la protagonista no s’anomena mai, encara que sigui fàcil identificar-lo. L’interès de Stepànova no és analitzar el conflicte, sinó explorar què provoca en una persona que se sent moralment culpable sense haver-lo causat. M. viu amb la incomoditat de portar a dins una llengua, una història i uns orígens que de sobte pesen d’una altra manera. El llibre parla del sentiment nacional, sí, però sobretot de com l’origen es pot convertir en una càrrega.
En aquest sentit, trobo que la idea de desaparèixer és molt poderosa. No es tracta només d’escapar de les obligacions i apagar el telèfon. És el desig de la protagonista per deixar de ser identificable, de no haver de respondre més preguntes i de sortir del paper que li han assignat. No cal compartir l’origen de la protagonista per compartir-ne les reflexions i les sensacions. Qui no ha sentit mai la temptació de voler baixar del tren i provar de ser ningú?
La veu de Stepànova és íntima i continguda. No busca alliçonar ni dramatitzar. Insinua més que no pas proclama, i això li dona força. Hi ha digressions, canvis de rumb sobtats i episodis estranys, però en lloc de desordenar el conjunt, l’enriqueixen. Quan hi entres, entens que aquesta deriva forma part del sentit de la novel·la. En recomano fortament la lectura.
