Confesso que Odisseu no és com em pensava. Tot el que havia vist i estudiat sobre aquest personatge responia més aviat a una mena d’heroi clàssic, però de principis moderns. Sòlid en les seves conviccions, lluitador i sacrificat, un rei estimat i respectat per tot el seu poble i de moral irreprotxable. Sabent, a més, que la seva esposa Penèlope havia passat vint anys esperant-lo (mentre ell estava perdut després d’acabada la guerra de Troia) i rebutjant qualsevol pretendent, mantenint-se fidel, jo em pensava que Odisseu havia tingut un comportament semblant.
És a dir, crec que havia jutjat l’actitud d’Odisseu més pel sacrifici de Penèlope que per coneixença dels detalls de l’aventura d’ell. No és pas que el viatge del rei d’Ítaca no fos sacrificat i ple de dificultats, perquè sens dubte ho és, sinó que hi ha alguns detalls rellevants que només es troben quan llegeixes l’obra d’Homer. Així descobrim que Odisseu, en molts moments, va allargar innecessàriament el seu periple, a vegades per tornar carregat de regals, i d’altres perquè segurament estava molt còmode deixant-se acomboiar per determinades deesses.
‘Paisatge fantàstic amb Ulisses i Calipso’ de Jan Brueghel el Vell,
Per exemple, quan fa un any que és al palau de Circe, amb qui té relacions íntimes, és un company que li diu que potser comença a ser hora de tornar cap a Ítaca. Ell hi està d’acord. També s’enllita durant una llarga temporada amb la nimfa Calipso per exigència d’aquesta. Ell, reticent al principi, acaba cedint. Però, és clar, hem de pensar que els herois i els reis en aquella època tenien relacions amb esclaves i serventes i això, llavors, no els feia infidels. La literatura clàssica en va plena.
També m’ha sorprès llegir la brutalitat d’Odisseu quan arriba a Ítaca, a l’hora de matar tots els pretendents de Penèlope, castigant alguns amb una mort lenta i condemnant al mateix destí funest les serventes de casa seva que no van obrar amb honorabilitat en els anys que ell va ser fora. I, és clar, la manera com saqueja amb els seus soldats ciutats en el seu periple. No vull cometre l’error de jutjar l’actitud d’Odisseu des d’una perspectiva actual, cal situar l’obra en el seu context, una societat patriarcal on els herois, reis i déus tenien un comportament que avui titllaríem de capritxós, violent, venjatiu i a vegades -si se’m permet dir-ho així- immadur.
Homer.
Aquesta sorpresa que m’he endut -no em puc estar d’afegir-hi també el salts temporals del relat, un recurs que pensava que seria més modern- m’ha fet gaudir especialment de la lectura, perquè ha estat una descoberta en molts sentits. Em considero afortunat d’haver pogut llegir l’Odissea per primera vegada ara, en l’edat adulta, i tenir un record tan viu de la fascinació que em va produir durant l’adolescència l’adaptació cinematogràfica, en dos capítols, que va fer el 1997 Andrei Konchalovsky. És com haver tingut dues primeres vegades amb una mateixa obra, abans de veure la pel·lícula de Christopher Nolan.
La lectura ha estat, doncs, en certa manera, una manera de retornar a la meva adolescència que no m’ha decebut de cap de les maneres. He gaudit de l’Odissea d’allò més i ho he fet amb l’edició en prosa de La Magrana i la traducció de Joan Alberich, que era la que tenia a casa. En català hi ha altres versions: la de Carles Riba a la col·lecció Bernat Metge, la de Joan Francesc Mira a Proa i la més recent, en vers, de Pau Sabaté per a la Casa dels Clàssics. Sense ser un expert en les traduccions, diria que la llengua catalana té en totes aquestes versions autèntiques joies.
No cal dir que en castellà n’hi ha també un bon grapat de traduccions per a tots els gustos. Són referencials les de Carlos García Gual a Alianza, José Manuel Pabón a Gredos i Luis Segalá a Austral. Sé que en algun altre moment de la meva vida, el cos em demanarà tornar a l’Odissea, potser en una edició en vers, i amb una traducció diferent, esperant trobar noves sorpreses en aquesta aventura d’Homer. De moment, em queda, més que mai, la curiositat sobre aquest poeta grec o sobre els poetes que hi ha darrere d’aquest nom.
