Perico Pastor (La Seu d’Urgell, 1953) és un dels pintors catalans vius més reconeguts. Ha exposat a Barcelona, Madrid, Nova York (on va viure dotze anys), Paris, Tòquio, i Pequín, entre altres ciutats. Com a il·lustrador ha col·laborat amb publicacions tan importants com The New York Times, Harper’s o Vogue. Des de molt jove va mostrar interès pel dibuix i va desenvolupar un estil propi, caracteritzat per l’espontaneïtat i l’ús expressiu de la línia i el color. La seva obra inclou pintura, dibuix, il·lustració i gravat. Una de les característiques més reconeixibles del seu treball és el traç àgil i senzill, acompanyat de colors vius.
És vostè pintor i il·lustrador. Hi ha hagut algun moment, al llarg d’aquests anys, en què la pintura o la il·lustració prevalguessin l’una sobre l’altra?
No, sempre ha estat un diàleg, una reforça l’altra, no hi ha competència. En el meu cas és clar que m’agrada molt il·lustrar perquè m’agrada molt llegir, i establir un diàleg entre imatges i text és bo per a les imatges i, de vegades, és aclaridor per al text.
Entre 1976 i 1989 va residir a Nova York on va col·laborar amb importants publicacions com The New York Times, Harper’s Magazine o Vogue.
Van ser uns meravellosos anys d’aprenentatge i d’amistat i afecte entre els espanyols -i alguns no espanyols- que hi érem. Va ser una forma de descobriment d’una ciutat meravellosa com Nova York i també d’independència, perquè aprenies a sobreviure i a guanyar-te la vida lluny de la família i dels amics. Van ser uns anys molt bons.
Per exemple, l’escriptor Quim Monzó també va residir a Nova York per aquella època.
Vaig coincidir amb Quim Monzó i ens vam fer molt amics.
Llavors, Nova York era un important centre cultural. Si avui fos aquell jove, quina ciutat triaria per desenvolupar la seva carrera com a il·lustrador o com a pintor?
Jo crec que Nova York continua sent un bon lloc.
Quim Monzó i vostè van realitzar portades durant els primers anys de Quaderns Crema. Recordo la portada de L’any que ve, de Francesc Trabal, o l’Agenda Quaderns Crema, entre 1985-1988. Quins records té d’aquells anys i de l’editor Jaume Vallcorba?
Vaig conèixer Vallcorba quan estava planejant Quaderns Crema amb Antoni Bosch. O sigui que conec l’aventura editorial des dels seus inicis. I després vaig tractar més Jaume quan ell viatjava a Nova York i després vaig fer coses per a ell. La veritat és que era un editor meravellós, era un amic impertinent i divertit! I, a més, era una persona a qui interessava molt la cultura, la portava a les venes. Cometia l’acte imperdonable de pensar que la cultura pot ser divertida i profitosa, i que un es pot guanyar la vida, i molt bé, fent una cultura amb un nivell molt alt.
Creu que Quaderns Crema manté el seu estil?
Jo crec que sí. Crec que Sandra Ollo ha estat molt curosa amb el llegat i amb l’estil de Quaderns Crema i també d’Acantilado.
A Quaderns Crema va publicar El matrimoni… un catàleg, des de fa temps esgotat.
Aquest llibre és fruit d’una nit dibuixant sense cap intenció particular. M’havia comprat una llibreta nova i estava provant i vaig il·lustrar una pàgina i hi apareixia un senyor vestit de frac i amb barret de copa, una dona elegant -podia ser una parella-, un gos i un gat. Vaig il·lustrar una altra pàgina amb els mateixos personatges en altres circumstàncies i els posava títols a aquests dibuixets que, repeteixo, no tenien cap objectiu més que provar aquesta llibreta.
Interessant…
Quan feia deu o dotze dibuixos vaig pensar que podran ser aspectes diferents d’un matrimoni. Vaig acabar la llibreta aquella mateixa nit sense haver tingut un pla, sense haver arrencat una pàgina ni haver corregit una il·lustració. De les coses que he fet és de les quals n’estic més orgullós. Estaria encantat si Quaderns Crema decidís reeditar-la.
El format trencava una mica el que és la línia de Quaderns Crema…
El Jaume va estar d’acord a fer un facsímil de la llibreta i realment sembla un original. Estava molt ben editada.
Una de les seves obres més ambicioses va ser la Bíblia il·lustrada, un encàrrec d’Enciclopèdia Catalana. Un miler d’il·lustracions acompanyaven el text.
Va ser un encàrrec, però així que em van comentar aquesta possibilitat vaig saltar d’alegria perquè em vaig adonar de les possibilitats que oferia, però també del que exigia un text com la Bíblia. Van ser sis mesos de feina. Un dels motius pels quals em va fer tanta il·lusió quan em van proposar fer-ho va ser adonar-me de la quantitat de llibres, d’èpoques i d’autors que estan ficats a la Bíblia, perquè això implicava canvis d’exercicis d’estil que forçosament s’havien de retratar en la il·lustració. I per això vaig pensar que m’exigiria molt. Em va servir i em va donar molt.
El 1990 Eduardo Mendoza va publicar a El País, per entregues, Sin noticias de Gurb. Vostè va ser l’encarregat de fer les il·lustracions. Com va pensar aquesta feina?
Com que Gurb era un marcià i semblava veure-ho tot a l’alçada del terra, vaig decidir il·lustrar tot el llibre simplement a través de les sabates de la gent. Aquí es veuen els peus de tots els personatges i tota l’acció està reflectida als peus. Va ser molt divertit perquè jo estava de vacances i anaven arribant les pàgines de Mendoza i la veritat és que va ser una aventura divertida. I Gurb és un llibre divertidíssim.
Seix Barral ha publicat després una edició commemorativa amb il·lustracions de José David Morales. Què li sembla?
Estan molt bé, són molt boniques.
Jean-Pierre Guillemot va ser l’impulsor als anys vuitanta del Supermerc’Art en què vostè va participar. En què consistia?
Era un intent que la gent adquirís consciència d’un original simplement tenint-lo entre les mans. No hi havia res de la retòrica o la cursileria, ni del preciosisme que hi ha a ARCO, per exemple. Era realment una cosa popular i democràtica. No estava fet per la cobdícia d’uns quants. La idea de Jean-Pierre Guillemot estava molt ben estructurada; ell era un home molt ordenat. La idea era que, durant tres setmanes a l’any, no més, la gent tenia obres d’artistes, no més barates que a la galeria. Era accedir a una sort d’obres que l’artista no exposa.
Entenc.
S’ordenava sobre la base que cada artista tenia a la seva disposició tres cistelles de supermercat amb sobres, i a cada cistella hi havia un preu del dibuix. Era una cosa ràpida i divertida. El negoci va ser tan espectacular que altres el van copiar i ho van copiar malament. I no van respectar el terme de les tres setmanes, es va banalitzar l’esdeveniment, va deixar d’atreure la gent i a més es van crear diverses generacions de pintors que pintaven com en un Supermerc’Art ja ficat a les meninges. Va ser una llàstima perquè va ser un gran invent. I ara es reviu. Hi ha un nou Sumermerc’Art que es crea a l’Illa on he participat amb més discreció que fa quaranta anys. Jo estic a favor de qualsevol iniciativa d’aquest tipus.
I tant!
Hi va haver una època en què a cada illa de Barcelona hi havia una botiga que venien pòsters, així que la gent comprava el Gernika, un van Gogh, un pòster de Matisse i amb això decoraven casa seva. Guillemot ho va tenir molt clar: quan tinguin un original a les mans, es desfarien dels pòsters. I la veritat és que les botigues de pòsters van desaparèixer. El Supermerc’art va ser planter de clients. Molts dels meus clients quan començava a exposar a galeries, de fet, eren persones que m’havia comprat per primera vegada a un Supermerc’Art. I que havien comprat art per primer cop. A mi em van descobrir moltes persones en aquest esdeveniment.
I ara forma part d’alguna galeria o treballa de manera independent?
Jo soc independent. He treballat amb galeries diverses, algunes molt bones i altres regulars, però en general he tingut bones experiències a les galeries. Però mai no he tingut exclusiva amb cap d’elles, excepte per raons pràctiques, quan exposava amb Elvira González, que és com el Rolls Royce de les galeries. Un galerista és un soci de l’artista o el seu empleat. La idea que els artistes són empleats de les galeries és un error. Algú tan important com Elvira González hi està d’acord, ella sempre deia que estava al servei dels artistes.
Va ser aquesta època en què va exposar a Nova York, Tòquio, Miami… o són moments diferents?
Són moments molt diferents. A Nova York vaig exposar a l’Artists Space, potser l’exposició més important; va ser just quan començava. Va ser una exposició de grup que va tenir moltíssim renom perquè tractava de la sida, que en aquell moment acabava d’aparèixer i el Ministeri de Sanitat els va retirar la subvenció perquè deien que estàvem fent propaganda de la malaltia, però era tot al contrari. Era un testimoniatge del patiment dels pacients. A Miami he exposat amb la Commenoz Gallery, a Tòquio al Miramura Art Museum. He exposat també a Pequín, a la seu de l’Institut Cervantes. Una mica a tot arreu.
Com a pintor utilitza el paper tradicional japonès (washi) com a suport per a les seves obres. Per què tria, generalment, aquest material?
Perquè és molt immediata, és molt fresca. L’oli i l’acrílic esdevenen més laboriosos i perquè m’agrada treballar en paper. Aquests papers meravellosos orientals siguin japonesos, xinesos, de Bhutan, aquestes fibres tan llargues que són tan fines, la veritat és que m’entusiasma. El paper ha de ser neutre perquè no s’esgrogueeixi amb l’edat.
És el pintor qui crea el seu prestigi o són els crítics d’art, els marxants o els comissaris?
Per a mi és molt difícil de dir, perquè jo he tingut molta sort en tot en aquesta vida. Quan vaig començar, el crític segon de bord d’El País Fernando Huici i jo havíem estat companys de col·legi. És veritat que el Fernando escrivia sobre mi perquè era el meu amic, però també li agradava molt el que jo feia. Ja li agradava a l’escola. Això era una ajuda immillorable. Em vaig fer espontàniament molt amic de Juanjo Navarro Arisa, que era un gran periodista d’El País. Ha escrit coses meravelloses sobre mi.
En quin moment es va sentir que era un pintor reconegut? Darrere alguna exposició internacional?
En això també vaig tenir sort. Vaig irrompre a l’escena en un moment de gran optimisme tant cultural com econòmic. La gent tenia diners, ganes de gastar-lo, i jo vaig entrar en un moment en què l’expressionisme abstracte imperava, la gent estava una mica amb ganes de gresca, llavors vam aparèixer Javier Montesol, Mariscal, els germans Moscardó, Didier Lourenço… te’ls treien de les mans. Va ser un moment molt especial. Vam tenir sort tots i alguns més que altres. La contrapartida d’això és que hi ha un altre sector que considera que el que fem nosaltres són infanteries, que som pintors banals, que fem coses fàcils per complaure la gent…
Vaja…
Hi ha tota una escola de crítics, galeristes, que no és que no els agradem, és que no ens prenen seriosament. Però a mi m’agrada el que faig. He fet coses força bones i espero continuar fent-les i agradant-li a la gent. I que els fills i els nets dels que m’han comprat encara gaudeixen de Perico Pastor. Aquella escola de què parlava, pel fet de guanyar diners pintant és com pecaminós. Jo m’ho passo molt bé pintant i m’agrada molt vendre el que pinto, procuro que es vengui bé i si pot ser una mica car, millor. Em considero un privilegiat i, per a mi, és un honor qualsevol persona que és capaç d’invertir en mi.
La subhasta forma part de la venda de les obres?
No ho segueixo, però crec que tinc una presència més aviat modesta en el món de les subhastes. Que jo sàpiga, amb les meves obres no s’especula. No he arribat a aquest graó d’artistes que els compres a deu i els vens a vint. El 90% dels artistes, si el compres a deu i el poses en una subhasta, el vens a sis. Jo aconsello a la gent que compri la meva obra perquè l’estimen, no per especular perquè això és per a professionals.
La major part dels seus clients són particulars o també hi ha institucions interessades?
Hi ha institucions que m’han comprat i d’altres que em compren regularment. Jo crec que estic arribant al moment en què, fins i tot, algun museu estatal considera comprar alguna obra meva. La gent em coneix i em respecta per la meva trajectòria, però sempre hi ha aquest comentari irònic: «Sí, és un gran artista i li agrada a molta gent, però no és Tàpies». Bé, doncs potser no soc Tàpies, jo què sé, però no em posaré a fer de Tàpies ara. Jo soc Perico Pastor i si algun museu em segueix i em compra em farà moltíssima il·lusió. Sempre és un honor estar representat als museus.
Tornant a la il·lustració, creu que hi ha, des de fa alguns anys, un interès a les editorials perquè els seus llibres surtin il·lustrats?
Sempre hi ha hagut editorials aquí molt bones. És un moment en què això es difon i hi ha molta gent que és conscient que la il·lustració és un valor afegit. De la mateixa manera que alguns artistes consideraven que l’il·lustrador és un artista menor, molta gent considera que un llibre il·lustrat és un llibre per a nens. El diàleg entre la paraula i la imatge és molt fructífer i és enriquidor per a tots dos.
Ha tingut interès, en algun moment, per dedicar-se al món del còmic?
Jo vaig aprendre a dibuixar mirant còmics. Tinc quaderns des dels tretze o catorze anys amb dibuixos que semblen de Spirou o Tintin. Però una de les coses que no suporto és repetir. Això per a mi seria un malson. En la meva joventut m’havia presentat, fins i tot, a concursos de còmics i, afortunadament, no vaig guanyar mai, perquè crec que no hagués estat feliç fent còmics.
És el coordinador del projecte «El Mar de l’Art» on s’exposen obres de deu artistes a l’Hospital del Mar de Barcelona. Com va sorgir aquesta idea?
Va ser una idea implementada des del principi per l’Hospital del Mar per a les Olimpíades, i ha funcionat molt bé. En aquesta segona etapa, l’efecte és fantàstic. La gent, d’una manera molt normal, s’ha acostumat a la presència de l’art a l’hospital i això contribueix al benestar tant dels pacients com dels acompanyants. Ajuda, a més, a humanitzar uns espais neutres o inhòspits i els transforma en estades on tant els pacients com els seus familiars poden gaudir de l’art i crec que és una cosa que s’agraeix molt.
Quins projectes té com a il·lustrador en un futur proper?
Jo tinc un somni com a il·lustrador, que espero que algun dia es compleixi, que seria il·lustrar les memòries de Casanova. De longitud és com la Bíblia, però que està escrita per un sol senyor i encara que el sexe no està absent, no és monotemàtic. Casanova parla d’altres coses, era literat, esgrimista, matemàtic, empresari… Pocavergonya, però un home molt interessant i sobretot va ser un home que va recórrer tots els racons d’Europa i tots els estrats socials.
Sí que és interessant, sí.
Ell va ser fill d’una actriu a Venècia que, en aquella època, estava molt al límit de la prostitució. Va arribar a fer-se amb Federico de Prusia, amb els nobles de França. Va ser a Espanya, va ser a Barcelona… era un senyor eminentment simpàtic, enginyós, bon observador. Potser algunes vegades exagerava, però el que explica és veritat.
