Sebastià Bennasar / @sbennassar
Els debats sobre la historiografia contemporània fa uns quants anys que estan intentant resoldre una qüestió que s’ha abordat de múltiples maneres des de múltiples disciplines: l’existència de la veritat, o, almenys, d’un relat possible de la veritat. La novel·lística dels darrers quaranta anys (en ple debat sovint estèril sobre aquest concepte tan abstracte i que sembla que ho envaeix tot anomenat postmodernitat) ha resolt la papereta del debat entre realitat i ficció amb aquest meravellós oxímoron de la non fiction novel. Per la seva banda, la crítica literària -i l’artística- s’ha escudat en múltiples teories i recerques d’enfocaments diferents per intentar acabar amb l’estructuralisme dominant des dels anys seixanta: ginocrítica, estudis multiculturals, deconstrucció i altres intents diversos li han intentat donar la volta als textos des de l’enfocament feminista, multicultural, tornant només al text i oblidant el seu context i el seu cotext… En història ha passat alguna cosa més o menys semblant i així ens trobem amb el debat al voltant (també) dels estudis culturals, el gir narratiu o la fi de les històries nacionals i el concepte de la història mundial o de la història cultural.
Doncs bé, en la passada primavera les Publicaciones de la Universidad de Valencia van decidir treure al carrer Contra Companys, 1936 llibre que porta el subtítol de La frustración nacionalista ante la revolución i que constitueix un exemple modèlic de com es pot fer història avui dia. Els editors d’aquest volum han estat Enric Ucelay-Da Cal i Arnau González Vilalta, els dos historiadors, sent el primer catedràtic d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i el segon professor de l’Autònoma i autors tots dos (fins i tot malgrat la joventut de González Vilalta) d’una nombrosa bibliografia especialitzada en múltiples temes d’història contemporània. I en aquesta ocasió el seu treball ha consistit en recopilar tot el que s’havia publicat (a cada un li correspon jutjar si és molt o poc) fins al moment sobre un aspecte bastant desconegut de la nostra història: un complot per liquidar a Companys per part de l’estat Català per la suposada traïció d’aquest als principis catalanistes de la Guerra Civil, o el que és el mateix, per les seves aliances amb anarquistes i internacionalistes en contra de les aspiracions nacionals de Catalunya, encara que també el suposat complot podria haver estat una mica més d’anar per casa basat en odis i animadversions personals.
Estem parlant de 1936, és a dir, quatre anys perquè Companys es converteixi -mitjançant el seu afusellament- en el president màrtir de Catalunya. Estem parlant, doncs, d’un moment en què encara es podien dir maldats contra el successor de l’avi Macià. Estem parlant d’un moment que havia quedat bastant ocult i que ens demostra que el president Companys tenia l’enemic a casa, però que potser s’ho havia buscat amb afany (¿potser per la mort dels germans Badia?).
El llibre té una gran virtut: unir en un sol volum el treball de diferents generacions d’historiadors, però també de periodistes, per oferir-nos múltiples punts de vista, interpretacions i matisos sobre un sol assumpte, el que va passar a conèixer-se com “afer Rebertés” i que va ser objecte d’una -al meu entendre molt interessant- monografia d’Eduard Puigventós: Complot contra Companys. L’afer Rebertés i la trama catalanista per aconseguir la Generalitat durante la Guerra Civil. Però el tema havia ocupat l’atenció de nombrosos investigadors al llarg del temps, com demostra el llibre que tenim a les mans i que acull treballs de Francesc Bonamusa, Joan Casnovas, Leandro Colomer, Joan Esculies, Daniel Díaz, Ramon Ferrerons, Antonio Gascón , Josep Maria Huertas Clavería, Gregori Mir, Josep M. Pascual, Eduard Puigventós, Jaume Renyer, Antoni Ribas, Fermí Rubiralta i Josep Sánchez Cervelló a més dels coordinadors del volum.
Així, serà el lector qui haurà d’elucidar quina és la veritat possible en tot aquest assumpte en el que l’única cosa que sembla clara (i això és bastant segur) és que les aigües estaven molt més que revoltes en la rereguarda en la Guerra Civil Espanyola. Els diferents treballs permeten elucidar el paper dels anarquistes en la trama, el de les Milícies Pirinenques, la repercussió internacional de l’assumpte, les propostes de negociació de la pau per a Catalunya per separat o els curiosos “assumptes musicals femenins” als quals es dedicaven els membres del Govern després del Consell de Govern entre moltes altres. Un esment a part mereix l’article introductori d’Ucelay-Da Cal i González Vilalta, on fan servir el gènere negre literari (més aviat el policial) per presentar-nos aquest assumpte amb totes les concomitàncies possibles amb una bona obra d’aquest estil: tenim una rossa fatal, espies, or, idealistes d’un costat, armes, corrupció policial i fins i tot més d’un cadàver. En aquest brillant exercici d’estil dels coordinadors de Contra Companys, 1936 demostren una cosa: la història es pot fer de moltes maneres, però la investigació i les fonts són fonamentals. I a més fan una altra cosa molt sana que haurien de fer tots els països: desmitificar alguns dels seus personatges. És cert, Companys va ser afusellat pels franquistes i va ser una víctima, a més, del feixisme internacional. Però no per això cal deixar d’investigar la història del nostre país, amb les seves llums i sobretot amb les seves nombroses ombres.
