Magistrals vides mediocres

 
Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Poca cosa es pot afegir a tot el que s’ha escrit ja sobre Alice Munro després de la concessió del Nobel. Aquesta autora ha destacat, sobretot, en la narració breu. Els premis importants sempre compten amb el condicionant d’haver de prioritzar entre excel·lències i la concessió a Munro pot ser que retardi o impossibiliti que una altra gran escriptora, també canadenca, Margaret Atwood, ho arribi a aconseguir. Totes dues són grans mestres de l’escriptura, molt diferents, amb una llarga trajectòria i personalment no sabria a quina triar. Sempre s’agraeix que aquests premis vagin a parar a dones, cosa poc freqüent encara. Només cal comptabilitzar estadísticament als premiats per comprovar com la diferència numèrica és abismal fins i tot en el camp de la literatura, en el qual hi ha des de fa molts anys tan bones escriptores com a escriptors.

Les comparacions en literatura acaben resultant sovint tòpiques o reduccionistes. Els autors que sobresurten en la narració breu solen ser comparats de forma inevitable amb el gran Txékhov, cosa que també ha passat amb Munro. No obstant això, més enllà de retratar de manera magistral vides que podrien semblar-nos mediocres, els seus mons són absolutament diferents per època, paisatge interior i exterior i probablement pel sexe dels seus autors. Els personatges, sobretot aquests grans personatges femenins de Munro, s’eleven interiorment per sobre de la seva mediocritat. A això contribueixen les descripcions dels escenaris que emmarquen les seves vides, paisatges aparentment vulgars però esquitxats de detalls que conformen la seva grandesa.

A Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (Club Editor/Debolsillo) hi trobem nou narracions de l’autora, totes amb alguna cosa en comú. Les protagonistes són generalment dones i en les seves vides aparentment grisos es barregen els records, els somnis, els desenganys, mostrant la complexitat interior dels seus sentiments. En diverses d’aquestes narracions la monotonia d’un destí que sembla irreversible es veu alterada, de vegades de forma definitiva i en altres de forma temporal, per alguna circumstància inesperada, per un fet sense massa importància que, però, resulta per a elles molt significatiu. Sembla que no passa res o que passa poca cosa, les històries ens descriuen una tranche de vie, per això costa explicar els seus arguments i les referències sobre aquestes nou històries que trobem en els comentaris sobre el llibre solen incidir en aspectes molt diferents, segons el lector o el crític que les escriu. El mateix ens passa al rellegir, sempre semblen una nova història i descobrim detalls que ens havien passat desapercebuts en la primera lectura.

La narració que tanca el llibre va ser portada al cinema per Sarah Polley, amb Julie Christie com a protagonista, amb el títol Lluny d’ella. Aquí l’autora incideix una mica més que a la resta en el personatge masculí de la història. Les relacions de parella, en aquest cas crepusculars i sacsejades per la pèrdua de memòria de la protagonista, són l’eix central de la narració encara que en ella, com en la resta, trobem una infinitat de matisos, descripcions i reflexions. Les relacions familiars en general desfilen com a teló de fons d’aquestes vides aparentment senzilles, a través d’aquests destins que semblen irreversibles quan es miren després del pas del temps i en els quals ha tingut una gran importància en moltes ocasions un detall que pot mostrar-se com absolutament banal o casual. Per als seguidors de l’obra de Munro un llibre més per gaudir d’aquesta autora i per als que encara no la coneixen una bona ocasió per entrar per primera vegada en aquest univers tan personal i detallista.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

• Tot això ho faig perquè tinc molta por, Empar Moliner (Proa).
• Torero d’hivern, Miquel Adam (Edicions 1984).
• Vint-i-nou contes menys, Eduard Márquez (Empúries).
• La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema/Acantilado).