Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Segona part de Nymphomaniac, la pel·lícula de Lars von Trier de quatre hores de durada que ens ha arribat dividida per la seva millor digestió o perquè els espectadors acabem pagant dues vegades per assabentar-nos de gairebé tota la història. Gairebé, perquè el que passa pels cinemes és, de moment, una versió abreujada (fins i tot censurada, diuen ells) a falta de què a la Berlinale s’estreni la versió íntegra.
Acababa la primera part deixant-nos la incògnita de fins a quin punt la vida de la nimfòmana Joe anava a defermar-se. Sabíem que les seves necessitats sexuals l’havien portat a tenir fins a deu relacions al dia, que els seus jocs no semblaven tenir límit i que ja des de l’adolescència apuntava maneres. Ara bé, per molt que ens volguessin vendre així la pel·lícula, escandalosa, escandalosa, no era per moltes imatges de penis que veiéssim. I precisament per aquesta raó esperava que la segona part fos l’explosió que ens havien promès, el que donés sentit a aquestes quatre hores de projecció. Però vistes les dues parts, la veritat és que la segona se la podrien haver estalviat.
No és que la vida de Joe no doni per a quatre hores. De fet, Lars von Trier podria haver fet dues parts més si hagués volgut, però la paciència de l’espectador no és infinita. L’única cosa que justifica aquest segon lliurament és, d’una banda, la iniciació al sado per part de la protagonista (veureu a Jamie Bell donant-li amb una fusta) i, de l’altra, fins a quin punt les seves apetències sexuals poden convertir la perversió en maldat, res que no ens pogués haver deixat clar Lars von Trier en el primer lliurament. Per la resta, Nymphomaniac 2 és com l’anterior, una successió de capítols anotats per les observacions d’un Seligman (Stellan Skarsgard) que acaben esgotant. Que si la pesca, que si les fugues de Beethoven no tenen res a envejar a les de Bach, que si tal quadre és possiblement una còpia de Rublev o que si aquella dona que havia aparegut en les fantasies de Joe sent nena era en realitat la prostituta de Babilònia cavalcant sobre una bèstia. Entenc el joc del director (o això crec) i és cert que serveixen per configurar la psicologia del personatge que interpreta Skarsgard, però tornem al mateix: Lars von Trier ho podria haver resolt tot en la primera part.
I pel que fa a les escenes de sexe, poques són explícites i les que ho són no eren realment necessàries. En alguns moments fins i tot acaben resultant massa grotesques, com aquella escena en la que Joe es troba desconcertada entre dos enormes penis negres mentre ells discuteixen sobre alguna cosa en una llengua africana que ni ella ni nosaltres entenem. En definitiva, no és que aquesta Nymphomaniac 2 no estigui a l’alçada del primer lliurament, sinó que és una extensió bastant lineal i, per a molts, segurament prescindible. Reconec que n’esperava més. En sortir del cinema em queda una sensació estranya, com si el director, en el fons, hagués abusat una mica de la nostra ingenuïtat.
