Una experiència transcendental

A 'La cinquena planta', Manuel Baixauli novel·la la seva estada en un sanatori per tractar-se d'una paràlisi

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal


Més que una novel·la, La cinquena planta de Manuel Baixauli, editada per Proa, diria que és una indagació sobre l’inexplicable. Començant per l’inexplicable d’una malaltia desconeguda, la síndrome de Guillain-Barré, que paralitzà l’escriptor fins a reduir-lo a la categoria d’una pedra que pensa i sent; seguint pels obscurs camins de la ment i dels comportaments humans fins a les construccions mentals que els exploren des dels àmbits de la literatura i de la creació artística, perquè com li fa dir a un dels seus personatges: “L’art no sols ha d’estar viu. L’art ha de ser, en si mateix, vida”.

Fidel a l’estil de novel·lar realitats mentals i de reflexionar sobre la vida a través del filtre de l’escriptura i de la literatura que ja trobàvem en el recull de narrativa breu Espiral i sobretot en L’home manuscrit, Baixauli inicia La cinquena planta amb l’epígraf d’uns versos de Wislawa Szymborska que donen pas al corprenedor relat de qui retorna de l’exili a les fronteres de la vida i, després de quaranta-dos dies a l’UCI i d’una llarga estada en un Sanatori, entra de nou a casa seva “conscient d’haver-se emprovat un taüt”. Però, pel que fa a l’obra, la part de l’experiència autobiogràfica, per més que impactant, no ho és pas tot, el nucli de l’interès resideix en com la literatura la fixa i, en fixar-la, la transcendeix. “És autobiogràfic?”, fa, en to de reserva. “No”, dic. Sempre dic això quan m’ho pregunten, però és fals. Tot el que escric és autobiogràfic. Pot ser d’una altra manera? […] Es pot escriure d’assumptes que et són aliens? La ficció és l’excusa per a escriure amb la màxima lliberat.”

La vida no és un contínuum sinó una complexa suma de fragments d’experiència viscuda, recordada, pensada, imaginada, desitjada… Baixauli construeix la novel·la, amb una estructura fragmentària i una tècnica calidoscòpica on els elements i les formes sempre encaixen però van canviant constantment de color i de posició. Un calidoscopi de fragments on el pensat, imaginat i viscut busca la seva forma en l’escriptura, i en anar llegint ens adonem que allò que sembla un conglomerat de fragments dispersos i inconnexos funciona exactament amb l’estructura i els mecanismes mentals.

Tot hi té cabuda en La cinquena planta: la diversitat d’històries i de personatges que en algun moment coincideixen amb B, el protagonista, cada un amb les seves motivacions i els seus secrets,  relats autònoms, uns aforismes esplèndids, textos ja publicats com L’home manuscrit, textos i personatges descartats. “Potser allò que descartem d’un escrit -pensà B- perdura calladament, a l’ombra, en la versió definitiva, i hi dóna densitat.” La ment humana és un laberint, i en La cinquena planta l’arquitectura i l’escriptura n’imiten la forma. Hi ha un estret nexe entre aquesta obra i les anteriors de l’autor, l’obsessió del personatge d’Orofila Martí per la grafia compulsiva (com la de L’home manuscrit però no amb mots sinó amb estranys dibuixos), la seva recerca d’una arquitectura de formes impossibles és també una metàfora de l’experimentació dels límits de les estructures del relat.

Fascina la galeria de personatges, començant per B, el protagonista, tan complexos i tan elementalment humans alhora. Alguns amb noms propis (Orofila, el Dr. Mogort, Timoteu, Úrsula, Olga, el repulsiu Ferragut, Tomàs); altres sense nom propi i darrera la simplicitat dels mots genèrics amb què l’autor els bateja: Fisio, Foto, Director, Periodista, el violinista Fix i la seva filla Fíxia. Tots plegats constitueixen una mena de polifonia de veus autònomes amb una riquíssima diversitat de punts de vista narratius. I si els personatges fascinen no ho fan menys els espais. Espais sempre poblats d’ombres fugiseres però de presència constant i inquietant. Ja sigui la casa de parets pelades que habita B, ja siguin les habitacions asèptiques d’hospital o les sòrdides, obscures i pestilents de Sanatori, o els passadissos i les escales que condueixen a espais misteriosos i d’impossible accés.

Sempre hi ha el desig de saber, d’entendre l’inexplicable, d’entrar en aquestes cases abandonades, isolades enmig del bosc i poblades per ombres vives del passat, de pujar al pis superior d’Ambulatori i de remenar carpetes “de cartró blau descolorit” que contenen fulls escrits a màquina que porten títols com: Paraules pronunciades, Dolors experimentats, Carrers trepitjats, Persones amb qui has compartit temps, Humiliacions rebudes, Desigs incomplits, Ocasions perdudes, Besos… L’atracció irresistible de saber què s’amaga en aquesta cinquena planta de Sanatori l’accés del qual és sempre tancat per una porta en un extrem pestilent del passadís. La necessitat de pujar al terrat i estendre aquestes estovalles blanques que les inclemències i l’acció del temps van omplint de taques, no és, per ventura, un gest simbòlic semblant al full de paper en blanc que s’omple de signes i de lletres?

“Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es barregen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai…” i “hi ha qui escriu literatura, hi ha qui redacta. Són coses diferents.”, ens diu l’autor. Hi estic d’acord i no hi ha dubte que Manuel Baixauli escriu Literatura. Igual que amb L’home manuscrit, La cinquena planta demana l’esforç d’un lector exigent, però produeix un plaer que compensa amb escreix. “Escrivint vivia més intensament el que m’oferia el món, però també vivia el que no m’oferia el món. Escriure multiplica la vida”. Qui pot dubtar que llegir, també?

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • mercè voltas
    4 maig 2014 at
    Deixa una resposta

    Un comentari crític que, com a tal, és a l’alçada de l’excel.lència d’aquesta ficció-vida de Baixauli. Els dos, sorprenents, antològics.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES