El destí de Cèlia Sanz, autora d’Un radiador a l’Àfrica, ha estat, per A o per B, el de participar directament o indirectament de la vida dels habitants de Bouaké. Després d’arribar-hi per a fer unes pràctiques, i de patir els primers ensurts i desencisos de qui no estava preparada per afrontar una situació com la que aleshores regnava a la Costa d’Ivori, ha acabat per iniciar un projecte fabulós anomenat N’KLÔWÔ i tirar-lo endavant contra tot pronòstic. Al seu llibre explica les seves experiències d’una manera molt íntima i que permet veure el canvi que es va produir en ella. El seu llibre és, simultàniament, un viatge exterior i un viatge interior, i és difícil separar la seva experiència de la visió que ofereix de la Costa d’Ivori.
Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Abans que llibre, aquest recull de textos i mails anomenat Un radiador a l’Àfrica era un blog?
Sí, era el meu blog de viatge. Allà a Costa d’Ivori les comunicacions eren molt complicades. La primera factura de telèfon va ser de 600€, i aleshores vaig decidir recuperar una dèria que sempre havia tingut: escriure. Però aquest cop es va convertir en una necessitat vital. Era la manera de parlar amb la meva gent i de no sentir-me tan sola. Això em va permetre reflexionar. Escriure és ordenar les idees i alhora em va permetre cuidar de les persones que estimo des de la distància. Sentir que no era tan lluny.
Com és que vas escollir la Costa d’Ivori com a destinació?
La culpable va ser la Begoña Planas. Ella treballava en una ONG que cooperava amb Costa d’Ivori i em va convidar a fer les pràctiques del Màster al terreny. De totes maneres no és casualitat que contactés amb ells, els recordava de les classes de francès de la meva escola. Recordo com una professora, l’Assumpta, ens va posar en contacte amb aquesta ONG per practicar la gramàtica, i escrivíem cartes als presoners de Bouaké, i ells ens les retornaven. Són aquestes coses que fa un professor i anys més tard recuperes gairebé sense adonar-te’n i et canvien la vida. Encara recordo aquelles cartes plenes de dibuixos d’ocells i somnis de llibertat.
M’ha semblat molt curiós com una de les primeres coses que fas un cop hi arribes és plantejar-te com vols relacionar-te amb la gent que tens a la vora. Abans de fer fotos als nens i nenes et vols aprendre els seus noms.
Sempre m’ha fascinat el llenguatge però en el sentit més ampli: la capacitat o incapacitat que tenim de comunicar-nos. Enmig de Bouaké vaig haver de replantejar com parlar, mirar, tocar, preguntar i relacionar-me des de zero. Vaig haver d’aprendre de nou a comunicar-me, perquè el francès i la meva idea de les relacions humanes xocava contínuament amb les persones, i molt aviat vaig veure que el discurs après dels cooperants que ja havien passat per allà i dels “locals” que ja se’l sabien es quedava curt per acostar-me a ells i estava tenyit de prejudicis per les dues parts. A més de la meva curiositat per conèixer de veritat la vida bouakina, altres factors egoistes jugaven a favor d’aquesta necessitat de fer part de la seva quotidianitat. El fet que ja he comentat abans: no poder parlar amb ningú, estar molt sola i també la por. En un país en guerra, tenir amics de veritat és qüestió de vida o mort, i no és broma.
També reflexiones sobre el racisme d’alguns dels cooperants amb qui et relaciones a Bouaké, i com s’aprofiten de la seva estança allà per a fer la seva vida, però sense entendre on són ni interessar-se per com podrien ajudar.
D’idiotes n’hi ha per tot arreu i de gent maca també. Però el discurs del cooperant “salvador del món” o del metge que tracta al malalt com un fetge o com un braç trencat sense mirar-lo als ulls, i des de l’arrogància és una cosa que em posa nerviosa. Penso que aquest discurs arrogant ha estat molts cops el discurs de les polítiques de cooperació, que parteixen del fet desigual entre el poder del donant i del receptor. L’ajuda internacional (i l’ajuda en general) és vertical i pot ser molt violenta i opressora perquè menysté a l’altre. Una cooperació de veritat hauria de ser des de l’escolta i l’acompanyament i sobretot des de la dignitat i el reconeixement de la persona. No cal donar-los peixos ni ensenyar-los a pescar. Potser no volen peixos, o potser la seva tècnica de pescar és molt més eficient que la nostra. Cal aturar-se i escoltar-los, saber quin és el seu dolor i els seus desitjos… per començar… i després veure com ho fem plegats.
Què suposa començar a treballar amb la gent d’allà? Al llibre expresses diverses vegades una certa frustració perquè les coses no surten com vols i tens la sensació d’estar-te donant cops de cap contra una paret.
Bé, és tota l’estona el mateix. Les eines per treballar, o fer projectes nous no són les mateixes i entren en contradicció contínuament. Descobreixes que et toca desaprendre i a ells també. Les dues parts han de baixar del burro. Treballar junts vol dir començar de zero. Descobrir que res del què creiem saber funciona. Això em va costar moltíssim. Aprendre de nou des de la humilitat i el respecte i a ells també els va costar molt entendre que jo era una “blanca rara”. Jo no entenc els seus ritmes. Ells no entenen que jo sigui pobre. Treballar codo con codo, vol dir donar l’espai perquè l’altre se senti valorat i intercanviar el talent i fer de les mancances virtut. Així sorgeix un projecte on cada part és imprescindible. Fa tants anys que sento en el món laboral que tothom és prescindible… nosaltres partim de la idea que cada persona és un regal i que cadascú té necessitats i expectatives diferents que no pots donar per fet i coses que pot aportar.
Ja des del pròleg fas referència a com el sentit de l’humor és necessari per a sobreviure i posar en perspectiva moltes de les coses que veus. I al llibre es veu com intentes prendre-t’ho tot amb humor, potser perquè l’alternativa seria posar-se a plorar i no parar mai.
L’humor és la intel·ligència al servei de la supervivència. És així de complicat i així de senzill. Hi ha gent que sobreviu amargada, que és la manera estúpida de sobreviure. Jo ho vaig aprendre de molt petita i aquesta actitud que sempre m’ha acompanyat, allà va aflorar encara més quan vaig contraposar la magnitud de les tragèdies. El que a mi em semblava terrible a ells els hi semblava normal i a la inversa, ells patien de coses que a mi em feien riure, com abandonar a Déu, ser una mala cuinera o deshonrar la família.
Entenc…
Evidentment hi ha situacions de dolor comú, molt dures, on et posaries a plorar sense parar, però és que hi ha un moment que ja no pots més. A vegades ser feliç és imperatiu, i aleshores et poses a ser-ho. Sense més. Crec que això passa en situacions de crisi molt gran, quan te n’adones que la bona notícia és que estàs viu i que cal aprofitar-ho i evidentment somrius. Per mi aquesta és la clau de la resiliència.
Una de les coses que més impressionen quan se’t llegeix són les descripcions de les seqüeles físiques, polítiques i emocionals de la Crise (el conflicte bèl·lic). Com es viuen, des del punt de la vista d’una dona estrangera?
Jo no havia vist mai un país fet cendres. Els meus avis me n’havien parlat. Però passejar-se entre la runa, caminar al costat d’algú que t’explica com la van violar o com van matar els seus fills, o creuar cada matí els check points, assumir els protocols de seguretat… Als meus ulls, les vivències i conseqüències de la Crise crec que encara avui no les arribo a assumir del tot, des de fora és com flotar en una irrealitat molt gran, sembla que tu ets impermeable a tot això, perquè no hi vas ser i perquè només hi conviuràs una estona. És molt estrany ser estranger enmig de la guerra.
I també expliques alguna anècdota en què vius en la teva pròpia pell la violència i la por del conflicte. Et mostres especialment dura amb els polítics i els militars que es creuen que estan jugant al Risk.
Sóc dura amb les esferes que infligeixen dolor a les persones des dels seus despatxos. Que hi vagi el President a la guerra, que s’exposi ell. Que hi vagin els dirigents europeus, els directors de les multinacionals que espolien el país, que hi vagin ells a la guerra i que guanyi el millor. Però que deixin a la gent viure en pau. És terrible el sentiment generalitzat que a la gent del carrer se li enrefot la guerra, però que els toca patir-la, pregunta a les dones i infants de qualsevol conflicte del món i et diran que tan de bo poguessin seure amb l’enemic a fer un cafè i un berenar i acabar amb tanta ximpleria.
Què em podries dir del masclisme i la religiositat de la Costa d’Ivori? Em sembla genial quan, després de queixar-te del masclisme d’allà, de cop penses en els múltiples masclismes de casa nostra i…
El masclisme o el fet religiós en terrenys públics a Costa d’Ivori s’assembla a com es devia viure a l’època de les meves àvies. És com viatjar en el temps. Però passa com amb la corrupció governamental. A Costa d’Ivori és tan obvi que m’escandalitzo. Però a Barcelona, masclisme, religiositat en terrenys públics o corrupció governamental estan a l’ordre del dia. Som tan masclistes o retrògrades avui com fa 80 anys. El que passa que els masclismes i les violències muten per no ser identificades, i així es perd la capacitat crítica. Però només ens cal recordar la llei de l’avortament actual o que la talla 40 sigui de gorda, o que la majoria de dirigents són homes, que l’Església al nostre país gaudeix de molts privilegis, que hem rescatat a la banca…
Cada any que passa imagino que tens més perspectiva sobre tot el que vas viure a la Costa d’Ivori. Hi ha quelcom que et segueixi emocionant profundament? I alguna cosa de què et penedeixis?
M’emocionen les persones. Com hi ha vincles que són tan grans. Com encara tenim curiositat els uns pels altres. M’emociona tornar a Bouaké i que tot em sembli familiar i nou alhora. Com encara em sorprenen tantes coses… Em penedeixo d’haver patit tant. Ara ja tinc el cul més pelat de moltes coses i no les magnifico tant. Ara potser no tindria una crisi interna tan gran, però en aquell moment va ser necessària i finalment molt positiva. I potser em penedeixo d’algunes burrades de vaig fer per inconscient i boja. Ni se us acudeixi provar-ho. Com cridar-li a un militar armat o animar a un autobús sencer a no pagar l’impost revolucionari de la guerrilla. Avui em sembla una mica inconscient haver-ho fet, però… ja està fet…
A l’hora de publicar el llibre, com se’t va ocórrer intercalar els e-mails que t’enviaves amb els teus familiars, amics i coneguts entre les entrades del blog? Li dóna un aire molt familiar.
Perquè no podia ser d’una altra manera. No escrius per tu. Ni tan sols el teu diari més íntim. Escrius per ser llegit. I un blog encara més. Sense les persones que em contestaven i acompanyaven la història no es podia explicar. Ells van ser una part activa de la meva vivència. És un llibre escrit a moltes mans i calia també donar-los veu a tots els que van voler ser publicats, i a més és un homenatge, com ho són les mil pàgines d’agraïments. Som una tribu.
Quin és el periple que ha seguit el text? Si no m’equivoco, primer te’l va publicar una editorial, però després l’has volgut finançar amb els diners del teu propi projecte…
L’editor em va cercar a mi. Jo en un principi vaig ser reticent a publicar un text tan meu, o tant nostre. A més s’hi afegia el fet que jo tenia molta por de fer pública aquesta opinió de que en les ONG hi ha moltes coses que no es fan bé i que l’infern està ple de bones intencions. Així que vaig corregir i modificar el text original perquè el vaig publicar 2 anys després de tornar i em semblava que calia parlar des d’una mirada propositiva més que critica i buida. Va ser interessant que el temps hagués passat i que un projecte com el taller de costura fos real. Això pel que fa el text.
I pel que fa el periple editorial…
Es tracta de plantejar una nova manera de publicar com una nova manera de cooperar o consumir. El sistema editorial em sembla molt injust. Un autor cobra el 10% de la seva obra. Vull ser conseqüent amb el que faig, i amb el que visc. Així que he decidit assumir-ne jo el risc i el cost amb la cooperativa de n’klôwô. Hem pogut baixar el preu de 20€ a 12€ fent-lo més accessible, valorant que a vegades no cal guanyar el que es pot guanyar sinó el que és just guanyar, i l’hem publicat amb Creative Commons per a que corri pel món. Potser ara em tocarà menjar-me molts kilos de paper, però estem aprenent a distribuir-lo nosaltres mateixes, i poc a poc esperem que els Radiadors vagin corrent per aquí i per allà i que la gent s’engresqui a llegir-lo o a recomanar-lo.
Com va néixer la cooperativa N’KLÔWÔ? Quins canvis ha patit amb els anys i quin futur li espera?
N’klôwô es gesta al final del meu viatge a Costa d’Ivori, com a resposta a una cooperació amb la que no estem d’acord. És una nova manera de cooperar, des del plantejament del treball digne a través del taller de costura de l’Ernest. N’klôwô com a cooperativa neix el mes de maig del 2013 quan la Núria i jo enmig de l’enèsima situació laboral precària decidim dedicar estalvis i atur a impulsar una iniciativa de comerç amb justícia. Al desembre se’ns uneix la Laura i el 8 de maig de 2014 presentem la primera col·lecció que surt a la venda a Barcelona.
Caram!
Al llarg de 4 anys hem cosit llençols per a família i amics de manera informal. Ara al 2014 ens constituïm com a cooperativa per fer el projecte més gran i per poder arribar a més persones de manera sostenible. El futur és incert. No és fàcil muntar una empresa avui, quan accedir a crèdit és molt complicat i quan treballar amb l’Àfrica és molt car i molt lent. Però estem molt ben acompanyades, ens hem rodejat de persones que ens donen suport i esperem poc a poc agafar volada, a través del boca-orella i d’aquelles persones que contínuament ens fan d’altaveu i que fan que la tribu cada dia sigui més gran.
