Maria Nunes / @mnunesal
Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 és el títol del darrer treball de l’historiador Albert Garcia Espuche, publicat per l’editorial Empúries. L’autor no necessita presentació, només cal recordar algunes de les seves magnífiques obres des d’El inventario a La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona. Què aporta aquest estudi a l’allau de publicacions al voltant del 1714? La resposta és: molt. En primer lloc perquè Garcia Espuche és una de les màximes autoritats en la matèria i perquè és un llibre exhaustiu i ambiciós, centrat, com diu el títol, en la societat, en les persones, en els ciutadans que vivien a Barcelona suportant les dures condicions d’un llarg i cruent setge.
Em confesso addicta a tot el que publica Garcia Espuche des que el 2002 vaig descobrir El inventario, una obra inclassificable que ni és una novel·la històrica ni acaba de ser una història novel·lada però que em descobrí el món riquíssim d’una Barcelona antiga, plena de matisos, textures, geografies, formes, sabors, colors… Un relat fascinant construït a partir de documents notarials. I com és habitual en els treballs de l’autor, en Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 hi ha un nervi narratiu que serveix per amenitzar el producte de la recerca ingent de protocols notarials, registres parroquials i d’altres documents. Ell mateix manifestà haver consultat en total, des que va començar la seva tasca de recerca el 1980, més d’un milió dues-centes mil actes notarials. Tot i així, malgrat l’exhaustivitat de les fonts consultades encara queda documentació per estudiar, segons diu Garcia Espuche, que afirma que en trenta-quatre anys de consulta diària d’arxius cada dia ha après coses noves. Segons la seva valoració, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 ve a culminar d’alguna manera el cicle iniciat amb la publicació d’El inventario.
Què hi trobarem en les pàgines d’aquest volum? En general i en referència al títol, s’hi expliquen quatre Barcelones: la ciutat pròspera de finals del segle XVII i inicis del XVIII, la de la cort de Carles III, la del setge i la posterior al setge. I en particular, tot el necessari per conèixer com vivia la gent, les persones, els ciutadans durant el llarg període, seguint un doble recorregut en paral·lel, per una banda la visió global de la ciutat vinculada a la guerra i, de l’altra, una formada per un conjunt de petits fets protagonitzats per ciutadans anònims. Així hi podrem conèixer per testimonis de primera mà la vida quotidiana, la por, la fam, les desigualtats socials i els universals de conducta dels humans en societat, els canvis de jaqueta, les actituds dels que s’aprofiten de la situació i, per contraposició, les persones solidàries.
Sobre la fam, per exemple, podem llegir el testimoni colpidor en un manuscrit inèdit d’un home procedent de Morella. Podem tenir notícia de les situacions de desigualtat social perquè hi ha testimonis de viatgers, és el cas de Giovanni Francesco Gemelli Careri, viatger napolità que va inspirar Verne per al personatge de Phileas Fogg. Diferències socials i desigualtat econòmica que s’accentuà durant el setge i encara molt més després, durant la repressió en què trobem molts casos de gent abocada a la misèria absoluta perquè els havien enderrocat la casa i el mitjà de guanyar-se la vida. En aquest context de la vida quotidiana escassejaven enormement els aliments i els preus eren tan cars que moltes persones no hi podien accedir.Els dos productes que entraven per mar, si es podia burlar el setge marítim (per terra era impossible), eren blat i pólvora. És a dir, menjar i defensar-se eren les prioritats. El pa era cada cop de pitjor qualitat fins arribar a immenjable.
Aquesta és una crònica social de quatre-cents catorze dies de setge on s’hi explica també que la immensa majora de les cases de la ciutat van quedar afectades pels bombardejos constants, però que per increïble que sembli la gent va seguir amb els usos i costums en la mesura del possible. L’autor hi destaca com en situacions de crisi és més fàcil apreciar trets que en altres circumstàncies passen desapercebuts. Malgrat totes les penalitats, en aquesta societat hi existeix, com a mecanisme de defensa personal i col·lectiva en temps de crisi extrema, la voluntat de no perdre del tot el sentit de l’humor. Una mostra en seria la passió pel joc o pel Carnaval que hi havia a la ciutat.
És molt interessant remarcar el paper dels notaris a la ciutat, ja que la cosa pública era més propera al conjunt de la població que en altres indrets del context geogràfic i del període. A Barcelona hi havia dos col·legis de notaris que formaven part de la Coronela, la milícia urbana que un paper tan summament important va jugar en la defensa de la ciutat. Els notaris feien funcionar la ciutat donant fe pública d’allò que passava en l’àmbit dels particulars i de les institucions de la ciutat i del país. Hi ha testimonis curiosíssims com el del notari Josep Amat i Reixach que el 4 de setembre de 1714, “jugant-se la vida sota el foc enemic, va fer dues actes notarials de possessió de sengles cases del mercader Josep Ignasi Vidal”. Hi ha en les pàgines del volum infinitat de detalls curiosos i de noves aportacions com la de la colònia de refugiats valencians que fugien després de la batalla d’Almansa. També hi apareixen austracistes destacats que no se sabia que havien passat el setge dins de la ciutat.
Quant a l’economia, durant el setge no hi ha pròpiament moviment econòmic en el sentit que no hi entren matèries primeres per poder-les treballar. L’autor també trenca tòpics com el del mite benintencionat del dia després, fomentat per les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, el del treball i l’activitat represes amb aparença de normalitat l’endemà de l’11 de setembre, literalment impossible de dur a la pràctica perquè el setge havia deixat la ciutat exhausta i destruïda, però cal no oblidar que “quan va tenir lloc el desastre de 1714, Catalunya era ja, des de feia més d’un segle, un país dotat d’una manera d’ordenar les relacions productives i econòmiques en el territori capaç de ser eficaç en els períodes d’estabilitat i també en els de crisi”.
Després del setge, hi ha tots els canvis generals que coneixem causats per la repressió brutal, però n’hi ha d’altres de més petits i locals que afecten l’organització de la vida dels particulars, les confraries i grups socials, com per exemple que després de la derrota les reunions de les confraries s’havien de fer sota el control i presència d’alguna autoritat borbònica. Conclou García Espuche que va ser un setge que era molt més que un setge a una ciutat. Disparar “a la ruïna de les cases”, aquest era exactament el terme emprat en els bombardejos d’un setge que van patir unes quaranta mil persones, encara que és difícil de calcular la població de la ciutat perquè malgrat el cordó de setge hi ha moviment de gent que va marxar de la ciutat però també hi havia d’altres que hi entraven fugint de la repressió en altres poblacions. Sigui com sigui, el que adquireix un caràcter diferent i fa que aquest llibre tingui l’alt valor històric que té és el fet de centrar-se en els petits fets de milers de persones anònimes i donar-los a conèixer. En aquest sentit, el llarg índex onomàstic que l’acompanya es pot considerar un manifest que dóna veu i protagonisme a aquests ciutadans anònims que defensaren a ultrança els seus béns, les seves vides i les seves llibertats. Si resulta imprescindible conèixer d’on venim per saber on volem anar, la lectura d’Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 ens hi ajudarà encara més.
