El malson d’una nit d’estiu al TNC

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Imagino que quan un director o dramaturg pensa en representar Shakespeare, el primer que ha decidir és si vol fer una versió absolutament fidel al text original o bé es prendrà certes llicències. Després suposo que rumiarà si vol situar l’obra en el seu context o bé prefereix fer una adaptació moderna. Les grans obres de Shakespeare més o menys tothom les coneix, així que potser pot resultar engrescador introduir-hi certes variables per a guanyar-se la complicitat del públic o bé per a resultar ocurrent o simpàtic. Reconec que sóc una persona amb uns gustos força clàssics si parlem de teatre, però això no treu que sempre defensi aquelles propostes valentes impulsades per gent que demostra no tenir cap por als clàssics universals i que, fent gala d’unes idees ben clares, ofereixen espectacles amb personalitat. Això vol dir obres que funcionen per sí mateixes, sense que sigui necessari caure en comparacions i sense que faci falta que el públic conegui a la perfecció el text original per a no perdre’s.

A la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) es pot veure El somni d’una nit d’estiu, amb direcció de Joan Ollé, una de les comèdies més populars de l’escriptor britànic i de la qual se n’han fet adaptacions per a televisió i cinema (la més coneguda és la pel·lícula de Michael Hoffman de 1999). L’obra d’Ollé és força fidel al text original: el duc d’Atenes està a punt de casar-se i tota la ciutat ho celebra tret d’Hèrmia i Lisandre, dos enamorats que no poden tirar endavant la seva relació perquè el pare de la noia la vol casar amb Demetri, un altre jove. Aquest seguirà les passes de la parella quan intenten fugir a través del bosc però al mateix temps tindrà al darrere Helena, la seva antiga promesa que continua enamorada d’ell. Entretant, el bosc és també l’escenari on un grup d’actors preparen una tragèdia en honor del duc i la seva esposa i on el rei i la reina de les fades es barallen per un patge, cosa que afectarà les relacions dels quatre joves quan Puck, un petit esperit del bosc que serveix al rei, es dedica a fer confondre els sentiments dels enamorats fent servir la seva màgia.

A la roda de premsa, Ollé (que al 1983 va dirigir Romeo i Julieta) va fer palès el respecte que sempre ha sentit cap a Shakespeare, cosa que va fer que s’ho pensés molt quan el director artístic del TNC, Xavier Albertí, li va encarregar una versió d’El somni d’una nit d’estiu. Bé, doncs, aquest Somni és un malson. Els personatges dels quatre enamorats estan caracteritzats com si fossin nens petits que no arriben a tenir dos dits de front. Ja no és només que el vestuari sigui estrany (Demetri vesteix faldilla i jaqueta, Hèrmia llueix un aspecte retro-futurista i Lisandre fa fila d’escolar amb pantalons curts i americana), sinó que la manera com es comporten frega una mica el despropòsit (per exemple, què fa Demetri circulant en patinet per l’escenari?).

Un altre tema és el personatge de Puk, l’entranyable esperit del bosc que aquí és un ésser descarat que actua de manera grollera fent gestos sexuals propis de comèdies d’enredos d’un humor bàsic que ja està més que superat. Per altra banda, a l’obra li falta ritme: les més de dues hores d’espectacle es fan eternes, sensació que es comentava a la sortida del teatre entre diversos espectadors. Tampoc percebo el món de màgia tan evocador que va imaginar Shakespeare (o que, almenys, transmet el text original), sinó un bosc una mica insubstancial on hi ha éssers suposadament màgics però uns massa sexualitzats i altres massa anodins. En definitiva, que està bé reinterpretar Shakespeare, però sempre tenint present que al pati de butaques hi ha gent que no s’empassa qualsevol proposta i que Shakespeare no ho aguanta tot.

_________

El somni d’una nit d’estiu / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de William Shakespeare / Direcció de Joan Ollé / 2 hores i 15 minuts / Fins el 18 de gener / De 14 a 28 euros / www.tnc.cat