Les cruïlles existencials de Marcel Proust

'Pel cantó de Swann' és el primer volum de la monumental obra 'A la recerca del temps perdut' de l'autor francès, que consta de set volums
Pel cantó de swann

Manel Haro / @manelhc


He de reconèixer que A la recerca del temps perdut sempre m’havia semblat una mena de Tourmalet de la literatura universal. Havia intentat diverses vegades llegir Pel cantó de Swann, el primer volum d’aquest gegant de set volums, però mai havia anat més enllà de la magdalena; ja saben, aquell moment en què el narrador i protagonista, al mullar un tros d’aquest brioix en una tassa de te, comença a notar que alguna cosa s’activa en la seva memòria de forma involuntària, percep una sensació que el remet a la seva infància sense tenir molt clars, a priori, els vincles que ho fan indagar en el temps.

Aquest és el punt de partida d’aquesta aventura que ens proposa Proust. Pot un estímul al paladar desencadenar la memòria d’una manera tan productiva? Diu Proust en el primer capítol: “Quan després de la mort de les persones, després de la destrucció de les coses, res subsisteix d’un passat antic, només l’olor i el sabor -més febles però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels- perduren durant molt de temps encara, com ànimes, recordant, esperant, esperançats, sobre la ruïna de tota la resta, portant sense flaquejar sobre la seva goteta quasi impalpable l’immens edifici del record”. I així és com el sentit del gust, per atzar, comença a armar la bastida d’aquest immens edifici del record que el portarà, en primer terme, a les seves vacances a Combray, quan la seva tieta mullava una magdalena en una til·la i se la donava a provar en aquella “vella casa grisa que donava al carrer, on estava el seu quart”. I de la casa a la ciutat, als carrers, als jardins, als nenúfars, a les passejades i a les flors del senyor Swann. Tot emergint del mapa mental que es dibuixa en aquesta tassa de te.

De Pel cantó de Swann (parlo del primer volum d’A la recerca del temps perdut) no s’ha d’esperar una novel·la amb una trama complexa ni una gran epopeia amb personatges heroics, encara que és cert que la lectura requereix temps i paciència. No estem tampoc, crec jo, davant d’una obra difícil, sinó més aviat al contrari, es tracta d’un exercici literari tan ambiciós com senzill. Dit d’una altra manera, a estones pot semblar una lectura densa (avorrida, per què no dir-ho) però no intricada. Cert és que a Proust se li va la mà amb les frases llargues plenes de puntualitzacions o acotacions, però en el fons aquesta manera d’escriure respon també a l’estructura narrativa d’A la recerca del temps perdut: dins de cada idea, de cada història, hi ha moltes altres contingudes. Proust enllaça, es recrea, dóna curs a la seva ment i a la seva escriptura, però no cal oblidar que el que aquí tenim no són unes memòries a l’ús, entenent per això que no ha estat pensada (i organitzada) de cap a peus abans de ser escrita; el narrador s’ha ficat un tros de magdalena a la boca i ha començat a recordar. Pel cantó de Swann és una espècie en moviment, no ens arriba fossilitzada tot i parlar del passat sinó que l’engranatge funciona per mostrar-nos (per absorbir-nos en) els mecanismes de la memòria.

 

Marcel Proust

 

A la seva Historia de la literatura universal, Martí de Riquer i José María Valverde afirmaven que “ni per un moment pretén Proust seriosament que la seva obra sigui altra cosa que autobiografia” i més tard afegeixen: “aquesta autobiografia, a força d’exhaustiva, arriba a tenir un to impersonal, fred, com si la persona de l’escriptor servís simplement de subjecte experimental, al marge de tot interès propi. Per això, davant qui llegeix amb plena penetració literària, la amoralitat extremada de molts passatges i situacions perd la seva capacitat de taca humana, el seu poder de enterbolir en la convivència interna de la lectura, perquè l’escriptor escriu d’ell mateix com si s’hagués despullat de seva pròpia individualitat”. Aquesta sensació s’aprecia a la perfecció a mesura que un s’endinsa en la lectura. El primer volum arrenca amb l’autor explicant el que s’experimenta quan un es revela en meitat de la nit i poc més tard ens confessa que quan era petit i li tocava anar-se’n a ficar al llit, s’inquietava pensant en la possibilitat que la seva mare no li fes el petó de bona nit. Sentim que és Proust qui ens ho està explicant a nosaltres, de tu a tu, però després l’autor pren distància amb ell mateix, ens deixa anar el ganxo perquè entrem en el llibre i després ens guia des de fora. Per a De Riquer i Valverde, “aquesta aparent paradoxa vol dir que no comprenem plenament fins que no ens hem distanciat de la percepció suficientment com per verbalitzar-la i conceptuar-la, és a dir, per fer-la fins i tot comunicable”.

Proust intenta recordar “sentint en el més profund del meu ésser terres reconquerides a l’oblit que es dessequen i es reconstrueixen”. Però Proust no recorda pel simple gust de recordar, sinó que li serveix per reflexionar sobre les cruïlles de la vida, de l’ésser humà davant del món: la manera en què estimem, en què ens relacionem, en què fingim, en què ens deixem dominar per les passions, en què envellim, en què ens sentim frustrats… Qui no s’ha sentit alguna vegada com Charles Swann mostrant-se tan còmodament aliè a les impostures socials o tan desorientat com ell davant un amor tan contradictori i tempestuós com el d’Odette de Crécy? En aquest sentit, com diu el professor Carles Besa, el temps adquireix en Proust una dimensió existencial. Per a Besa, A la recerca del temps perdut és novel·la psicològica, filosòfica, social, sentimental i eròtica però sense oblidar que és una “novel·la sense intriga”. Proust s’exercita en la seva obra i ens anima a fer el mateix, a agafar un tros de magdalena, mullar-lo en una tassa de te i després, simplement, deixar-se arrossegar.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES