Marta Planes / @martaplanes
Camilla Läckberg torna amb El domador de lleons (Amsterdam/Maeva) a Fjällbacka. Una noia mig despullada i tacada de sang deambula per un bosc nevat quan un cotxe apareix del no-res i l’atropella. La jove és traslladada a l’hospital, on mor a causa de les terribles lesions que presentava després de ser brutalment torturada. Com sempre, Patrick s’encarregarà de la investigació, que podria lligar amb altres casos de noies desaparegudes en altres llocs de Suècia. Al mateix temps la seva dona, l’Erica, es documenta per escriure un llibre sobre una tragèdia familiar que va acabar amb la mort d’un home i la seva esposa acusada per l’assassinat i ingressada en un psiquiàtric. Les continues visites a aquesta dona podrien ser la clau del cas que investiga en Patrick.
Läckberg repeteix la seva fórmula en la vuitena novel·la protagonitzada per Erica i Patrick i la galeria habitual de secundaris: un crim perpetrat a l’entorn de Fjällbacka, que haurà d’investigar en Patrick i el procés de documentació d’Erica, escriptora, amanit amb detalls de la vida quotidiana d’aquests personatges que han anat evolucionant des del primer llibre. Hi són presents temes recurrents com la violència de gènere, la conciliació de la vida laboral i familiar, infàncies desarrelades o personatges que darrere d’una façana de normalitat amaguen problemes psicològics profunds (molts d’ells relacionats amb abús infantil i maltractaments).
Un dels principals llasts de la sèrie, al meu entendre, és que el protagonista masculí, Patrick, és un dels personatges més fluixos, sense cap tipus de carisma ni tret distintiu que ens permeti empatitzar amb ell. És un personatge completament pla de qui no coneixem cap debilitat ni afició ni desig ni aspiració. Erica segueix sent la mateixa setciències i model de dona que compagina la vida familiar amb la laboral i acaba ajudant a resoldre els casos del seu marit. D’entre els secundaris, no n’hi ha cap que aconsegueixi cridar l’atenció i desfer-se dels clixés que l’autora els va encolomar la primera vegada que van aparèixer.
Les novel·les de Läckberg, doncs, són literatura d’evasió que no destaquen ni per l’estil ni l’originalitat, problema agreujat per una fórmula totalment esgotada. Evidentment, podem llegir-la i passar una bona estona si no pensem en els clàssics del gènere o en autors actuals com Nesbo (per citar un escriptor nòrdic) o Camilleri. Un lector experimentat de novel·la negra la trobarà previsible, reiterativa i, sobretot, superficial. Els finals feliços i el bonisme d’algunes situacions davant de la crítica social i la sordidesa d’altres novel·les d’aquest tipus fan que els llibres de Läckberg s’atansin més al chick-lit que a la novel·la negra pròpiament dita.
