Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Si bé hi ha bons narradors que semblen escriure sempre la mateixa història, Melania G. Mazzucco, una de les escriptores italianes més interessants de l’actualitat, fa tot el contrari: explora en cada llibre nous temes i els elabora de forma meditada i complexa. En un dels seus primers èxits, Ella, tan amada, evocava de manera original la vida d’Annemarie Schwarzenbach, una dona polièdrica, de vida breu i singular, que es va relacionar amb la família de Thomas Mann. A La larga espera del ángel centrava la novel·la en la vida del pintor Tintoretto, sense que es tractés en cap cas d’una biografia convencional. Un día perfecto ens situava en l’actualitat, a través de tot un dia a la Roma de Berlusconi i ha estat adaptada al cinema pel director turc Ferzan Özpetek. A Vita incidia en l’emigració italiana als Estats Units, a principis del segle XX.
No és habitual que un novel·lista s’atreveixi amb tants temes i amb èpoques tan diferents. A Limbo (que publica Anagrama amb traducció de Xavier González Rovira) Mazzucco torna al present i ens explica la història d’una dona jove amb vocació militar que es recupera d’un gravíssim atemptat patit a l’Afganistan, al costat de la seva família i a la seva ciutat natal, Ladispoli. Manuela Paris, la protagonista, suboficial de l’exèrcit, ha perdut en aquest atemptat gent que estava al seu comandament i s’ha vist obligada a tornar al lloc de la seva infància. Les ferides sofertes són físiques però també morals, se sent culpable per haver sobreviscut i també a causa de les limitacions que l’accident va imposar respecte a la seva feina. Una part del llibre, escrit en primera persona, ens evoca aquesta guerra llunyana i aquest exèrcit, un món hostil i molt allunyat culturalment del de la protagonista, amb l’agreujant de tot el que pot passar a una dona enmig d’un món d’homes. Una altra part de la novel·la està narrada en tercera persona i se centra en aquest retorn a la llar, en el retrobament amb la família i en l’evocació d’una infantesa i d’una adolescència complicades.
Manuela intenta recuperar la relació amb els seus mentre coneix per casualitat a un misteriós personatge, únic hoste d’un hotel que està davant la casa familiar i amb el qual establirà una relació amorosa. La vida d’aquest personatge, narrada de forma epistolar en l’última part del llibre, sembla una altra novel·la dins de la novel·la, tot i que el llibre, com tots els de l’escriptora, és ple de personatges que acompanyen la trajectòria de la protagonista, sense que el converteixin exactament en un llibre coral ja que hi ha un personatge principal evident. La novel·la està molt ben documentada respecte a la vida militar, un món que avui no té l’aurèola mítica d’altres temps, sinó que fins i tot està vist amb certa prevenció. No són freqüents les novel·les actuals que ens expliquin la vida quotidiana militar del present, encara menys en un context europeu i amb una dona protagonista. El llibre juga amb elements èpics i romàntics i va guanyar el premi Elsa Morante. Mazzucco ha aconseguit ja diferents guardons literaris de prestigi.
Potser resulta una mica forçada la introducció del personatge masculí i la seva relació amorosa amb Manuela; és una cosa recurrent que en les obres de ficció s’intentin solucionar problemes individuals amb la trobada casual de nous amors inesperats. No obstant això el conjunt resulta creïble i afegeix al text esperança i optimisme tot i evidenciar que ens movem en un món difícil, complicat i cruel, en el qual de vegades fins i tot amb les millors intencions s’actua de forma ambigua i inquietant.
