Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Josep Cots, un dels pares fundadors d’Edicions de 1984, és un testimoni impagable del que ha viscut el món de l’edició en català les darreres dècades. Ara que Edicions de 1984 ja ha superat la trentena ens hem reunit amb ell a la seu de l’editorial per a parlar dels seus últims llibres publicats, que uneix apostes tan dispars com Lydia Davis, Marilynne Robinson o Ossip Mandelstam, i per a preguntar quins plans de futur té un dels projectes capdavanters en l’edició catalana.
Un dels col·laboradors de Llegir en cas d’incendi, en saber que venia a veure-us, em va dir que els llibres de 1984 no només es llegeixen sinó que també s’han de pensar.
Una lectura que no es pensi no funciona. Una altra cosa és que primer pensis i després no llegeixis, en el sentit de gaudir del que llegeixes. Normalment la lectura es fa com un entreteniment, però l’entreteniment ha de provocar una reflexió en qui llegeix. Aquesta reflexió és present en totes les obres que fem a 1984 però perquè és una cosa que ja neix de la mateixa editorial, des de la seva concepció.
A diferència d’altres editorials, semblaria que a més de llibres estiguéssiu venent una visió de les coses, una visió del panorama, del que s’hauria de llegir.
Això seria pretensiós. Plantegem la nostra oferta que és bàsicament el que ens agrada a nosaltres. Intentem que al nostre catàleg hi hagi un equilibri entre autors i plantejaments dels diferents gèneres i entre els estils. Hi ha una expressió que es diu molt: “Que els llibres dialoguin entre ells”, que no sé què vol dir però que queda molt bé. Hi ha un segell personal que es transmet, és inevitable. Són els gustos personals.
I quins són aquests gustos?
Una determinada literatura, que sigui de tipus realista, que a través d’aquesta literatura la gent pugui conèixer l’entorn on es viu, que transmeti una determinada moral sense alliçonar. Però no pretenem adoctrinar ni fer creure que només hi ha una visió uniforme. Per dir-ho clarament, no volem crear un cànon. No volem fer literatura elitista. Però tampoc no volem fer una literatura banal.
Què l’ha fet publicar, per exemple, a Lydia Davis, autora de Ni puc ni vull, que juga força amb la banalitat?
Vam apostar per la Lydia Davis perquè creiem que s’ha de conèixer aquesta línea. A més la Davis no es pot considerar “banal”. En tot cas la seva és una visió recargolada de la banalitat. Intenta treure el joc literari, la seva expressió literària, d’aspectes molt quotidians, molt domèstics, que passen totalment desapercebuts. Aquests vint contes a vegades són cops d’ull, petites visions intranscendents que ella aprofita per analitzar i expressar literàriament. Un dels contes que m’entusiasma de la Davis és el de les vaques. Perquè un veu un prat i es queda amb la part més bucòlica, però en canvi ella el comença a veure des de tots els angles i el resultat és hilarant.
Contrasta aquesta imatge de la quotidianitat amb la de la Marilynne Robinson, autora de Lila.
La Robinson recrea un món molt particular, sortit de l’Amèrica profunda, depauperat i desestructurat, més intern per exemple que el de Deu de desembre del Saunders, d’on només en pot sortir l’horror. El món de la Robinson és més de poble. Una de les coses però que més m’interessen de la Robinson és la relació entre els dos protagonistes, els diàlegs entre el capellà, John Ames, i ella, la Lila. Són sublims.
Com són?
Qui els llegeixi ràpid pensarà que no diuen res. Però estan fets amb una delicadesa, plens de silencis i de presumpcions i deixen tan clars els límits de la naturalesa humana… Posa en dubte la transcendència mateixa del pastor Ames. És fantàstic. Es contraposa la transcendència pròpia de la Robinson amb els dubtes tan humans.
Aquesta línea de qüestionament també és present a Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin, que vau recuperar l’any passat.
El Döblin era metge, i com a tal fa una dissecció perfecta de la ciutat. Per una banda hi ha la qüestió moral, amb el Biberkopf, el protagonista, transitant d’un lloc a un altre i buscant una redempció que no arriba, perquè la societat mateixa no li ofereix la possibilitat. En el cas d’un delinqüent com el Biberkopf la reinserció no és possible. El sistema està fet per a que no et puguis reinserir! A un l’han acoquinat tant, l’han sotmès tant, que surt convertit en una cosa totalment diferent.
A dia d’avui passa el mateix…
Exacte, aquesta crítica de fons segueix molt vigent. Està tot construït com un sistema de traves per a que et fotis la castanya. Ara bé, a mi de Berlin Alexanderplatz m’agrada més el ritme, fabulós. El Döblin va ser dels primers innovadors, utilitzant la velocitat pròpia del cinema, un ritme eixordador i sobreposat, amb les obres del carrer, els anuncis, els salts temporals i de lloc.
Estan presents aquests temes en la vostra línea de poesia?
No, el punt de vista és diferent. Ja feia anys que hi donava voltes. Clar que en un país com el nostre hi ha un munt d’editorials que publiquen poesia en català la mar de bé, perquè són especialistes, ells mateixos poetes. I em preguntava: jo que sóc un home de narrativa què puc oferir? Vaig decidir-me a publicar obres completes d’autors que a mi em semblen rellevants. En aquesta tria sí que hi podem trobar una línea determinada. No és casualitat que els nostres poetes siguin el Joseph Brodsky, l’Anna Akhmàtova, el Blai Bonet i el Walt Whitman. No pretenc res més. N’hi ha que fan molt millor això de donar a conèixer autors nous.
En aquesta llista només falta la Tsvietàieva!
La farem, la farem. M’agrada tot el que és literatura russa, i al segle XX Rússia té un conjunt de literatura importantíssim, i a més amb un encreuament amb la polític, per desgràcia, que la malmet, l’anul·la, i la fa encara més gran. Aquí entra també el Mandelstam.
I oferir obres completes no és, quasi, com oferir una novel·la? Vida i obra.
No m’agrada això de fer cinc cèntims d’aquest autor o aquell altre quan són autors consagrats. No coneixerem Mandelstam o l’Akhmàtova llegint setanta poemes de cadascun. Des del punt de vista cultural, ens convé que en poesia hi hagi una aportació global, el més ample possible. Si podem oferir la poesia completa d’un autor de fora o d’aquí, ho fem, i així la gent té accés a una obra acabada sense haver d’anar regirant una mica d’aquí i una mica d’allà. El cas d’escriptors vius o menys coneguts el sistema sí que ha de ser diferent.
Entenc…
En tot cas, hi ha d’haver varietat de propostes. Hi ha una determinada poesia, de tipus més intimista, que té més acollida perquè és més entenedora i més emocional. N’hi ha una altra, que és la que potser a mi m’agrada més, que és més elaborada, més tècnica. Aquesta és la que vull oferir jo. Donar la possibilitat a qui gaudeix amb l’Akhmàtova de que pugui profunditzar tant com vulgui.
Han canviat molt les portades amb el pas dels anys?
En el cas de la butxaca han canviat molt. En el cas de la col·lecció Mirmanda només han canviat un cop. I tot plegat va canviar a partir del moment en què ens vam ficar més en terreny contemporani. En castellà hi ha una competència molt gran, i a més ens vam adonar que hi ha molta gent que compra llibres per la coberta. Les nostres les veien potser massa antigues, o amb un disseny massa vell, i això anava en detriment de la nostra visibilitat. A l’hora d’escollir la gent jove té uns gustos determinats. Amb el disseny actual intentem ser més competitius tot mantenint-nos en un to similar: el llom és el mateix, la contracoberta segueix igual, però la imatge de portada és més gran.
Des de quan ho vau trobar necessari?
A partir de Sol a Berlin de Hans Fallada. Vam comparar la nostra edició amb qui la treu en castellà i vam veure que era necessari un canvi. Per altra banda, cada cop més autors contemporanis exigeixen donar el vist-i-plau a la coberta. Alguns dels nostres llibres han tingut tres o quatre portades abans de que l’autor o autora l’hagi donat per bona.
Com és la vostra relació amb els autors?
Són més punyeteros els autors catalans que els de fora! (riu). Els autors de fora veuen el català com una curiositat, i pensen: “M’han traduït al català i tot!”, i llavors no són tan primmirats. Per exemple, la Robinson diu que la nostra portada de Lila és la millor de quantes se n’han fet. El més curiós és quan també demanen veure la traducció, i un pensa que el català deu tenir una presència fantàstica arreu del món perquè tothom la vol llegir, i al cap de dos dies responen dient que els sembla bé. És clar, si no l’han entès!
Com veu el futur de la literatura i l’edició catalanes?
El pitjor que ens podria passar és que davalléssim cap als nivells de la literatura francesa i la seva visió políticament correcta, asèptica, de la literatura. Tothom s’aparta quan un ofereix una visió més dura, més pensada, de la literatura. Vivim en un món irrealment correcte, que s’escandalitza per qualsevol cosa mentre donem l’esquena a la duresa i a la misèria reals dels dos milions de persones que viuen al carrer. La gent té tendència a mirar-s’ho tot des del punt de vista de classe mitja benestant, des del discurs de que això no es pot fer, això sí, tot està regulat, i la literatura llavors cau en aquest tòpic, en aquesta manera de fer. Es diuen coses per dir coses, donant voltes sense desllorigar res.
Res a veure amb un francès que acabeu de publicar, Jean Giono.
Res a veure. Rebrot del Giono em sembla un llibre preciós. Absolutament recomanat des del punt de vista de la construcció, de l’estil, de la traducció de Mia Tarradas. No és gaire extens, són 160 pàgines, però d’una riquesa, d’una bellesa… Un es pregunta com és possible que puguin escriure d’aquesta manera. La literatura s’ha d’expressar en una economia de paraules terrible. S’ha de buscar la paraula precisa, la que s’apropa més. Rebrot és d’aquest estil.
Quins desitjos té pels següents trenta anys de l’editorial?
Poder continuar amb el que hem fet. I que el número de lectors en català es dobli. I que el seu nivell vagi augmentant. Ara bé, sóc molt escèptic pel que fa a les polítiques que podrien aconseguir-ho. No sé si és degut a la crisi, però el lector s’autolimita molt, s’apliquen una austeritat molt forta ells mateixos.
I la pirateria?
També m’agradaria que s’acabés. Hi ha una desproporció entre la visió socialista que és incapaç d’organitzar-se i enfrontar-se a l’amo, per a socialitzar de base l’economia, i la socialització del ciberespai que consisteix en robar els continguts generats per un altre i que considera que això és socialització. A aquests els diria que van fins si pensen aconseguir alguna cosa.
