El cinema de Ferzan Özpetek: ‘La finestra di fronte’

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No esperis a envellir per lamentar-te de la vida que ho has tingut, agafa les regnes mentre encara estàs a temps i decideix qui vols ser i què vols fer. Aquesta podria ser una síntesi del que ens trobem en la quarta pel·lícula del director turc Ferzan Özpetek, La finestra di fronte (2003). En ella, Giovanna (Giovanna Mezzogiorno) i Filippo (Filippo Nigro) són un matrimoni amb dos fills i sense grans recursos que tenen una vida mancada d’al·licients. Ell és regularment acomiadat dels seus llocs de feina, tot i que recentment ha estat contractat en una benzinera, que l’obliga a treballar en torns de nit a canvi d’un baix salari. A ella tampoc li agrada la seva feina, és comptable en una granja industrial de pollastres, però sembla haver-se conformat amb el que té. La seva vida rutinària i anodina donarà un tomb quan es creuen pel carrer amb Davide (Massimo Girotti), un ancià que ha perdut la memòria i no sap com es diu ni on anar. Incapaç de negar-li l’ajuda a qui ho necessita, Filippo convenç Giovanna per acompanyar Davide a comissaria, encara que el seu altruisme i la dificultat d’esbrinar on viu l’ancià, faran que aquest passi uns dies a casa d’ells.

La pel·lícula s’obre amb una escena de joventut de Davide: ell treballant en un forn a 1943 i sobtadament tenint una baralla amb el seu company, a qui acaba apunyalant. D’aquest passat anem sabent més a mesura que avança el film i la desorientació de Davide fa que cregui que encara viu als anys 40. És l’època en què els nazis arriben a Itàlia, anys de persecucions, lluites, pèrdues personals i terror. Però La finestra di fronte no és una recreació històrica, sinó una pel·lícula que parla sobre l’ésser humà. Tot i que Giovanna, al principi, es mostra contrària a quà l’ancià es quedi a casa, finalment serà ella qui més agraeixi la seva companyia, perquè, paradoxes de la vida, ella, que es negava a prestar més ajuda de la necessària, acaba rebent d’ell una ajuda impagable. Davide li fa de despertador, l’avisa que està desaprofitant la seva vida.

Diuen que més sap el diable per vell que per diable. I en aquest cas, Davide les ha vist de tots els colors, ha patit allò insofrible a la vida, i sap del que parla. Diverses dècades després, encara no ha superat un episodi del passat, una pèrdua causada per la por a ser ell mateix, per no haver actuat seguint el dictat del seu cor. Giovanna, com qualsevol persona, té somnis, però ha renunciat a ells per comoditat o resignació. És aquest ancià desmemoriat qui, en un moment donat, li deixa anar dues frases brillants: “no converteixis la teva passió només en una afició, no maltractis així el teu talent”, i “no et conformis amb sobreviure”. En Giovanna es produeix una metamorfosi, lenta, al principi imperceptible, però decidida, i aquest canvi l’estimula també la seva veïna i amiga, paper que interpreta la incombustible Serra Yilmaz, musa d’Özpetek que ha aparegut en gairebé totes les seves pel·lícules.

El títol, La finestra di fronte, fa referència al veí de Giovanna, un home enigmàtic amb qui mai ha tingut relació però al qual observa cada nit. Potser és la manera amb la qual ella somia amb una vida millor, potser només és pura curiositat mentre es fuma una cigarreta a la cuina, però conèixer-lo fa que es qüestioni si s’ha de conformar amb la vida que té en aquest costat de la finestra o val la pena somiar amb la que podria tenir al davant. Sigui com sigui, no és fins que apareix Davide que Giovanna sent la necessitat de plantar cara a les insatisfaccions que l’acompanyen dia a dia.

Encara que les històries que Özpetek narra en les seves pel·lícules i en els seus llibres siguin diferents, sempre hi ha una essència que les manté unides. Hi ha llocs comuns en la seva filmografia, però potser el més important sigui el toc d’atenció a l’espectador, que li recorda que la vida no és per sempre, que només n’hi ha una i que hem viure-la com nosaltres desitgem. Que és necessari somiar, però més necessari és no deixar escapar aquests somnis. A vegades és l’atzar qui ens avisa, altres és un desconegut que es creua pel carrer i en algunes ocasions és la mort que es manifesta a prop. Cada dia hi ha una oportunitat de canviar alguna cosa en la nostra vida i cada dia ens acostem o ens allunyem d’aquest futur que somiem per a nosaltres mateixos. Sempre és bo que algú ens ho recordi i el cinema és una gran plataforma que ens anima a reflexionar alhora que ens sedueix amb la bellesa de pel·lícules com La finestra di fronte.