Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En els darrers mesos tant la premsa italiana com la internacional està parant especial atenció a la decadència de Roma, una de les capitals europees de l’art, la moda, la gastronomia i la història que, no obstant això, fa temps que està sumida en la brutícia, la mala gestió de la seva xarxa de transport, la precarietat i el desencant. Roma ja no és Roma o almenys no s’assembla a aquella ciutat de cinema i somni d’abans. Precisament el cinema i la literatura italians porten uns quants anys posant també el focus en aquest declivi, en alguns casos de forma al·lusiva, amb històries més aviat existencialistes, i en altres de manera directament explícita. Qui no té pèls a la llengua a l’hora de descriure-ho és l’escriptora Melania G. Mazzucco, una de les autores més respectades al seu país i traduïda a diversos idiomes, entre ells el castellà.
En la seva novel·la Un día perfecto (Anagrama amb traducció de Xavier González Rovira), Roma és un personatge més. S’hi s’entrellacen diferents històries, o diferents vides. Emma acaba de separar-se del seu marit, Antonio, un policia que fins i tot després de la separació la segueix maltractant físicament i psicològicament. Ella sobreviu com pot, compaginant diverses feines mal pagades, mantenint els seus dos fills sense l’ajuda econòmica del seu marit i vivint a casa de la seva poc comprensiva mare. Emma és una dona encara jove i seductora, però massa cansada. Antonio exerceix de guardaespatlles d’Elio, un advocat que aspira a entrar al Parlament italià amb el partit de Berlusconi. Elio està immers en la campanya electoral i amb prou feines té temps per dedicar-li a la seva filla i a la seva joveníssima esposa Maja, que lluny de perdre el cap per la vida luxosa i excessiva que li ofereix el seu estatus, somia amb tenir el seu propi racó al món i per això visita d’amagat un pis en el qual desitjaria viure. Del primer matrimoni d’Elio, va néixer Zero, un jove rebel ara en la vintena que odia el seu pare i que aspira a canviar el món des de la desobediència i la revolució. Zero creu que Roma ja no té res a oferir-li, que és una ciutat adormida i per això vol anar-se’n a Barcelona (“Roma era una ciudad decrépita e inmóvil, una maravillosa marisma. El pasado les impedía tener un futuro. Los habitantes daban vueltas en círculos, como condenados. Nadie salí del círculo dantesco que le había sido asignado”).
En la novel·la, Roma és l’escenari, la punta de l’iceberg de l’era berlusconiana, no és el problema, sinó la conseqüència. En ella, Antonio veu “maleza, ortigas, jeringuillas, columpios oxidados –la decadencia de todas las cosas”, un tipus a l’autobús crida “pordioseros, tullidos, mendigos, Roma parece Calcuta” i Maja se sent “indignada por la negligencia de los barrenderos romanos. Habrá que quejarse. ¡Una rata de cloaca en la calle de Mangili! Este barrio está degenerando”. Sasha, professor de Valentina (la filla d’Emma i Antonio), va tornar anys enrere a Itàlia, “que es, por otro lado, reconozcámoslo, una colonia que incluso carece de importancia estratégica desde que cayera el muro de Berlín. Es una periferia, bastante degradada, por si fuera poco –desde el punto de vista cultural, obviamente-, en la que todo talento y todo auténtico impulso expresivo son reprimidos, y ahogados, y achatados en una uniformidad que sirve de consolación”. Deia en una entrevista Mazzucco que a Itàlia tot el que no es fa des de la política, senzillament no es fa, una idea que semblen fer seva tots els personatges de la novel·la. Cal tenir en compte, per tant, que a Un día perfecto (títol que fa referència a la cançó de Lou Reed Perfect day), el problema no és Roma en si, sinó que Roma se’ns presenta com la metàfora d’Itàlia (al capdavall és la capital del país). Si Zero vol marxar i odia el seu pare és perquè Elio simbolitza la continuïtat, el conservadorisme, tot i que fins i tot el propi Elio sigui també una víctima: “qué terrible soledad la que te regala Roma cuando te han derrotado”.
Mazzucco obre la novel·la amb una cita de George W. Bush: “La família és el lloc en el qual resideixen les esperances del nostre país, el lloc en què als somnis els neixen ales”. Aquestes paraules coincideixen amb un discurs fallit que Elio pronuncia al lloc equivocat i que formen part, és clar, de la ideologia del seu partit, de la Itàlia que imagina Berlusconi. Aquí precisament rau un dels temes centrals de la novel·la: com se suposa que ha de ser una família perquè sigui perfecta, exemplar? Mazzucco ens parla de dos tipus de família: la d’Emma i Antonio, totalment desestructurada, trencada; ella sense recursos, acceptant feines precàries, perseguida pels maltractaments; ell obsessionat, violent; els nens pagant les conseqüències de la mala relació dels seus pares. I després la família d’Elio i Maja Fioravanti, ell un ric advocat i polític amb una gran casa, amb una residència d’estiu que fa caure d’esquena, amb xofer, targetes de crèdit amb saldo que sembla no acabar-se, sopars d’alt nivell, vestits cars; ella, joveníssima, atractiva, gaudint d’una vida plena de facilitats i luxes. No es veuen esquerdes en els Fioravanti, però existeixen i comencen a amenaçar els fonaments de la seva relació. En la novel·la tenim, doncs, una família devorada pels problemes i una altra a punt de ser devorada. Ni els diners ni l’estatus social poden impedir que la família, “aquest lloc en el qual resideixen les esperances” (segons Bush), aquest “últim pilar social d’Itàlia” (en paraules de la pròpia Mazzucco) es desfaci. I si es desfà això, què els queda als personatges?
Un día perfecto és una novel·la rotunda, escrita amb un llenguatge lliure de floritures, anomenant a les coses pel seu nom (encara que he de dir que la traducció al castellà m’ha semblat una mica irregular). L’autora aconsegueix que els personatges ens siguin tan propers, que és fàcil fer nostre el patiment i el destí de cadascun d’ells. Mazzucco parla de violència domèstica, d’esperances frustrades, de necessitat de somiar i de seguir endavant malgrat tot, de personatges que busquen la seva via d’escapament, que esperen trobar el seu lloc al món. I en tot aquest periple, el lector sent la recança, quan acaba la novel·la, de no saber què passarà l’endemà, perquè l’autora liquida la història quan finalitzen les 24 hores d’aquest “dia perfecte” que ens està explicant. Val la pena acostar-se a aquesta genial obra de Mazzucco que, però, no és la més coneguda d’ella, tot i que va ser adaptada al cinema pel director turc Ferzan Özpetek.
