Quan agafes per primer cop Fortuna, d’Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973), el primer que penses és que serà intens, potser per la inevitable associació que fem quan un llibre és gruixut. I ho és, perquè és un novel·la amb components històrics i econòmics. Ens parla d’un període molt concret de la història de Nova York i dels Estats Units i, en definitiva, del món d’una manera força documentada: el moment àlgid del capitalisme nord-americà. Alhora, ens mostra uns personatges i els seus comportaments d’una manera que té molt de mèrit, com si l’autor hagués rebuscat en persones similars, els hagués estudiat i ho hagués plasmat atenent a diversos punts de vista.
Fortuna (Edicions del Periscopi en català amb traducció de Josefina Caball i Anagrama en castellà amb traducció de Javier Calvo) és polièdrica. Aquest és l’objectiu de les diferents novel·les que hi ha dintre seu i que en realitat són diferents punts de vista d’una mateixa història. A la primera assistim a la història d’un matrimoni de magnats financers als anys vint (abans n’hem vist els antecedents familiars).
Benjamin Rask és una mena de ciutadà Kane que multiplica de manera gairebé intuïtiva la fortuna que li han llegat. Un home amb olfacte pels negocis, però alhora reservat fins al punt de ser misteriós. Sorprenentment per a tothom, es casa amb una dona igualment reservada, provinent d’una família considerada aristocràtica tot i que en hores baixes i amb algun antecedent de salud considerat perillós. Al seu voltant creen un petit cercle també reservat on la cultura i els negocis van de bracet. Un cercle que podríem considerar exclusiu, al voltant del qual es van teixint sospites, secrets i murmuris.
Hernán Díaz.
De sobte, canviem de novel·la, desapareixen els Rask i quedem com perduts entre les pàgines perquè tot és diferent i ens hem d’afanyar a reprendre el fil. Ho fem, i el que ve després no desmereix en interès ni intensitat. Fortuna no deixa de ser una història sobre el poder i els seus protagonistes i, a mida que en passem les pàgines, els anem trobant més humans, com quan posem cara a algú amb qui fins ara només hi hem tractat per referències. Els Rask ja no es diuen així, ara els redescobrim -amb significatives variacions- com els Bevel. La Hellen es diu Mildred i -en la meva opinió- esdevé el personatge més fascinant de tots, la protagonista absoluta de tot aquest complex entramat literari que és Fortuna.
En un nou gir dramàtic, el llibre ja no és la historia d’una família poderosa, sinó de qui i com vol escriure un llibre sobre aquesta família. Ens preguntem què és veritat, i què mentida, i hi afegim altres protagonistes, que fan que a més de tot el que fins ara era, també esdevingui una novel·la sobre classes socials. Totes aquestes veus diferents es complementen i teixeixen una altra història, d’una manera que em fa recordar l’Anna Karenina de Tolstoi, on al voltant de la protagonista giren com en un ball d’època una colla de coprotagonistes i de trames igualment interessants i enriquidores. Sens dubte, Fortuna és una novel·la brillant, que va rebre un Pulitzer merescut.
