Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La Filmoteca dedica enguany una exposició al director Rovira Beleta. El 2012, amb motiu del centenari del seu naixement, es van fer ja alguna cosa, unes xerrades i el passi comentat d’El expreso de Andalucía. L’exposició es podrà veure fins el març de 2016. Al mateix temps s’ha programat un cicle, que ja s’està acabant, sobre aquest director interessantíssim, amb una obra extensa i diversa. L’interès de Francesc Rovira Beleta rau en què fins i tot les seves pel·lícules menys ambicioses compten amb seqüències magistrals i resulten defensables en molts aspectes, encara més quan el temps, que posa les coses a lloc, ens en mostra la grandesa i la grapa cinematogràfica. Per sort la família ha conservat amb cura el seu llegat i els seus arxius han passat a la Filmoteca de Catalunya. Era un home elegant i simpàtic, culte, brillant i planer, va tenir sort de poder fer força cine, fins i tot va estar a punt de rebre l’Óscar, com és ben sabut, i potser per això i perquè aquesta joia que és Los Tarantos va tenir un pes específic, l’exposició porta per títol: Rovira Beleta. Més enllà de Los Tarantos.
A la web de la Filmoteca es pot trobar més informació sobre el cicle i també s’ha editat un document que és accessible en PDF sobre el director i la seva obra. Va ser a més a més poeta convencional, en paper, i té un parell de llibres publicats difícils de trobar. Rovira Beleta (Barcelona 1912-1999) és considerat un dels directors més importants de la cinematografia catalana i espanyola. En dues ocasions va estar nomenat a l’Òscar. Era un home amb una gran cultura cinematogràfica, inquiet i assabentat de les tendències i moviments culturals de cada moment. En la llarga llista de pel·lícules que va dirigir hi trobem cinema negre, social, neorealista, folklòric. L’exposició de la Filmoteca mostra imatges dels seus films, fotografies dels rodatges, cartells, documents diversos, esbossos, guions, publicitat i objectes personals. Es divideix en quatre àmbits temàtics: un recorregut per la seva vida, per la seva professió, per la importància de la ciutat com espai cinematogràfic i per la seva afició a ser retratat.
Rovira Beleta va ser autodidacte, vital, metòdic i treballador, alegre i exigent. Alguns aspectes de la seva personalitat que poden semblar contradictoris manifesten la genialitat d’un home de cinema exigent i capaç de superar les limitacions de tot tipus que les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques projectaven en la seva tasca. L’obra de Rovira Beleta té avui un valor afegit en la recuperació d’escenaris, sobretot barcelonins perquè la ciutat retrobada en les seves històries és avui ja material documental.
Va ser un home a qui li agradava la companyia de les personalitats polítiques i culturals de cada moment i a través d’aquesta gent que acompanya el director en les seves imatges podem evocar les barcelones del passat i la gent que en cada moment hi tenia un pes específic. Les pel·lícules que s’han inclòs en el cicle han estat: Doce horas de vida (1948), Luna de sangre (1952), Hay un camino a la derecha (1953), Once pares de botas (1954), El expreso de Andalucía (1956) Històries de la fira (1958); Familia provisional (1958); Altas variedades (1960); Los atracadores (1962); Los Tarantos (1962); La dama del alba (1966); El amor brujo (1967); La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1969); No encontré rosas para mi madre (1972); La espada negra (1976); Crónica sentimental en rojo (1986).
El cinema de Rovira Beleta és un cinema possibilista, feia el que es podia fer i ho feia tan bé com calia fer-ho. Amb Los Tarantos, una nova visió de Romeu i Julieta, la més coneguda i valorada, va modernitzar el gènere musical lligat al flamenc i va contribuir a mostrar la complexitat, sovint amagada, de la societat catalana. La història va coincidir gairebé en el temps amb West Side Story, una altra visió paral·lela de la mateixa història. A Los Tarantos va comptar amb Carmen Amaya, artista que tan sols va fer en aquesta pel·lícula en un paper protagonista que encara impressiona i fa que sembli estrany que no s’hagués aprofitat més la seva sensibilitat dramàtica.
En el gènere de cine negre trobem títols emblemàtics com El expreso de Andalucía (1956) i, sobretot, Los atracadores (1962). El director també incloïa en aquest apartat Hay un camino a la derecha (1953) tot i que la pel·lícula, excel·lent malgrat el final convencional i moralista que no podia ser d’una altra manera, evoca més aviat un neorealisme costumista, amb grans interpretacions de Rabal i Julita Martínes i unes visions inoblidables de la miserable Barcelona d’aquells anys, inclosos els interiors dels habitatges de la gent treballadora.
Rovira Beleta va arribar a fundar una productora però no va tenir l’èxit desitjat tot i que d’aquesta època hi ha històries plenes de màgia i poesia com la seva versió de La dama del alba i El amor brujo, títol amb el qual va estar nominat altra vegada als óscars. Va realitzar documentals i treballs per a la televisió, com ara alguns capítols de Curro Jiménez i un per a la sèrie Cuentos y leyendas. La seva darrera pel·lícula va ser Crónica sentimental en rojo, basada en el llibre de González Ledesma que havia guanyat el Planeta. Ni el director ni l’autor del llibre no van quedar satisfets del resultat i la pel·lícula va tenir diverses dificultats afegides.
Rovira Beleta va obtenir premis i reconeixements però potser no tants com caldria. La Creu de Sant Jordi li va ser atorgada a títol pòstum. En tot cas paga la pena recuperar els seus títols i és d’esperar que no sigui aquesta la darrera vegada que s’ofereixen a la Filmoteca ja que el cinema s’ha de veure en una sala de cinema, per poc que es pugui. Pel que fa a l’exposició, encara hi ha temps de visitar-la i tornar-la a visitar.
