Xavier Vinader: “Una societat no pot ser plenament democràtica sense periodisme d’investigació”

Ara que Xavier Montanyà acaba de publicar el llibre El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Editorial Pòrtic), recuperem aquesta entrevista que vam fer al periodista Xavier Vinader. Quan el maig de 2008 ens vam acostar a Vinader (1947-2015) perquè ens concedís una entrevista després de donar una conferència a la Facultat de Comunicació Blanquerna, el primer que va fer va ser demanar-nos que el tutegéssim. Va accedir sense pensar-s’ho tot i que un taxi estava a punt de recollir-lo. Vinader va ser conegut, sobretot, pel seu periodisme d’investigació sobre grups d’extrema dreta, crim organitzat i terrorisme. Després de publicar diversos reportatges a la revista Interviú sobre els grups d’ultradreta a Euskadi, dues de les persones que esmentava van ser assassinades, la qual cosa va portar Vinader a ser condemnat a set anys de presó per ser “autor per inducció” dels crims. El periodista va acabar exiliant-se a França.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Quin record tens dels reportatges que et van portar a la presó?

Un record agredolç. Aquests articles estaven basats en les revelacions d’un policia nacional destacat al País Basc, que va prendre consciència d’estar implicat en una trama terrorista d’un signe que no era ETA. El policia va explicar l’actuació dels grups policials a un costat i altre de la frontera en contra del món dels refugiats abertzales. Allò va suposar la meva entrada a la presó i el meu exili a París durant cinc anys. Quan vaig escriure aquells articles, ja era un periodista incòmode, portava temps donant la barrila i, quan portes una línia molt determinada, o col·labores amb el poder o et treuen del mig. Van utilitzar els meus articles per frenar la meva carrera i crear un precedent. Es va crear la síndrome Vinader: la por dels periodistes al poder.

Com et van tractar els teus companys de professió?

Es van solidaritzar amb mi. Es va crear un sentiment de cohesió, cosa que és difícil que passi avui. La classe periodística es va sentir agredida a través meu i va reaccionar. Llavors va funcionar i em van indultar.

Si haguessis pogut tornar enrere, haguessis rectificat els teus articles?

No, tot i que el policia i jo vam anar a la presó. Després dels articles hi va haver dos atemptats, això em va saber molt greu, però no em sento responsable. Els meus articles denunciaven un determinat tipus de terrorisme, que, des de llavors, es va acabar en aquella zona. No em penedeixo de res.

Creus que actualment es pot fer periodisme d’investigació de qualitat?

Ara hi ha més instruments per investigar que en la meva època: accés a base de dades, tecnologia… Jo recordo haver entrat en llocs i portar-me papers, ara això és difícil, perquè hi ha gabinets de premsa, per exemple. En l’actualitat cal desenvolupar la imaginació, encara que ara el poder està més confiat.

Si haguessis de donar un consell a un jove periodista, què li diries?

El periodisme d’investigació no sempre es fa en les cantonades, de vegades pot començar a les sales de les biblioteques. Hi ha moltes fonts obertes, que fent-les servir bé, poden portar-te a troballes molt interessants. Els mitjans no estan molt per la labor però no cal oblidar que una societat no pot ser plenament democràtica si no existeix el periodisme d’investigació, amb uns periodistes disposats a preguntar, repreguntar, contrapreguntar i mirar sota les catifes.