Isidre Grau (Sabadell, 1945) és un escriptor amb més de vint novel·les al seu haver, entre les quals destaquen la pentalogia d’Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi 1985), La vida escrita, La ciutat dels solitaris, Setanta-tres dies amb el pare i Ciutadà Canalda. La seva narrativa breu està recopilada a La pell dels anys: contes 1981-1994, i ampliada amb El dia de l’incident: Tretze històries sota una altra claror i Pinyols madurs: vuitanta-cinc biolits. Ha impartit tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha publicat a l’Avui reflexions sobre l’escriptura. El fruit d’aquesta tasca es troba recopilat en els assaigs literaris L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor.
La seva última obra publicada és Aquell estiu enmig del temps (La Campana), una novel·la que beu de la línia memorialista que l’autor ja va iniciar el 2015 i que ens mostra el retrat de tres generacions d’una família des de la doble veu d’Àlex Umbert: el jove de trenta-tres anys que torna a la casa familiar del poble i el nen que ens narra com va ser l’estiu dels seus tretze anys en aquella finca.
Amb Aquell estiu enmig del temps sembla que continues amb un gènere que has tractat a bastament en els darrers temps: el memorialístic.
En realitat, aquesta vegada no té res de memòria personal o familiar meva, sinó que torno a la pura ficció; això sí, inventant un entorn familiar on es puguin mostrar les diverses tensions generacionals i la seva relativitat.
Sí, exacte. Perquè Aquell estiu enmig del temps no és només una exposició de records, sinó que hi trobem una trama, un argument. Tenim l’Àlex Umbert, un arquitecte de trenta-tres anys, que torna a la casa familiar que li ha tocat en herència, la Gironda, i a partir d’aquest retorn recordarà l’estiu dels seus tretze anys, amb totes les complicacions familiars, els secrets, però potser sobretot els silencis.
És una bona síntesi. M’he volgut centrar en el que passa en un estiu determinat, però ampliant la mirada als antecedents de la casa i al que passarà en els següents vint anys, que és quan dono veu a un narrador que sap el que sap, o ho interpreta a través de les actituds i els silencis.
Aquest personatge, l’Àlex Umbert, quan apareix a la novel·la essent un preadolescent de tretze anys, és un noi a qui han dictaminat que té altes capacitats cognitives.
La idea de la novel·la parteix d’aquesta particularitat, fer parlar algú que té unes percepcions més profundes de l’habitual i que capta o intueix les realitats més enllà de les paraules dites. Això vol dir que entra en conflicte amb el seu entorn i haurà d’aprendre a controlar els seus poders perquè no li vagin en contra.
Curiosament, quan llegim i ens assabentem de tot el que va tenir lloc aquell estiu dels tretze anys de l’Àlex, ell és l’únic personatge jove de la narració. Al seu voltant hi ha els pares -sobretot la mare; l’avi Julià; el Roc Cabanes -cosí de l’avi; l’Elena -amiga de l’àvia difunta… Per què aquest contrast d’edat entre la veu narradora i la resta de personatges?
Hi ha moments en què es parla d’altra gent jove, però l’Àlex viu uns moments de confrontació interior i no busca el contacte amb els seus iguals. Ha de resoldre el seu paper dins el laberint familiar, ha d’aprendre tot el que li ve dels grans. Després ja emprendrà el seu propi camí.
Abans ja ho has insinuat, i ara voldria centrar-me en la veu narradora. A la novel·la tindrem l’Àlex adult que s’enfronta a les reformes de la casa, i l’Àlex preadolescent que viu intensament l’estiu a la Gironda. Això implica que l’Àlex adult és qui recorda aquell estiu, però en realitat nosaltres, com a lectors, en tot moment avancem de la mà de l’Àlex de tretze anys. Com has treballat aquest interessant punt de vista narratiu?
Jo em volia concentrar amb els successos de l’estiu, però vaig comprendre que calia situar les circumstàncies des de les quals parla l’home de trenta-tres anys. El lector s’ha de sentir a prop de qui recorda, que el senti com algú de carn i ossos que continua obrint-se un espai a la vida. És un equilibri complicat, però calia trobar-lo.
Isidre Grau. / Foto: Seyna Ndiaye Grau.
També he comentat abans que el gruix de la història rau en els records que afloren sobre aquell estiu dels tretze anys de l’Àlex. Però malgrat sabem quin any va ser, el 2019, no ofereixes dades que ens situïn en aquella època. Volies jugar amb una certa atemporalitat?
En la primera redacció de la novel·la no concretava els anys, perquè no importava gaire el moment precís. Tot podia ser abans o després, perquè es tractava de retratar un univers de sentiments que no depenen del temps. Però al final em vaig obligar a posar dates per no desorientar el lector. Encara que llavors he de dir que el narrador parla des del futurible 2039. Vull pensar que llavors els humans no haurem canviat gaire.
Haurem d’esperar al 2039 per comprovar-ho… Quant a la narració, consta de tres apartats. El primer és on trobem el gruix de la història i el segon quasi el podríem qualificar d’epíleg si no fos perquè hi ha una tercera part, on encara trobem una altra volta de rosca al desenllaç.
Sí, amb la segona part volia fer allò que se sol fer a les pel·lícules, quan amb uns breus textos s’informa de què ha anat passant amb els protagonistes. Però, quan ja sembla que la pel·lícula s’ha acabat, de vegades apareix una darrera seqüència en viu. La trobada de l’Àlex amb en Roc Cabanes a la tercera part era indispensable per a mi i m’ho vaig passar molt bé donant-hi forma.
Al llarg de la lectura es van succeint diferents temes, però potser el més destacat seria el de la desmitificació de la infantesa ingènua o innocent?
L’important és el pas de la dependència de l’entorn familiar a assumir les pròpies responsabilitats en la direcció que vols prendre a la vida. Quan ja no valen les excuses per la família que t’ha fallat i t’has d’espavilar, sense culpabilitzar als altres.
Entenc. L’altre gran tema és la importància de la família en la creació de la pròpia personalitat.
La família és el primer grup humà que ens determina, genèticament i educativament. Ara estem en una època de moltes reconfiguracions i no hi ha un sol model de família, però això no treu que el que acabem sent procedeix en bona part d’aquest primer nucli. I la literatura se n’alimenta.
Ben cert: la família és un pou temàtic molt ric per a la literatura. Però encara voldria citar un altre element que considero força rellevant: l’espai. La casa, la Gironda, no és un edifici qualsevol. ¿Pretenies lligar a aquest espai tota la intencionalitat, el determini, amb què l’Anna i el Julià, avis materns de l’Àlex, van començar a fundar la seva família? ¿És la Gironda l’essència del que ells van ser?
Els espais són sempre importants, perquè ens veuen créixer. Aquí volia centrar-me en una casa, una finca rural, que en els darrers dos-cents anys no ha parat d’evolucionar, i quan s’acaba la novel·la la casa encara continuarà amb una nova etapa. Volia parlar de la part immutable que hi ha al darrere de qualsevol canvi.
