Històries d‘una llibreria

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Una llibreria emblemàtica, Terranova, es troba a punt del tancament a causa dels processos especulatius del present. És una llibreria antiga, d’abans de la guerra, i també és l’eix al voltant del qual s’estructura aquesta novel·la, sovint desconcertant i una mica erràtica. El seu amo, Vincenzo Fontana, evoca la seva història personal, la de la llibreria i la de molts personatges que s’hi van relacionar. Amaro, un dels seus fundadors, pare de Vincenzo, home compromès i culte, acabarà per suïcidar-se, més o menys, després de patir desenganys i frustracions. També coneixem al llarg de la lectura la seva dona, Comba, més estable i realista, i el seu oncle, Eliseo, homosexual en una època en la qual ser-ho era tot un problema. Eliseo és un home fascinant, inventor de viatges inexistents en els quals ha conegut grans personatges la majoria dels quals relacionats amb literatura: Borges, Lorca, Guillén, María Zambrano i que en alguna ocasió ens evoca els herois del fracàs de Juan Marsé.

Vincenzo, home dels seixanta, arrossega les seqüeles d’una poliomielitis i també formarà part de les víctimes de repressions diverses, el franquisme la més propera, però també les de les terribles dictadures de Xile i Argentina, a través de coneguts i de dones misterioses, com Garúa. Com tot un conjunt d’estranys fantasmes, els personatges reals i els de ficció són convocats a aquest final poc gloriós d’un establiment que, de fet, és el personatge principal d’aquesta novel·la, el seu pal de paller.

Un dels problemes del llibre és que flueix per terrenys gairebé experimentals, sense ordre cronològic ni argumental, barrejant indrets i paisatges, amb salts en el temps, silencis inquietants i una prosa elaborada que l’acosta força a la poesia i a una mena de joc de nines russes desordenades. La temàtica a l’entorn de la rebel·lia del protagonista, del desengany, el cant exaltat a la literatura que allibera i serveix de refugi queda una mica diluïda en l’intent, no exempt d’un cert elitisme incòmode, de crear un text que defugi els convencionalismes. Però en aquest esforç es perd el millor Rivas i també la frescor dels seus primers llibres, tot plegat diluït en aquest embolcall ple de cultura i referències diverses.

El último dia de Terranova (Alfaguara amb traducció del gallec de Dolores Torres) demana un gran esforç lector que en ocasions no sembla del tot justificat però Rivas té suficients recursos per tal que el llibre, si bé no ens acaba de fer el pes en la seva totalitat, compti amb fragments inoblidables i amb paràgrafs magistrals que fan que se li perdonin les mancances i aquest excés de referències erudites, no sempre adients al context.