Ledicia Costas (Vigo, 1979) és una experta en imaginar mons alternatius paral·lels a la realitat: ho demostra a la seva novel·la més celebrada, Escarlatina, la cuinera difunta (2015; Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil), a la seqüela que la complementa, Maragdina, la petita fantasma (2016) –que, lluny de repetir-se o estirar el fil de manera forçada, n’enriqueix l’univers tot introduint un escenari que ret homenatge al western–, i a títols independents com La balada de los unicornios (2016), de gènere steampunk. El seu darrer llibre infantil, Feriópolis (SM, 2025), ho torna a posar de manifest.
La Lola podria ser una nena de deu anys com qualsevol altra que s’ho passa bé a la fira d’atraccions amb una amiga si no fos perquè, a casa, la seva situació no és ni de bon tros com qualsevol altra. O, qui sap, potser les seves circumstàncies no són tan poc freqüents com es pensa; però són, sens dubte, complicades. Molt complicades. Perquè la Lola viu amb els seus oncles, que, per dir-ho amb eufemismes, no s’ocupen gaire d’ella. La nena se sent sola, i amb raons de pes. Per sort, la fira és una oportunitat per distreure’s.
Aquest cop, tanmateix, el pas per les atraccions no serà com de costum, i la Lola anirà a parar a una dimensió alternativa de la fira anomenada Feriópolis, on van a raure els nens que, com ella, no trobarà a faltar ningú. A primer cop d’ull, Feriópolis ofereix tot el que la canalla pot desitjar: passatges il·limitats per a les atraccions, nous amics i cap adult a l’aguait. Allà, de fet, són els nens els qui prenen decisions. Ara bé, Feriópolis té també un costat amarg, que pot ser, fins i tot, perillós.
La fascinació per les fires que van pels pobles, un element ben arrelat a la nostra cultura, és el punt de partida amb què l’autora imagina un submón alternatiu que té alguna cosa dels nens perduts de Peter Pan i del cau per on va caure l’Alícia. La Lola hi coneix unes criatures extravagants, que, juntament amb una versió de les atraccions que va més enllà de la que gaudeixen els altres nens, creen un imaginari vívid i original, entre l’encanteri per l’insòlit i la naturalesa aterridora que tenen també les fires (el tren de la bruixa és, al llibre, el pilar fonamental), i que Ledicia Costatas, conscient de l’atracció pel terror dels nens, treballa tan bé.
Ledicia Costas.
Amb tot, el més interessant de la novel·la són els personatges, la seva gestió del trauma familiar i altres ferides que els converteixen en uns éssers desemparats i vulnerables. Ni les riallades a les atraccions poden amagar aquesta realitat, que de vegades s’arrossega a la vida adulta. Feriópolis comparteix amb altres novel·les infantils de l’autora la creació d’un món paral·lel que li permet explorar temes que sovint només es miren de gairell (a Escarlatina, per exemple, la es tractava de la mort); però es percep un canvi, una major fondària, que fa de Feriópolis una obra més obscura i complexa, amb diverses capes de lectura segons la maduresa del lector.
És més obscura i complexa que les anteriors per com encara un tabú: els nens desatesos, sols, abandonats. La invenció d’una fira exclusiva per a ells no és un entreteniment buit, sinó que funciona com un canal amb què poden ancorar-se, trobar el seu lloc al món, ser acceptats tal com són i aconseguir el que avui es coneix com família escollida o trobada. Planteja qüestions com el valor de la diferència, l’amistat o el llast del passat, integrats amb gràcia al relat.
També les il·lustracions, a càrrec de Beatrice Blue (1991), tradueixen molt bé la ficció a través d’una representació que es nodreix del surrealisme i l’absurd, un esclat de colors intensos que evoquen les emocions fortes del viatge i uneixen fragilitat i monstruositat. L’aparença senzilla de la protagonista contrasta tant amb l’escenari de Feriópolis com amb els nens que hi viuen des de fa temps, cosa que emfatitza la dificultat per encaixar en un lloc nou i desconegut, fins i tot quan aquest sembla donar-nos tot el que volem.
La novel·la, guanyadora del Premio El Barco de Vapor 2025 i recomanada per a lectors a partir de vuit anys, celebra la imaginació, l’aventura, els amics i les tradicions humils, com una fira ambulant, que trenca la rutina i és a l’abast de tothom, amb independència de l’edat, l’origen o la classe social. El millor de tot, però, no és l’imaginari, sinó el risc que pren al final, quan, en lloc d’un previsible desenllaç redemptor, aposta per un camí alternatiu.
Un camí que implica acceptar que no sempre podem esperar que els altres es comportin com voldríem; i que, en el fons, estem sols amb les nostres decisions i només de nosaltres depèn triar la llibertat enfront de la còmoda (però escanyadora) inèrcia.
