Tessa Julià Dinarès (Matadepera, 1952) és catedràtica de Psicopedagogia. Llicenciada en Pedagogia i en Arts Dramàtiques a la Universitat de Barcelona, ha dedicat la seva vida laboral a diferents àmbits de la docència. Com a escriptora cal destacar les novel·les per a adults La pell girada, Les cares del medalló i El cosidor d’errades. Però també té una trajectòria a bastament consolidada en el camp de la novel·la infantil i juvenil: No sense tu, Em vaig casar amb els meus pares, Un secret a les butxaques, Refugiada: l’odissea d’una família, Les brufes…
Damunt la neu (Animallibres) és també una novel·la infantil, en aquest cas d’aventures, inspirada en la coneguda «La Gran Cursa del Sèrum» que va tenir lloc a Alaska el 1925, a través de la qual tot un seguit de múixers i gossos van conduir els seus trineus, fent relleus, per dur la medicació al poble de Nome i salvar els infants malalts de diftèria.
Damunt la neu és una novel·la infantil basada en fets reals. Ens podries fer cinc cèntims d’aquesta història coneguda com la «La Gran Cursa del Sèrum», que va tenir lloc a Alaska el 1925?
Al desembre de 1924, la diftèria va afectar als nens del poble de Nome, a la costa nord-oest d’Alaska i als poblets propers. El 21 de gener, el metge de Nome, Curtis Welch, va enviar un telegrama a Anchorage sol·licitant que li enviessin un milió d’unitats de sèrum. Hi havia existències a la ciutat d’Anchorage, a més de 1609 quilòmetres d’allà. El port estava bloquejat pel gel i era inaccessible per vaixell, mentre que el viatge en avió, l’any 1924, degut a la nit polar, les hores de llum per volar eren molt limitades i els motors es gelaven i eren de cabina oberta.
Vaja… que era una situació ben complicada. I com van aconseguir que aquest sèrum arribés a Nome?
Van determinar usar els trineus tirats per gossos com a transport, que fins llavors era el sistema més comú de rebre el correu. L’oficina postal va convocar als millors múixers i gossos que haurien de viatjar de nit i dia perquè el sèrum arribés a temps de salvar quantes més vides millor. El noruec Leonard Seppala va ser elegit per fer el viatge d’anada i tornada de 1.014 km de Nome a Nulato, ja que ho havia fet en 4 dies i havia guanyat la carrera All-Alaska Sweepstakes tres vegades.
Una història interessant. I de tot plegat, què és el que et va cridar més l’atenció?
Diverses coses: La solidaritat dels múixers, que van fer un gran esforç i van posar la vida en perill per ajudar a la població, sobretot als infants; la diferència entre aquell món i el d’avui, que de seguida ho tenim tot a l’abast; i l’aventura dels múixers i els gossos per portar la medecina al poble.
A banda dels fets ocorreguts, hi ha un parell d’elements que voldria destacar. En primer lloc que en la teva novel·la rets homenatge al gos Togo, potser el veritable heroi d’aquella cursa, malgrat que el més reconegut hagi estat sempre el gos Balto.
És un fet històric. El Balto es va portar els honors per ser el que va arribar a Nome amb el sèrum. Li van posar una estàtua al Central Park de Nova York i el seu amo, el múixer Gunnar Kaasen, va rebre una quantiosa suma de diners de part de l’empresa que fabricava el sèrum. Els altres múixers van rebre una medalla. I el múixer Seppala i el gos guia Togo van ser qui van recórrer més quilòmetres. En aquells moments sols li ho van reconèixer els inuits.
L’altre element és tota la documentació que, pressuposo, has hagut de consultar per dominar tot el tema del guiatge de trineus a través de múixers.
Vaig haver-me de documentar bastant, però vaig tenir la sort que el meu fill havia treballat més de quatre hiverns portant trineus amb gossos al Pla de Beret fins a Montgarri, i va ser de gran ajuda per resoldre dubtes, eliminar petites errades i suggerir algunes escenes. Sense ell no hauria estat tan ben documentat, també pel tema dels gossos, per no confondre un gos de companyia amb un gos que treballa. Sense ell, crec que no hauria estat tan rodó.
A Damunt la neu hi ha dos grans protagonistes, a més dels gossos. Un és el Pere, un nen de ciutat que pateix asma. Per què vas optar per construir un personatge amb aquesta malaltia respiratòria?
Ja saps que quan escrius una novel·la sempre has de prendre decisions. Les persones tenim alguna que altra malaltia i quan la pateix un infant, sempre ens costa més d’acceptar.
Sí, és cert.
L’asma és una malaltia que, quan ets nen, suposa que hi ha algunes activitats que no pots fer; qui diu asma, diu altres malalties. Els dos infants, en trobar-se, tenen una cosa en comú que els agermana.
Entenc. Perquè al costat del Pere tenim la Kaya, una nena inuit d’Alaska que, precisament, està malalta de diftèria i és un dels infants que necessita amb urgència el sèrum per tal de curar-se.
I tant! La Kaya està molt malalta i els seus pares ja no saben que fer perquè es millori o perquè no es mori. Ella dorm amb febre i malsons.
Malgrat que tots dos pateixen amb major o menor grau una malaltia, en cap moment et recrees explicant cap dificultat sobre la seva situació.
Sí. Malauradament tots tenim al nostre voltant infants amb malalties. Jo, quan treballava a l’escola vivia molts casos. I el pitjor que pots fer amb alguna persona amb una malaltia crònica és plànyer-la. Els infants amb malalties necessiten, sens dubte, suport, ajuda, comprensió i acompanyament per resoldre al màxim possible els entrebancs de la vida de la manera més autònoma possible. I no sentir llàstima o pena.
Però no deu ser gens fàcil.
Els infants tenen grans capacitats de superar-se.
Tornant a la novel·la, es dona el cas que el Pere és un nen que viu en els nostres temps, i la Kaya és una nena que hem de situar a l’any 1925. Què et va dur a triar el recurs de la màgia com a nexe d’unió entre tots dos?
O hi havia màgia o era impossible que es trobessin. La màgia és un bon recurs literari i als nens els encanta, i a mi també. Amb la màgia obliden per un moment el dolor i poden volar, ser petits, no passar fred… Què més vols?
Sí, és gràcies a la màgia que tant el Pere com la Kaya viuran la gran aventura de la seva vida, convertint l’experiència d’acompanyar els múixers i els gossos, com dic a través de la màgia, en el que podríem anomenar un viatge iniciàtic.
Al llarg de cinc dies i mig la Kaya i el Pere viuen en temps real les tempestes, les amenaces i persecucions del tuniqs (de la tradició inuit), veure gossos i múixers a punt de congelar-se, gels que es trenquen al seu pas, pèrdua del sèrum enmig de la neu… I espai hi ha perquè comparin i confrontin les diferències de les seves respectives realitats, separades per cent anys.
A banda d’aquestes diferències, l’important és tot el que els uneix.
Tenen en comú allò que és intemporal: l’amistat i el fet d’estar units enfront dels perills i de les dificultats. S’hi enfronten sense dubtar-ho, tot i les pors. O sigui que sí: és un viatge iniciàtic, un viatge de coneixement de l’altre, un viatge on cada un aprèn coses de l’altre, de la vida… És una història d’amistat, coratge i màgia que travessa el temps i l’espai per recordar-nos que, quan el gel es trenca sota els peus, només llavors sabràs qui són els teus amics.
En base a això que acabes d’esmentar, entenc que Damunt la neu és una novel·la d’aventures amb un ritme trepidant, amb tot un seguit de peripècies que no permeten que el lector abandoni la lectura, però més enllà d’aquesta agilitat narrativa, el gran tema que hi planteges és el de l’amistat.
Sí, jo crec que és un cant a l’amistat, a la solidaritat en els moments en què fa falta, que normalment és en situacions extremes. Diuen que saps qui són els veritables amics quan tens algun problema. Jo volia posar per títol una dita inuit que deia «no sabràs mai qui són els teus amics fins que el gel es trenqui sota els teus peus», però era massa llarg.
Sí, potser sí.
També cal ressaltar el lligam entre el múixer Sepp i el Togo. Durant els anys d’estar junts s’han fet costat, s’han ajudat i són realment amics. A mi em commou aquesta relació tan estreta que tenien, malgrat que, quan es van conèixer, res augurava que seria així. Potser d’això en podria fer una història….
No voldria acabar aquesta entrevista sense esmentar el treball de col·laboració que has dut a terme amb l’il·lustrador Kim Amate, autor de les boniques il·lustracions de l’interior i també de la coberta del llibre. Com heu gestionat aquest procés de col·laboració?
El Kim també és de Terrassa i ens coneixíem de fa temps. M’agradava molt com dibuixava els espais naturals i, quan vaig tenir ocasió, vaig demanar a l’editorial que el pogués il·lustrar ell. I van dir que sí!
