Mónica Rodríguez (Oviedo, 1969) és una de les grans autores espanyoles de literatura infantil i juvenil contemporània: ha rebut tots els premis importants (Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, Cervantes Chico, Barco de Vapor, Gran Angular, Edebé i Anaya, entre d’altres); i, sobretot, continua superant-se novel·la rere novel·la, i ja n’ha publicat més de seixanta.
Una de les últimes és Nueve elefantes y un rinoceronte (Degomagom, 2025), un llibre infantil il·lustrat per Maite Gurrutxaga (Amézqueta, Guipúscoa, 1983) que narra com un nen es queda en blanc davant d’un examen sorpresa. Lluny de fer el ploricó, tanmateix, el protagonista gaudeix de la companyia d’uns éssers inesperats que li amenitzen el mal tràngol: uns elefants que entren a l’altre, a quin més estrambòtic. Perquè no són elefants corrents, sinó elefants de colors i formes i mides que el sorprenen.
També tenen personalitats diferents, aquests elefants. Ho sap perquè li parlen. El nen hi parla, vaja, i al llarg de cada capítol el fan rumiar. Així es desenvolupa la seva història, sense moure’s de la cadira, cavil·lant (i no pas en la prova). I aquí rau la originalitat i el risc de la proposta: és una narració que ocorre a la ment del nen, això és, que surt de la seva imaginació. No hi ha una acció externa ni moviment; tot és activitat mental.
I Déu n’hi do, com dona de si la ment, quan barrina! L’autora treu suc d’aquesta idea en aparença senzilla per recrear el poder de la imaginació per alliberar-nos en els moments d’angoixa, com un bloqueig enfront d’una prova. I ningú millor que un nen, una criatura amb la capacitat de meravellar-se i concebre éssers fantàstics, per explicar-ho. No calen altres personatges, més enllà dels animals que el «visiten»; la divagació d’ell ho és tot.
No era gens fàcil il·lustrar un concepte com aquest, però Maite Gurrutxaga, il·lustradora experimentada, troba una fórmula que s’hi adiu a la perfecció: mentre els elefants entren a l’aula i li parlen, dibuixa el nen sol al seu pupitre, una il·lustració de línies simples, en blanc; en altres pàgines, en canvi, dóna vida al seu imaginari, amb tot de colors i, per fi, imatges dels animals tal com els imagina. Aquest contrast entre el món real, en què no hi ha cap aparició, i el món imaginari, ple de bèsties fascinants, és un encert.
Al final, com és costum en aquesta editorial, hi ha una mena d’apunts amb curiositats sobre algun tema del llibre (en aquest cas, els elefants… i la possibilitat de tenir-los de mascota), un detall simpàtic que complementa la lectura i eleva encara més la qualitat de l’edició, tan primorosa com sempre, fidel als seus valors d’entretenir i educar alhora.
