Júlia Costa / @liujatasco
Luis Rodriguez és un autor encara poc conegut, nascut l’any 1958, que ha començat a publicar passats els cinquanta anys però que ja ha desvetllat admiracions i fins i tot especulacions diverses sobre la seva persona, lligades a la maduresa i singularitat de la seva prosa que al principi va fer pensar, fins i tot, que no es tractés del pseudònim d’algun altre autor més popular. L’escriptor va néixer a un poble de Cantàbria i actualment viu a Benicàssim, a Castelló. Fins ara ha publicat tres llibres inclassificables, novel·les breus que defugen qualsevol etiqueta: La soledad del cometa (KRK, 2009), Novienvre (KRK, 2013) i La herida se mueve (Tropo Ediciones, 2015). El 2016 Tropo ha reeditat Novienvre, en una acurada edició, amb una coberta extraordinària i inquietant, obra d’Óscar Sanmartín.
El llibre ve acompanyat d’un pròleg indispensable, amb títol propi, La tumba sin sosiego, de Ricardo Menéndez Salmón, en el qual explica com va conèixer l’obra de l’escriptor, una perla en aquest conjunt d’originals que es presenten als concurso literaris, i en fa una valoració admirativa i contundent. Menéndez Salmón va ser durant un temps un escriptor poc conegut, gairebé de culte minoritari i avui gaudeix de justes devocions per part de les persones que cerquen en la literatura alguna cosa més que la distracció immediata i efímera.
Rodríguez aplega en aquesta narració la millor tradició de la prosa castellana contemporània i clàssica. Hi trobem ressons de grans escriptors i escriptores de la postguerra i dels seixanta, de vegades bandejats, més enllà de quatre o cinc, a causa de les modes, tendències i negocis editorials diversos. Novienvre ja ens colpeix amb el seu títol, una paraula escrita a posta de forma incorrecta, una errata, com potser ho és, també, la vida mateixa. És un llibre complex i fàcil de llegir al mateix temps, que defuig qualsevol interpretació, hi trobem l’Espanya rància i profunda, negra i inquietant però també plena d’una estranya grandesa en la seva crueltat decadent.
Hi retrobem un món una mica salvatge, fins i tot Menéndez Salmón ens defineix amb aquest adjectiu l’escriptura de Rodríguez. El llibre està escrit en primera persona i per ell desfilen un seguit de personatges estranys però no pas inversemblants, si ens parem a reflexionar sobre tants estranys esdeveniments que sentim explicar per la televisió o llegim als diaris i que sotraguegen totes les nostres seguretats i esperances a l’entorn d’una certa i fràgil evolució moral. El llibre és tot un joc literari, una recerca, l’autor fa malabarismes amb la puntuació, dedica un capítol a evocar, de forma visible, títols de llibres, de pel·lícules, noms de personatges, paraules amb un significat per al protagonista, com té sentit per a ell una surrealista col·lecció de retalls de diari que col·lecciona en un quadernet. O els diferents textos elaborats per diferents persones en un taller literari d’aquests tan habituals en els nostres temps.
El protagonista sembla un alter ego de l’autor, de fet té el seu mateix nom i potser alguns detalls responen a vivències pròpies passades del sedàs de la creació literària. Però també pot ser que no tingui res a veure amb la realitat, més enllà del joc de miralls que el cognom, un cognom tan habitual, pot fer pensar. Tot és ficció i no ho és, al mateix temps, en la literatura. La novel·la segueix un cicle, ens explica tota una vida de forma breu i capriciosa i acaba amb la pròpia mort del narrador explicada per ell mateix, com la resta. Hi ha elements esperpèntics, situacions que ens evoquen la novel·la picaresca, res no sembla tenir sentit, la vida s’escola sense grans objectius, en el marc d’un existencialisme a la manera hispànica, el fàstic existencial aflora en alguns moments amb un realisme aspre i cantellut.
És aquest un llibre ple de símbols i referències, tot un seguit de petites històries que semblen no lligar entre si però que conformen un conjunt que neguiteja, que té espurnes d’humor intel·ligent i, sobretot, que traspua molta lectura, molta base sòlida al darrere, i això es percep i s’agraeix en un moment en el qual es publica tanta palla insubstancial destinada a fer allò que es defineix amb una frase terrible, matar el temps. La violència, la mort, el sexe, es tornen banals en aquesta historia d’històries i potser ho són, al capdavall. Luis Rodríguez ens desconcerta però els humans ens movem en el desconcert i per això aquest Novienvre ens colpeix i ens sorprèn si som capaços d’entrar sense prejudicis en un mon que té també una gran part onírica, això si acceptem que els somnis sovint són ben poc plaents.
