Un professor impacient i impulsiu en territori hostil

A ‘Botxan’, Natsume Sōseki caricaturitza la seva desafortunada experiència com a professor en una remota illa de Japó
botxan natsume soseki

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

En les novel·les de l’autor japonès Natsume Sōseki hi ha un tema força recurrent, que és el contrast entre la vida a Tòquio i la vida a províncies, especialment en entorns rurals. Sōseki aprofita aquest contrast per parlar de valors, de les tradicions i manies del vell Japó i del nou món que naixia a la capital, especialment gràcies a la influència d’Occident. També per posar de manifest la lluita que a vegades s’establia entre l’individu i la societat, és a dir, entre allò que un vol ser i allò que la societat (o el seu entorn més immediat) li demana que sigui. Això és el que passa en la seva novel·la Botxan (Proa en català, amb traducció de Sanaé Tomari, Mercè Sans i Cristina Sans, i Impedimenta en castellà amb traducció de José Pazo Espinosa), obra que a Catalunya va guanyar el Premi Llibreter l’any 2008.

Botxan és el protagonista d’aquesta novel·la, un noi amb uns principis ferms, però també una mica immadur i, com insinua el títol, mimat (és el significat que té la paraula en japonès). La seva és una infància prou fàcil, sense gaires problemes, però amb una relació una mica tensa amb la seva família. De fet, quan es queda orfe, accepta que el seu germà –de qui perdrà la pista de manera immediata- vengui la casa dels seus pares a canvi de rebre d’ell una petita quantitat de diners que utilitza per estudiar ciències. Quan acaba els seus estudis, el mateix centre li ofereix una feina de professor de matemàtiques, però no a Tòquio, sinó a la petita localitat de Matsuyama, pràcticament a l’altra banda del país. Com que no té res millor a fer, Botxan decideix acceptar i posar rumb a la seva nova destinació, carregat amb les seves poques pertinences i amb els seus molts prejudicis.

Aviat, Botxan veu que aquell no és lloc per a ell i intenta deixar la feina diverses vegades. No s’entén amb els seus alumnes ni amb els seus companys; de fet, sembla que ni tan sols s’entén amb els propietaris que li lloguen una habitació per viure-hi. Constantment, el protagonista troba a faltar Tòquio, cosa que fa que de tant en tant mostri la seva arrogància i la seva impulsivitat. Vol marxar, recuperar la seva vida a la capital i demanar a la seva minyona, Kiyo, qui sempre l’ha tractat com una mare, que visqui amb ell. Botxan és impacient, irritable, immadur, no té clar què vol en la seva vida, però sí el que no vol. I no vol compartir la seva vida amb uns alumnes malcriats ni amb uns companys que, en alguns casos, amaguen males intencions.

De les novel·les de Sōseki, aquesta és una de les més autobiogràfiques –juntament amb Las hierbas del camino-, ja que l’autor plasma aquí alguna de les seves experiències com a professor precisament a la mateixa localitat de Matsuyama, a la llavors remota illa de Shikoku. Botxan es llegeix bé, és una lectura lleugera i entretinguda, però sota el meu punt de vista queda lluny de les millors novel·les de Sōseki. Almenys no li he vist la profunditat ni la complexitat d’altres obres seves, tot i que segurament amb Botxan l’autor no volia ser gaire profund, sinó divertir-se ell mateix caricaturitzant una de les seves angoixants experiències vitals. En qualsevol cas, Sōseki és Sōseki i sempre ve de gust retrobar-lo.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES