Una història de justícia i venjances

Amb 'La senyora Stendhal' Rafel Nadal ens transporta de nou al camp inesgotable de la Guerra Civil i la seva llarga postguerra
La senyora Stendhal Rafel Nadal

Júlia Costa / @liujatasco


La darrera novel·la de Rafel Nadal ens transporta de nou al camp inesgotable de la nostra Guerra Civil i la seva llarga postguerra. L’autor retorna a uns paisatges que li són propers a través d’un personatge, aquesta senyora Stendhal, el nom de la qual respon, segons sembla, a una certa devoció de l’autor per la cultura francesa. La tria del nom, però, crec que contribueix a distanciar una mica el personatge de l’entorn i de les circumstàncies. La història està explicada a través dels ulls d’un nen que després es farà gran i aquesta circumstància, així com l’època de misèria en la qual se situa una gran part de la narració, ens evoquen novel·les com Pa negre però també clàssics com Dickens que l’autor deu conèixer a fons.

La novel·la conté passatges molt bonics, descripcions acurades, fragments força interessants, però no acaba d’agafar el to, potser pel fet que un excés de temes fan que la història central resti una mica diluïda. Els millors fragments són aquells en els quals l’escriptor és, més aviat, memorialista, com en les seves primeres publicacions. Ens ensopeguem amb escenes d’una vida rural, malmesa per la postguerra, amb els records d’una violència que deixarà seqüeles de tota mena, amb les evocacions de l’internat religiós amb els alumnes de pagament i aquells que es veien obligats a treballar com a criats si volien estudiar, una manera de fer que era en poc cristiana. Tota aquella Catalunya profunda és un espai encara poc aprofitat literàriament malgrat que ja Gironella havia situat al Collell una part dels seus, en d’altres temps, èxits literaris i Cercas el va tornar a recuperar de forma molt més parcial i menys reeixida en el seu reeixit llibre.

Potser els fets violents que es van esdevenir en aquell entorn durant la guerra resulten excessivament concentrats en poques pàgines, el mateix autor ens explica, al final del llibre, que el període de temps dels esdeveniments va ser més llarg d’aquell que la ficció literària, més lliure, ens evoca. Algunes trampes literàries escampades pel llibre amb la intenció de mantenir l’interès del lector, si bé funcionen, resulten massa evidents. Em refereixo a anticipacions de fets, seguides de frases com ara però allò seria molt després, a continuació de la menció, per exemple, de la mort d’algun personatge. És clar que sense aquest tipus de recursos, habituals en la literatura, potser resultaria perjudicada la dinàmica de la història. Així mateix fets com les filiacions dubtoses, els secrets i silencis familiars o les herències inesperades són recurrents en les novel·les però en ocasions compliquen en excés la narració i fins i tot li donen un cert aire fulletonesc.

Un dels aspectes interessants de la novel·la és l’intent de mostrar el tema de la Guerra Civil des d’una perspectiva més àmplia, sense reduir-ho tot a un conte de bons i dolents, cosa que avui és, malauradament, habitual. La gent no és el que sembla i fins i tot una mateixa persona pot obrar d’una forma o d’una altra segons les circumstàncies. La gran repressió que es va desenvolupar en contra de l’església, tot just després del cop d’estat franquista, va contribuir a generar un refús evident en una gran part de la població que no era ben bé de dretes i aquest és encara un tema espinós i incòmode. Com en el cas d’alguns dels personatges del llibre, molta bona gent va rebre per totes bandes. Les tragèdies es van esdevenir a tot arreu però van ser molt més intenses a determinades zones rurals, on el tant per cent de violència, segons estadístiques, va ser més alt que no pas a les ciutats. Els greuges personals de tota mena són més resistents en les comunitats petites.

Cal recordar que el context geogràfic coincideix, en part, amb allò que es va dir “la Navarra catalana”, amb una pagesia tradicional i catòlica, conservadora, encara molt lligada als records de les guerres carlistes, sense les quals molts aspectes dels fets del 36 poden resultar-nos incoherents o incomprensibles. En el rerefons de la novel·la hi ha una crida a la reflexió i al refús de coses com ara la venjança. La situació d’aquells anys i els  ressentiments que van generar, així com, també, les heroïcitats anònimes de persones d’esperit pacífic, que van defensar en tot moment persones d’idees diferents, no està,  ni molt menys, esgotat i en ocasions encara es percep un cert temor a inquietar uns i altres entrant excessivament fons en fets amarats d’una violència col·lectiva inexplicable des de la nostra perspectiva. La senyora Stendhal (Columna/Destino) és un títol imprescindible més que podem afegir a la ja llarga llista de novel·les a l’entorn d’un passat que comença a ser llunyà però el qual, per molts motius, no hem pogut encara superar.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES