Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Aquest llibre recull les cròniques que Irene Polo va escriure entre els anys 1930 i 1936 per a la revista Imatges i els diaris La Humanitat, L’Opinió i L’Instant, entre d’altres. En elles podem veure l’autèntic periodisme de carrer d’una dona perseverant i tenaç, que no baixava els braços davant les adversitats i si no aconseguia el que buscava, feia de l’intent frustrat la crònica. Així, podem llegir com Irene Polo persegueix l’alcalde de Madrid, Pedro Rico, perquè faci algunes declaracions per al medi en què treballa, però aquest dóna evasives i Irene Polo es queda sense les seves paraules. Però ho sabem perquè va fer d’aquest intent frustrat, el que havia de publicar. El mateix passa amb l’intent frustrat de treure algunes paraules a Francesc Cambó en el seu retorn a Barcelona.
Però com hem dit, no solament hi ha contacte amb les altes esferes polítiques, la Polo es desplaçava on fes falta per reflectir l’angoixa de la gent més desfavorida, pel que no dubta a voler entrar en una mina a Sallent, on uns miners estan fent vaga de braços caiguts, encara que la seva entrada a la mina és denegada. O podem llegir el fantàstic reportatge que fa sobre les cases d’empenyorament de Barcelona. I és que en el periodisme d’Irene Polo no només es veu gran professionalitat, sinó també un compromís social. Dóna veu als ciutadans quan es queixen del malament que van els autobusos Roca a Barcelona i ella no dubta a pujar-se a un i escriure sobre aquestes incomoditats. Fins i tot és capaç d’escriure segones i terceres versions a mesura que els ciutadans li escriuen.
No només això, podem veure un seguiment de les eleccions al Paral·lel (Barcelona) on Lerroux cau i guanya Francesc Macià. I si parlem d’eleccions, també podem llegir les que es van viure a Andorra amb Espanya i França com a custodis a l’aguait, en què les versions oficials semblaven contradir els resultats de les meses electorals, el que va provocar una confusió entre els periodistes, que no sabien quin havia estat el resultat real. Impagable també és el seu reportatge sobre les vagues d’obrers, amuntegats en diverses famílies en espais reduïts en condicions infrahumanes, amb l’única voluntat de treballar per tirar endavant com poden. Igual d’important i meritòria és la seva investigació per descobrir a algun empresari avariciós que no dubta a baixar el sou als seus empleats per a millorar els seus guanys. Parlant de denúncies socials, no podem deixar d’esmentar els sanatoris en condicions tercermundistes, on un pot sortir amb infeccions si circula pels seus passadissos.
La fascinació del periodisme (Quaderns Crema) és una excel·lent antologia d’aquestes cròniques que va escriure aquesta dona dura, convençuda de quins eren els seus deures, que va lluitar contra les escomeses constants que rebia i que no s’arronsava davant res. La seva tasca periodística va cessar quan va marxar amb la companyia de teatre de Margarida Xirgu a Amèrica, per treballar amb ella. Alguns diuen que la Polo es va enamorar d’ella, i no va poder suportar que la Xirgu no la correspongués. Altres diuen que això no és possible pel caràcter de la periodista. Sigui com sigui, la qüestió és que Irene Polo va acabar en una depressió que la va portar a suïcidar-se.
Es diu en la introducció escrita per Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, que Margarida Xirgu li va oferir anar a Amèrica, perquè li va quedar una plaça lliure que havia d’ocupar una altra persona: Federico García Lorca. Aquest no va acceptar i va preferir quedar-se en una Espanya feixista que va acabar amb ell. En definitiva, aquest és un llibre molt recomanable per als amants del periodisme i, sobretot, per als amants d’un gènere periodístic que ha perdut força al llarg dels anys: el reportatge. I si el que els interessa no és el periodisme, igualment poden acostar-se a aquest llibre per veure com era la societat espanyola i com era la política en aquells sis anys que van precedir a la Guerra Civil.
Quan va sortir el llibre les autores van venir a la Biblioteca del Poble-sec, et quedes amb ganes de llegir més articles i una biografia aprofundida de la periodista, tot i que sembla que se’n saben poques coses, a banda de la seva prematura mort que la família crec que en el seu moment va ‘maquillar’.