Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Nell Leyshon (Somerset, 1962) és una autora anglesa que amb una producció literària relativament reduïda ha destacat en el món literari. Ha escrit força per a la ràdio, ja que, per sort, en el seu país, la literatura radiada té encara un pes específic que aquí hem deixat perdre. En l’actualitat es pot veure al Teatre Lliure de Montjuïc una obra teatral seva, Comfort me with apples, aquí traduïda de forma inexplicable per Si mireu el vent d’on ve.
Color de llet és una de les seves novel·les, publicada en castellà a Sexto Piso el 2013 (traducció de Mariano Peyrou) i recentment en català, en una molt bona traducció de Jordi Martín Lloret, a Angle Editorial. La novel·la és relativament breu i ens situa a l’any 1830, a l’Anglaterra rural i profunda. La història de la protagonista no és tan diferent de la de moltes altres nenes i nens de l’època, pobres i sense esperança de reeixir. Mary, aquest noieta, albina i coixa, als catorze anys es enviada a fer de minyona a casa del vicari de la població, que té la dona malalta. La història no és original, en la literatura catalana podem trobar casos semblants i fins i tot molt més tràgics. En aquella època la infantesa pràcticament no existia i moltes nenes de pagès, encara molt més jovenetes, eren destinades a fer de minyones o a treballar de sol a sol en les explotacions familiars. Si a Anglaterra hi havia analfabetisme, encara més entre les noies, els números a casa nostra eren molt més alts.
Malgrat que ens expliquin una història coneguda, Leyshon té grapa i aconsegueix captar l’atenció del lector, amb un recurs que pretén imitar el pensament de la protagonista, frases curtes, absència de majúscules (però no de punts). Tampoc és aquest un recurs absolutament original, en la literatura moderna podem trobar de tot. Mary aprendrà a llegir, gràcies a aquest vicari, que intuïm des del principi que no és aigua clara. La forma poètica en la qual s’expressa la noia en explicar-nos la seva història en forma cíclica no es correspon amb una alfabetització tardana i apressada. També grinyola aquest avi bonhomiós, en el context. Però això és literatura i no pas realitat descrita de forma mes o menys precisa.
La novel·la, ja ho han remarcat alguns comentaristes, fa pensar en textos de Víctor Català, sobretot en La infanticida, o en alguns personatges de Juan Arbó. La novel·la naturalista de Zola ja evidenciava en el seu moment la misèria moral i física en la qual creixien moltes criatures. La situació dels infants era dolenta, fins no fa pas tants anys, amb poques excepcions, i encara és lamentable a una gran part del món. La de les nenes encara era pitjor i l’abús sexual, lligat en el cas femení als possibles embarassos, era un perill habitual i que en moltes ocasions s’esdevenia en el mateix context familiar. En referència a Víctor Català també m’ha vingut al cap La pua de rampí, on una mare educa la filla sobre la seva possibilitat de defensa en cas d’atac sexual.
El final resulta colpidor com un cop de puny, sobtat i efectiu. És clar que podria ser tot un altre, potser fins i tot més realista, però aleshores el conjunt literari no resultaria tan arrodonit i eficaç a l’hora d’impressionar el lector o lectora i deixar-lo amb l’ai al cor. Neyshon sap fer servir els seus recursos amb grapa i això explica l’èxit d’aquest llibre, poc original en molts aspectes però que ho sembla, cosa que explica el seu èxit. Al capdavall les històries són més o menys sempre les mateixes però la gràcia dels escriptors és donar nova forma als vells temes.
