Juan José Millás: “Tallar les ales a qui les té és una brutalitat”

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La situació és massa familiar: una persona (en aquest cas, una dona) acaba de perdre la seva feina. Creu que amb l’edat que té, li serà difícil reconduir la seva carrera. S’asseu a reflexionar. Què fer amb els diners que té. I amb el seu futur. Un dia agafa un taxi i el conductor li diu que a ell li va passar el mateix. Va donar-li voltes i al final amb la indemnització va comprar una llicència de taxista. Un gir radical en la seva vida, que li ha portat una mica més d’estabilitat i felicitat. A més, aquest home és de caràcter positiu, i a vegades imagina que condueix per ciutats estrangeres: avui Pequín, demà Nova York.

Encara és massa aviat perquè la Lucía -la protagonista- prengui una decisió tan dràstica. Pensa i repensa, fins que un dia, des del bany de casa seva, escolta una música que la sedueix. És l’àrea «Nessun dorma» de l’òpera Turandot de Puccini. Queda tan enamorada d’aquella peça que prové del pis d’abaix, que creu que qui es posa aquesta música a la força ha de ser una bona persona. I aquesta persona és un home amb qui Lucía només s’ha trobat una vegada. Però n’hi ha prou amb això. La Lucía queda totalment seduïda per ell. Però, coses de la vida, el seu veí canvia de pis i la Lucía li perd la pista. És llavors quan pensa que si ella també es fa taxista, potser, mai se sap, se’l trobarà per algun carrer de la ciutat, pujarà al seu cotxe i naixerà una història d’amor.

Aquest és l’argument de la darrera novel·la de Juan José Millas, Que nadie duerma (Alfaguara), el títol del qual està agafat precisament del Turandot. El que sent la Lucía és un amor delirant, i l’autor avisa: “Tenim tendència a separar el deliri de la realitat, quan la veritat és que el deliri, com els somnis, formen part de la vida quotidiana”. Millás va més enllà, i fa broma: “Mireu a les set del matí, la cara de la gent al metro quan va a treballar, estan delirant! I si encara no em creieu, penseu que al Vaticà hi ha un home que es creu que és el representant de Déu a la Terra, és de bojos, així que no em digueu que el deliri no forma part de la realitat!”. Parla als seus lectors, que s’han reunit a la llibreria Laie de Barcelona per presentar la novel·la.

A banda del deliri, en aquest llibre hi ha ocells. O més aviat dones-ocells. Millás ho explica: “Els ocells representen la llibertat, i sempre m’han interessat, però és que a més crec que hi ha una llarga tradició de dones-ocell, com la soprano peruana Yma Sumac, que va aprendre a cantar quan intentava imitar el cant dels ocells i, més encara, si qualsevol mira la seva foto veurà que té un perfil molt d’ocell”. Lucía, la protagonista, és una dona-ocell que vol volar lliure en el seu taxi. I precisament sobre aquesta llibertat, l’autor ha volgut fer referència a l’expressió “tallar les ales a algú”: “No hi pensem gire en aquesta expressió quan la diem, però tallar les ales a algú que les té és d’una tremenda brutalitat”.

A la pregunta de la periodista Gemma Nierga, que acompanya a Millás en la presentació, de quina és la seva relació amb la música, donat que la música, aquí, és el detonant de la història, l’escriptor ho té clar: “Jo necessito que la música m’agafi a traïció, per sorpresa, perquè si l’escolto sense esperar-m’ho, em pot paralitzar i enamorar, però si sóc jo qui posa la música, m’avorreix ràpid i sovint em posa nerviós, així que l’acabo traient”. “M’agradaria -afegeix- tenir aquesta capacitat de viure d’una manera tan intensa la música, però em deu faltar algun òrgan perquè en soc incapaç”. Gemma Nierga, amb qui ha col·laborat durant anys a la ràdio, en dóna fe entre sarcasmes: “Sempre que li demanava quina cançó podíem posar al programa, em deia una de Roberto Carlos, la mateixa, mai canviava, i això és perquè no l’interessava gaire la música”.

Bromes a banda, Millás té temps per recordar el seu amic Forges el dia de la seva mort i per condemnar els atacs a la llibertat d’expressió que s’estan produint a Espanya, després de la condemna de presó del cantant de rap Valtonyc per injúries a la Casa Reial, el segrest de la novel·la Fariña, que apuntava a la implicació d’un polític del PP en una trama de narcotràfic, i la censura d’una obra d’art a la fira ARCO. “Estem veient coses impensables fa uns anys, i algun dia ens preguntarem on estava l’oposició mentre tot això passava”, sentencia Millás.

Finalment, l’autor recorda els seus inicis com a escriptor: “Jo llavors treballava a Iberia, tenia una bona feina, un bon sou, volava gratis i tenia un despatx amb moqueta, però vaig decidir deixar-ho tot per dedicar-me a escriure, i allò em va produir molta por, per si queia en una sensació d’abandonament i començava a llevar-me tard i em passava tot el dia a casa en pijama, així que vaig decidir prendre-m’ho com una feina, i em llevava d’hora, em dutxava i m’asseia a escriure, com si fos una feina”. Aviat, diu, li van caure molts encàrrecs: “eren temps en els que els escriptors encara eren respectats, ara ja no ho som tant”. Però el públic assistent a Laie el respecta, l’aplaudeix, riu, i forma una llarga, llarguíssima cua, esperant rebre una signatura en el seu exemplar de Que nadie duerma.