En època d’excessos i de velocitat, de la intel·ligència artificial i les xarxes socials, de les dades i els algoritmes, de difícil conciliació entre vida personal i laboral, de consumisme i experiències efímeres, la pel·lícula Perfect Days dibuixa un panorama existencial marcat per la senzillesa, les tecnologies analògiques i els plaers mundans. La vida del protagonista no és atractiva a simple vista: és un home que viu en un petit i modest apartament, sense gaires pertinences, treballa netejant els lavabos públics de Tòquio i té unes rutines molt marcades: la feina, anar a fer un bany, llegir una estona i fer un mos en un local una mica decadent. Ni durant els festius vol sortir de les seves dinàmiques, que inclouen rentar la roba i revelar les fotografies que ha fet durant la setmana.
Els tòpics de la vida contemporània apareixen només en contraposició a la vida d’aquest protagonista, interpretat per l’actor japonès Kôji Yakusho. El personatge viu així perquè ell ho ha decidit. El director alemany Wim Wenders no construeix escenes de gran contrast entre aquesta vida senzilla i la del seu voltant, encara que sí que hi ha alguna situació que Wenders aprofita per introduir l’humor, com quan el protagonista -es diu Hirayama- sent a parlar de la plataforma Spotify i es pensa que és una botiga física de discos. Més aviat, la pel·lícula posa el focus en una manera de viure que tot i que sembla anar a contracorrent, en realitat no xoca contra res ni ningú (i això que l’escenari és l’avançada Tòquio).
Hirayama és un apassionat de la literatura, la música, la fotografia i les plantes. Aprofita qualsevol moment lliure per gaudir-ne. Els llibres que llegeix són de segona mà, la música l’escolta en cassets, fotografia amb una càmera analògica i cull les plantes que es troba per la ciutat. El protagonista no viu contra el temps, no pretén aturar-lo, simplement ha construït un món que és diferent del món dels altres. Les seves eleccions vitals són la conseqüència natural de voler tenir una vida tranquil·la, que per molt malament que es presenti el dia, quan arriba la nit res no destorbi el seu descans. Ara bé, Wenders no ens diu per què Hirayama vol viure així.
En un moment de la pel·lícula intuïm que potser el protagonista ha tingut una vida complicada en el passat o que ha viscut algun conflicte familiar de pes, però la història no ens n’ofereix detalls. Hirayama pràcticament no parla. Observa, escolta i llegeix, però parla poc. El seu silenci tampoc està del tot justificat en aquesta història. És així i ho hem d’acceptar. La senzillesa d’aquesta vida amaga una realitat que només podem imaginar. Així, Perfect Days es fonamenta essencialment en el paper de Kôji Yakusho, una feina exigent, complicada, però molt ben resolta. També la música i la fotografia hi tenen molt de pes: en una història de tants silencis, aquests dos àmbits completen la narrativa de la pel·lícula.
Perfect Days funciona, transmet pau i calma, però Wenders no ha inventat res que sigui nou. Ens mostra constants repeticions de la rutina del protagonista, s’arrisca a posar a prova la paciència de l’espectador, i això el cinema ja ho ha fet moltes vegades. Aquest cinema de rutines acostuma a recórrer al silenci per crear sensacions, i sovint és la música i la fotografia els recursos imprescindibles per dotar de significat la història. Ara bé, penso que normalment aquest cinema de rutines retrata més aviat buits existencials, vides grises i sense horitzons, i la d’Hirayama és una vida completa, plàcida i feliç. O almenys -insisteixo- això creiem.
