Dora Muñoz: «Les utopies generen monstres si no tenen en compte la realitat»

L'autora publica 'Arrels i ales', una novel·la negra que gira al voltant de la mort d'un ciutadà alemany a Mallorca
Dora Muñoz

Josep Masanés / @josepmasanes


Dora Muñoz (Palma, 1954) és escriptora, mestra i pedagoga. Ha fet feina com a orientadora al centre d’adults de la presó de Palma. Arrels i ales (Llibres del Delicte) és la seva tercera novel·la, la qual s’inicia amb la mort a Mallorca d’un jubilat alemany, qua havia fugit de l’antiga República Democrática Alemanya i que era amant dels ocells. La trama gira al voltant de com la seva filla adoptiva es desplaça fins a l’illa per esbrinar què ha succeït. Una novel·la negra on res és el que sembla.

 

Una de les primeres qüestions que es plantegen a la novel·la és que la protagonista va ser una nena maltractada. ¿Un dany que es produeix quan un comença els seus primers passos a la vida provocarà al menor problemes per sempre en la forma de relacionar-se amb el seu entorn?

Jo crec que sí, que produeix alguna casta de dificultat per enfrontar-se a la vida, però no és determinant. Crec que hi ha també allò que se’n diu resiliència i hi ha molts al·lots que aconsegueixen superar aquestes etapes doloroses de la seva vida i poden arribar a fer una vida normal. De fet, la Lola és un exemple d’això, un exemple de superació i de resiliència.

La novel·la també tracta els problemes de la massificació turística a Mallorca i el fet que l’illa viu en gran mesura d’aquest sector. De quina manera podem resoldre aquesta contradicció?

És una contradicció però potser és una contradicció una mica falsa. El turisme es pot gestionar. Crec que l’única manera de solucionar aquest problema és gestionant el turisme d’una forma racional, posant límits al turisme d’alguna forma. Però, bé, no soc jo qui ho ha de pensar. En qualsevol cas, crec que sí, que calen límits perquè el territori no pot créixer indefinidament i la ciutat tampoc no pot mantenir un ritme de creixement com el que estem patint en els darrers anys.

A la novel·la, el personatge mort és un alemany que va a viure a Mallorca. És inevitable pensar que quan algú marxa del seu país, de la seva cultura, és perquè defuig d’alguna cosa?

Jo no crec que puguem arribar a aquesta conclusió que quan un se’n va del seu país és perquè fuig d’alguna cosa. Normalment és perquè fuig de la pobresa, de la misèria. Jo crec que, normalment, és per cercar noves perspectives, nous horitzons, siguin del tipus que siguin, i, algunes vegades, com és el cas de l’alemany de la novel·la, sí que un fuig de qualque cosa que no li agrada.

A la novel·la un dels personatges parla en castellà i així està escrit a la novel·la. Per què aquesta elecció?

Vaig fer aquesta opció perquè me l’imaginava així i va ser una decisió una mica apressada. Crec que podria haver-ho solucionat com crec que s’ha de fer, i ho faré d’ara en endavant, dient: Fulanito de tal va dir, en castellà, i dir el que diu en català. Però en aquest cas també ho vaig fer perquè xerrava molt poc. Si hagués xerrat més, no ho hagués fet segur, perquè no és una opció que cregui que haguem d’utilitzar els que escrivim en català.

Entenc.

És una opció que no utilitzen els que escriuen en anglès encara que hi hagi un personatge que xerri en espanyol. Crec que és una mostra de la disglòssia que patim. Aquesta necessitat que sembla que tenim els autors en català per fer parlar en castellà alguns protagonistes. S’ha de dir que la meva llengua materna es el castellà i crec que aquest personatge me l’imaginava tan clarament xerrant en castellà que no vaig ser capaç de fer una altra cosa.

 

Dora Muñoz 3

 

A la novel·la un dels personatges toca el violí i també li agrada la música clàssica. Se citen diferents obres. Quin és el paper per a tu de la música com a escriptora?

A les meves novel·les hi ha música perquè a mi m’agrada llegir novel·les en les quals hi ha música. M’agrada escoltar-la mentre llegeixo. No posar la música que jo escolto, sinó la música que la novel·la em suggereix. M’agraden les novel·les que em fan escoltar música i que em fan descobrir músiques que potser no coneixia. A les meves obres hi ha música per això i també perquè m’agrada que els meus personatges l’escoltin.

Interessant!

Sovint escolten la música que a mi m’agradaria escoltar, però no sempre. Jo penso: ¿quina és la música que li agradaria als meus personatges? I aquesta és la que jo també escolto mentre escric. A vegades m’han demanat: tu, quan escrius, escoltes música? No. Quan escric no escolto música, normalment, però l’escolto quan em fa falta conèixer músiques per fer-les escoltar als meus personatges.

Un dels personatges manifesta que per a ell tocar un instrument musical és l’única manera de desconnectar del món.

Això ho diu el guàrdia civil. Ell és músic. Jo, en canvi, no visc la música com imagino que la deuen viure els que són músics i els que la reconeixen i els que la poden interpretar. De fet, em fan molta enveja. Així i tot, per jo la música no és una manera de desconnectar del món. De fet, jo no vull desconnectar del món. Potser hi ha hagut moments en què he volgut desconnectar d’algunes coses, però no es desconnectar del món, es desconnectar de qualque coses que m’ofereix el món en moments determinats. Desconnectar del món no és morir-se? Jo vull seguir vivint al món.

Aquest guàrdia civil és un lector de clàssics a qui li agrada rellegir els llibres. Cal apostar per la relectura?

I tant, crec en la relectura. M’encanta rellegir. El problema és que el temps no sigui etern i hi hagi tantes coses noves per llegir, però m’agrada molt rellegir perquè quan rellegeixo descobreixo moltes coses que no havia vist a la primera lectura i això m’apassiona. De vegades també descobreixo que coses que m’havien interessat molt, que m’havien semblat el màxim, en una relectura posterior em pregunto per què vaig considerar tan bona una novel·la. M’agrada saber que canvio, que no soc sempre la mateixa i que puc aprendre coses noves.

A Arrels i ales apareix la vida quotidiana a l’antiga República Democràtica d’Alemanya.

Vaig decidir incorporar aquesta qüestió de la RDA perquè és un tema que fa temps, quan el vaig descobrir (el que no sabia sobre la RDA i que no m’havia imaginat mai), em va sobtar tant que em va quedar la preocupació per aquest tema. Jo havia viscut aquella època, així que si hagués estat d’allà, hauria viscut la RDA. La idea que teníem als anys setanta d’aquella societat era molt equivocada. Jo vaig descobrir això. En realitat va ser veient la pel·lícula La vida de los otros. En aquell moment, potser ja m’ho havia plantejat, però no n’era ben conscient

La pel·lícula va tenir molt bona acollida.

Vaig dir: potser no era allò que pensàvem de la RDA. I suposo que per aquestes coses que tenia dins el cap, això que me bullia dins, vaig decidir incorporar-ho a la meva novel·la. També perquè hi havia un personatge alemany i, en aquell moment, quan vaig començar a escriure no pensava fer-ho sobre això, però, hi va haver un moment que es va incorporar als meus pensaments. Primer de tot era alemany i ornitòleg, i potser havia viscut a la RDA. Estic molt contenta d’haver-ho introduït a la novel·la, perquè vaig aprendre moltíssimes coses que no sabia sobre aquesta societat.

 

Dora Muñoz 2

 

En aquest sentit, què significa per a tu el concepte de mur?

Jo crec que mur implica separació, diferència i, també, por, por als altres, als que venen. En el cas del mur de la RDA no era un mur com són tots els actuals per protegir-nos dels que volen entrar sinó que era un mur per evitar que els que volien sortir, sortissin. Una cosa que no és gaire habitual. Per a jo un mur és separació i por.

Un altre dels personatges manifesta que totes les utopies, quan es posen en pràctica, generen monstres. ¿Això és una manera de dir que les ideologies no poden ser dogmàtiques, sinó que han de ser sempre flexibles, obertes a acceptar el propi error?

Crec que sí, que les utopies generen monstres i m’agrada molt com ho expliques. Potser no hauria d’afegir res més. Les ideologies haurien de ser com tu dius, prou flexibles i no caure en dogmatismes. I crec que moltes vegades passa això, que hi cauen. Si les utopies generen monstres és perquè no tenen en compte la realitat.

Parlant del passat, un dels personatges és de Guinea Equatorial. Creus que la societat espanyola ha oblidat que hi va haver un temps que vam tenir possessions a Àfrica?

Guinea Equatorial és un altre d’aquests temes que a mi em preocupen i ara em va venir bé treure’l en aquesta novel·la. Em preocupa pensar que vam ser colonialistes fins l’any seixanta i el poc que sabem d’aquell país. Què poques novel·les hi ha sobre aquella època que no és precisament un plat de bon gust. Em sobta que no en parlem i que no en sapiguem res. Doncs ara em va venir bé parlar-ne. Vam deixar un país que vam explotar i en el qual vam fer el que fan totes les ocupacions colonials. En aquest moment, és un país governat per una dictadura fèrria i terrible.

La novel·la retrata com reaccionen els familiars d’algú que comet un delicte. En aquest sentit, què és més important, la lleialtat a la societat o la lleialtat a la família?

Per a jo el més important es l’ètica, la moral, però si que crec que, de vegades, no sabem a qui seríem lleials o com ens comportaríem en una situació en què haguéssim d’optar entre un ésser estimat i l’ètica. Crec que ara em fas pensar en tot allò de la moral kantiana o la moral utilitarista. Crec que la moral no sempre és allò que deia Kant de fer com voldries que et fessin a tu, fer com si la teva actuació fos una norma universal. De vegades, la moral és més utilitarista, més d’acord amb allò que ens convé. Crec que ningú és tan net, tan clar i tan bon al·lots com pensem que som o que hauríem de ser.

Has escrit una novel·la negra, però és molt més que això…

Sí, és una novel·la negra i m’agradaria fer un al·legat a favor d’aquest gènere, sovint tan vilipendiat, encara que cada vegada menys. Evidentment, sempre penso que no hi ha literatura de gènere, que l’important és si és bona literatura o dolenta, però ja que parlem d’això, voldria dir que el gènere negre possibilita molta crítica social, s’interroga sobre la moral del nostre temps i, a més a més, entreté, la qual cosa crec que per a la literatura també es molt important.

Categories
ENTREVISTESEscriptors
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES