Luis Magrinyà: «Hem posat els clàssics a conviure amb les novetats»

L'editor de la col·lecció Alba Clásica explica els fonaments del seu catàleg on es troben autors com Austen, Dickens, Turguénev i Dostoievski
Luis Magrinyà

Eduardo Suárez Fernández-Miranda


Luis Magrinyà (Palma de Mallorca, 1960) és escriptor, traductor, lexicògraf i editor. Resideix a Madrid des del 1982. Va cursar estudis de Filosofia, Lletres i fotografia. Ha publicat els llibres de contes Los aéreos (1993) i Belinda y el monstruo (1995); i les novel·les Los dos Luises (Premi Herralde de novel·la, 2000), Intrusos y huéspedes (2005) i Habitación doble (Premi Otras Veces, Otros Ámbitos, 2011). Conversem amb ell sobre la seva tasca al capdavant de la col·lecció Alba Clásica.

 

«El més important és que l’editor pensa constantment i creativament la seva editorial. Pensa per altres. Amb força innovadora, sempre està preparat per al que és nou, mentre cultiva fidelment el que és antic.» T’identifiques amb aquestes paraules de Siegfried Unseld?

Cal recordar que jo mai no he estat el director d’una editorial sinó tan sols un director de col·leccions, la majoria d’elles de clàssics universals. En aquesta parcel·la semblaria una mica estrany dir que sempre estic preparat per al que és nou, però, si ho pensem, no és tan estrany. D’una banda, sempre he cregut que els clàssics, almenys des del segle XVIII, que són els que publiquem a Alba, no deixen de ser els nostres contemporanis. De l’altra, els clàssics es rellegeixen contínuament des de nous punts de vista i fins i tot es pot dir que estan subjectes a modes.

Em pots donar un exemple?

Les aportacions de la crítica feminista, per exemple, no només han propiciat el rescat d’autores oblidades (porto també una col·lecció de novel·les vintage, Rara Avis, majoritàriament composta per elles), sinó la reinterpretació de certs autors: Dickens, Wilkie Collins o Turguénev, amb els seus herois molt allunyats del prototip d’home d’acció, avui permeten lectures molt actuals des d’aquest angle.

Fa molts anys que ets al capdavant d’Alba Clásica. Com va sorgir aquesta col·lecció?

Va sorgir com crec que haurien de sorgir totes: una necessitat de lector. El 1995, quan va aparèixer Alba Clásica, trobava a faltar com a lector una col·lecció de clàssics universals que en aquell moment no estaven traduïts, o eren difícils de trobar, o es trobaven només en col·leccions d’orientació universitària. La idea era, amb noves i bones traduccions –fins i tot algunes antigues molt revisades– i un disseny atractiu, arribar a les taules de novetats de les llibreries, presentar els clàssics com si haguessin estat escrits avui, o almenys en condicions de compartir espai amb allò que s’escriu avui.

No era un repte menor.

Afortunadament, vam veure que aquesta necessitat de lector era compartida. La distribució, les llibreries, la premsa i el públic van respondre immediatament molt bé. Ara, amb tantes editorials dedicades al «rescat», sembla increïble, però de Mansfield Park de Jane Austen, el primer número d’Alba Clásica, no hi havia aleshores cap altra edició. Ni de Jane Austen en general.

Henry James és un dels autors preferits d’Alba. Què ofereix l’autor de Los embajadores al lector actual?

Mestratge? Ho dic de debò: per al públic més interessat en les formes literàries, és un d’aquells autors que ensenya el que és escriure i, de fet, a escriure si es tenen aquesta aspiració. No és l’únic, és clar: la majoria dels clàssics compleixen aquesta funció. D’altra banda, a les trames hi ha melodrama –depuradíssim, però melodrama–, incertesa, passió, conflictes de diners i de classe social… coses sempre vigents. I tampoc no és reductible, de cap manera, a patrons de gènere superats. Les heroïnes de Henry James són poderosíssimes.

La majoria dels llibres d’Alba Clásica són traduccions. Com es prepara la programació de la col·lecció, tenint en compte el temps que pot trigar a traduir-se un llibre?

Amb molta paciència, i tota la previsió possible dels contratemps que sens dubte es produiran. Intentem sempre treballar amb terminis grans des del moment en què s’encarrega la traducció fins a la data de la sortida del llibre, i tenir alguna traducció en reserva per si en falla una altra, encara que això no és sempre possible. De vegades literalment cal córrer! O ajornar la publicació encara que no es tingui res per substituir-la. Tot i això, en general, el maneig de terminis funciona, encara que aquests siguin molt llargs. Joaquín Fernández-Valdés va demanar quatre anys per traduir al castellà Guerra i pau, però va complir.

Tu mateix has estat traductor de Henry James. Recordo ara el volum La tercera persona y otros relatos fantásticos, a l’editorial Rialp. Què ens pots explicar de la teva experiència com a traductor de James?

Fa molt de temps. Aquesta petita antologia va sortir el 1993. I la veritat és que no recordo grans dificultats. Segur que hi ha alguna errada, però com que James és un autor que m’agrada molt, el vaig traduir amb gust i crec que li vaig agafar el punt.

Abans parlàvem de Jane Austen. Han publicat totes les seves novel·les, a més de Las cartas de Chawton, i Recuerdos de Jane Austen, de James Edward Austen-Leigh, el seu nebot. Queda alguna cosa sobre l’autora britànica que tingui interès per publicar?

Realment, i malauradament, no. Hem publicat totes les seves novel·les, la majoria dels seus escrits de joventut i fins i tot la inacabada Sanditon. El gruix de la seva correspondència l’ha publicat una altra editorial; Las cartas de Chawton que publiquem nosaltres són més que res un llibre bonic, il·lustrat, de regal per a fans.

 

Luis Magrinyà 2

 

A Alba Clásica conviuen traduccions considerades ja clàssiques, com la que va fer Carmen Martín Gaite de Cumbres borrascosas, juntament amb altres de nous, com la premiada traducció de Guerra i paz, de Joaquín Fernández-Valdés. Quin és el criteri a l’hora d’escollir traductor per a un autor clàssic?

La traducció de Cumbres s’havia publicat abans en una altra editorial i nosaltres la recomprem; la que li encarreguem directament va ser la de Jane Eyre. Em vaig haver d’acostumar que em truqués els diumenges a les deu de la nit per comentar coses de la traducció! Però l’experiència va ser fantàstica i molt fàcil de portar; a més, va destacar els aspectes col·loquials del llenguatge de la novel·la d’una manera que funcionava molt bé.

Trucades afortunades.

L’elecció de qui traduirà un clàssic a hores d’ara ja no és gaire difícil perquè amb el temps s’ha anat formant un petit equip en què confiem tant com ells confien en nosaltres: Maite Gallego i Amaya García per als textos francesos; Fernando Otero i Joaquín Fernández-Valdés per als russos; Isabel Hernández per als alemanys; Catalina Martínez Muñoz, Miguel Temprano García, Marta Salís, Concha Cardeñoso… per als anglesos i nord-americans. Hi ha també raons d’afinitat i temperament per triar per a un text determinat un traductor o un altre.

Editar escriptors clàssics té certs avantatges econòmics. No obstant això, el risc és que coincideixin dues editorials en un mateix autor o, fins i tot, en una mateixa obra. Com es gestiona aquest tema?

Això dels avantatges econòmics ho diràs perquè en general són textos de lliure domini pels quals no s’han de pagar drets d’autor. Certament, és un alleugeriment, però la inversió que exigeixen projectes faraònics com David Copperfield, La feria de las vanidades, Los hermanos Karamázov, Dostoievski en general, Anna Karenina, Guerra y paz i recentment Proust, per esmentar només alguns, és enorme: no publiquem clàssics perquè surtin barats. I després hi ha el cas de les extenses antologies temàtiques de Clásica Maior, que prepara Marta Salís (Cuentos de Navidad, Relatos del mar, Cuentos de música y músicos…) i que és, per cert, un dels meus gèneres favorits: s’hi inclouen força textos encara amb drets, i et puc assegurar que no són gens barats.

M’ho crec!

No ets pot imaginar què demanen a vegades els hereus i els agents per un conte de cinc pàgines. Algun crític ha assenyalat amb malicia que les nostres antologies surten a compte perquè no cal pagar per la majoria dels textos, però la quantitat invertida en els quals sí que s’han de pagar de vegades supera àmpliament el pressupost d’una novel·la actual amb drets. Dit això, les antologies estan en una col·lecció de clàssics, així que no és estrany que estiguin compostes majoritàriament per això, per clàssics.

Entenc.

Pel que fa al perill de la competència, a hores d’ara no temem gaire. Afortunadament, els clàssics d’Alba estan ben assentats i bona part del públic prefereix les nostres edicions. De fet, molta gent ens escriu repetidament perquè traiem nosaltres novel·les que estan disponibles en altres editorials. I de vegades ho fem.

L’editorial Alba disposa de la col·lecció Alba Minus. Quins títols es publiquen aquí, i per quins motius?

Alba Minus és la conseqüència lògica del catàleg extens. Encara que tingui un format de rústica, porten solapes i no reduïm el cos de lletra, és la nostra col·lecció de butxaca. Aquí podem oferir títols d’Alba Clásica i d’Alba Clásica Maior a un preu més assequible i, per descomptat, el públic ho agraeix, encara que sempre hi ha qui reclama que, en reeditar, ho seguim fent en l’edició de tapa dura. De fet, sempre tenim dubtes, quan cal reeditar un clàssic, de si fer-ho en la col·lecció original o passar-ho a Minus. De vegades, fins i tot decidim que convisquin les dues edicions, perquè hi ha un públic per a cadascuna.

Alba Clásica és una col·lecció que, dins de l’editorial, fa anys que està consolidada. Gaudeix de gran prestigi en la seva tasca de recuperar autors clàssics, On creus que rau el seu èxit?

Una mica el que deia abans en parlar de com va sorgir la idea. Alba Clásica, Maior i la major part de Minus, així com Rara Avis (que jo considero també una col·lecció de clàssics, només que del segle XX i fora del cànon) funcionen perquè hi ha un públic que vol col·leccions així i que, amb el temps , ha possibilitat que es creés la nostra marca. Hem tret els clàssics de les vitrines del museu i els hem posat a conviure amb les novetats. També cal dir que ho hem fet amb seny, crec.

I tant!

És a dir, no hem baixat del segle XVIII, ens hem mantingut gairebé sempre dins de la tradició occidental (el que és una pedra a la sabata per a mi, però és que no conec de debò les altres tradicions), hem seguit l’obra dels autors que tenen millor recepció (encara que aquí t’emportes sorpreses, perquè hi ha autors, com Goncharov o en certa mesura Melville, que triomfen amb un llibre, però no amb altres) i no ens hem posat a publicar, no ho sé, poetes menors alemanys o suecs del XIX.

 

Luis Magrinyà 3


Roberto Calasso deia que una cultura literària es reconeix també per l’aspecte dels seus llibres. Les portades dels llibres de les col·leccions Alba Clásica o Alba Minus solen reproduir obres d’art. Com s’elaboren aquestes portades? 

Les cobertes són totes obra del talent del nostre dissenyador gràfic, Pepe Moll. Jo estic molt en contacte amb ell, parlem de les novel·les, busquem claus i pistes, i sobre aquestes idees ell cerca i proposa. Anem alternant entre allò historicista i allò simbòlic, però ens agrada més allò simbòlic, o un detall important –o no tant– de la trama. Crec que la meva coberta favorita continua sent el cocodril de David Copperfield, perquè és un símbol de l’estil narratiu de la novel·la: el protagonista llegeix al principi amb la seva mare un llibre de gravats de cocodrils i en les últimes pàgines és ell qui l’hi llegeix als seus fills. Dickens era un mestre en obrir multitud de trames i tancar-les totes. Així que fins i tot tanca allò dels cocodrils!

Com a escriptor, l’any 2000 vas guanyar el XVIII Premi Herralde de Novel·la, amb Los dos Luises. Abans havies publicat dos llibres de relats. El 2017 es van editar de nou, en un sol volum, Intrusos y huéspedes i Habitación doble. Tens pensat continuar la teva tasca com a narrador?

No he estat mai un escriptor compulsiu, però es veu que cada dia ho sóc menys! Tinc alguna cosa començada des de fa molt, suspesa des de fa molt també, i vull pensar que algun dia ho reprendré i ho acabaré.

Recentment, l’editorial Debate ha tornat a publicar Estilo rico, esstilo pobre, una mena de manual per expressar-se millor i escriure millor. Què ens pots explicar d’aquest llibre?

Doncs també sorgeix de la meva experiència com a lector, i, bé, naturalment també d’editor. Al llarg de tants anys a l’ofici i llegint extraprofessionalment he anat detectant la voluntat –jo diria que universal al món alfabetitzat– d’escriure bé. Tothom vol escriure bé, des de qui penja un avís en una comunitat de veïns fins a qui aspira a la gran literatura. La consciència de dirigir-se a un públic crea una necessitat de formalitat, des de les variants més administratives fins a les més creatives.

Té sentit…

Això, que en realitat és una bona notícia, es regeix moltes vegades per consignes tàcites o inconscients, en tot cas no meditades ni qüestionades, del que és escriure bé que poden acabar resultant ampul·loses, grotesques, cursis o directament ridícules. Fins a l’estil formulari, pla, ple de tòpics d’expressió, el que jo anomeno estil pobre, aspira a ser d’alguna manera un estil ric. El llibre exposa amb humor i molts exemples aquesta ambició de prestigi que assalta no només el lèxic sinó fins i tot les preposicions, i intenta tranquil·litzar qui el llegeixi indicant-li que un llenguatge neutre, controlat i sense pretensions no és, com es creu tan sovint, un llenguatge vulgar i poc fi.

Tornant a Calasso, a la seva obra Cien cartas a un desconocido, recordava que «per a l’editor [la solapa] ofereix sovint l’única ocasió d’assenyalar explícitament els motius que l’han impulsat a escollir un llibre determinat. Per al lector, és un text que es llegeix amb sospita, tement que és víctima d’una seducció fraudulenta.» Redactes tu les solapes de la col·lecció que dirigeixes? És difícil trobar les paraules adequades per a un text tan breu?

Ah, les contres, les solapes! Són un malson! Sí, les escric jo. La meva intenció sempre és que qui tingui el llibre a les mans a la llibreria noti que la contra l’ha escrit algú que s’ha llegit el llibre. A banda dels obligats adjectius laudatoris, crec que la millor promoció és comptar fins a cert punt de què va la novel·la i procurar que el lector la pugui relacionar amb el tipus de literatura que li agrada, o no.

Hi ha editorials que no pensen igual…

No crec en la seducció fraudulenta: a més a més és massa evident això, el públic se n’adona. De vegades et llegeixes contres de diferents llibres que semblen totes del mateix: «trepidant», «imprescindible», «emocionant», «enganxa des de la primera pàgina». Però de vegades ser –diguem– delicat és dificilíssim: què diràs d’A la recerca del temps perdut que no siguin tòpics? Quan una novel·la és realment «trepidant»? Fa poc vaig escriure la contra de La herència de los Ferramonti i a l’última línia vaig posar que és una novel·la «de la qual es pot dir, sense por al tòpic perquè aquí és veritat, que té un ritme trepidant.» Quin remei!

Categories
EditorsENTREVISTES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES